Reflexions amb gintònic

ginM’aixec a l’hora de dinar, tard i malment, amb el gust del darrer gintònic encara a la boca, i el que és pitjor, amb el darrer gintònic encara dins el cap. A defora crec que fa un dia gris i una mica tristot, ara que ha arribat la primavera, i crec que plou i tot: m’anirà bé una mica d’aigua. Amb aquesta idea dins el cap, barallant-se amb el gintònic, me’n vaig escopetejat a la dutxa, a aiguajar-me una mica i aclarir-me. La dutxa és un gran moment, per aclarir-se: el cap, els cabells, els pensaments, el dia, les dones i els amors, la vida… A mi, ara, el que me convé és aclarir-me la vista i que se’n vagi el regust d’alcohol.

Ahir va ser llarg. Celebràvem l’aniversari d’en Lluís. La festa va començar a ca seva, tranquileta, i l’acabàrem en un local d’ambient de la Gran Via on carregaven massa els gintònics; d’aquí el meu mal de cap i la necessitat imperiosa d’aigua. En Lluís és, per damunt de tot, una gran persona, i  mallorquí, com jo, com la majoria dels meus amics -molts dels quals són també els seus- de Barcelona, i ens coneixem de fa un caramull d’anys, moltíssim temps. Anàrem a la mateixa classe a l’escola, també férem el batxiller junts, i emigràrem de Mallorca el mateix any. I fins ara. No és mal d’endivinar, per tant, que som de la meva edat, exactament, ell d’un mes abans que jo: això significa que jo els faig, els anys, d’aquí a no res, tres setmanes i mitja. En seran, finalment, vint-i-quatre.

Qui els pogués tenir, deu pensar qualcú, ja veurem quan hi arribi, pensarà qualcú altre que llegeixi aquestes retxes, més jove que jo; no ho sé: per mi, vint-i-quatre anys són més dels que he tengut mai, com aquell qui diu, tota una vida. Arribat a aquest punt, m’assalta el dubte: vint-i-quatre, i ara què? Ets jove, em dic a mi mateix, tens una carrera i qualcú -ma mare- et dirà que tot un futur per davant. Però és un futur molt diferent de quan vaig arribar a aquesta ciutat, amb devuit anyets acabats de complir, i el pit inflat per menjar-me el món i aprofitar al màxim el meu nou estatus d’adult-estudiant a Barcelona -quelcom que a Mallorca és prou ben valorat, com un signe de distinció juvenil: ‘ah, és que estudia a Barcelona…’-. Quan vaig arribar, deia, l’únic futur per davant que tenia era aprovar el següent quadrimestre; ara, el futur és saber on fermar l’ase de la nostra vida. Decidir i triar, vaja.

Ahir, a la festa, na Catalina, mallorquina com tots, anunciava que d’aquí a dues setmanes feia les maletes, que se’n tornava a fer la residència a Mallorca -i que segurament l’acabarà a Son Espases-; això va dur a una discussió semblant al que escric ara: què hem de fer de les nostres vides, nosaltres, mallorquins ‘exiliats’ a la capital? Hem de tornar, a posar en pràctica allò que hem après, i mirar de canviar la trista realitat de la nostra illa, o no valdrà la pena? Tots els companys de la festa, començant per en Lluís, tenen bastant clar que sí, que no estaran gaire estona a tornar. Tenen projectes, idees, igual que les tenc jo, però fent avançar la conversa -entre glop i glop- sortia a relluir que, de qualque manera, tots ens hem plantejat aquestes qüestions, resumibles en un sol enunciat: som massa joves per començar una vida d’adults com la dels nostres pares, però massa grans per comportar-nos com a joves post-adolescents. I tanmateix, seguim compartint pisos a Barcelona.

Així va transcórrer la festa; així, més o manco, transcorren totes, ara: amb converses profundes amanides amb whisky -són sempre les més profundes, com tothom sap-. Són les festes de la nostra generació, coses de l’edat, i que estam escalivats de quan en teníem vint i convocàvem les primeres, que s’acabaven abruptament per la intervenció de qualque veïnat i la Guàrdia Urbana. Ara són així: seure a un piset, xerrar, i a la una, partir a qualque local, gay en el cas d’ahir -i en sis anys aquí, mai havia entrar en un bar d’aquests, així que ja em va anar bé-, a consumir gintònics a 8 euros. Com a mínim, els posaven carregats.

3 thoughts on “Reflexions amb gintònic

  1. Aquesta pregunta – què fer ara? – m’assalta constantment tot i no ser un mallorquí fora de Mallorca. Però entenc el plus d’interrogació que comporta ser fora de casa i basar el teu futur en la dialèctica de tornar o no. El futur més que obrir-me i motivar-me, em fa por.

  2. Amadeu,

    T’has de fer escriptor. Jo llegesc sobretot lo que diu na Maria del Mar “llibres de cares”: assaigs, dietaris, reculls d’articles… Devor ot quant té una cara d’ésser humà per portada. Series un bon autor de llibres de cares.

  3. Retroenllaç: La conversa del cafè « Notes i apunts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s