Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca

Fa uns mesos, poc abans de Nadal, i just abans que la UNESCO decidís incloure el Cant de la Sibil·la a la llista del Patrimoni de la Humanitat, vaig poder fer una xerrada al Cercle Artístic de Ciutadella sobre la pista de la Sibil·la a l’illa de Menorca. D’aquella conferència, i d’un parell de mesos de recerca més, n’ha sortit publicat ara -tot i que no sigui el temps més sibil·ler de l’any…- un article a la revista Lluc, (n. 877, juliol-setembre de 2011), ‘Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca‘, un rastre que tot i haver estat esborrat pel pas del temps, no és gens dèbil, i ha estat prou divertit, formador i estimulant resseguir-lo.

El penj aquí en la seva versió més completa, ja que un malentès a l’hora de la maquetació va obligar a reduir una mica l’extensió del text -però sense variar ni distorsionar el significat de les conclusions, que crec que s’entenen perfectament.

La numeració entre [claudàtors] és la que apareix a la revista.

Esper que sigui entenedor i de l’interès de qui el llegeixi.

Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca

Un salt en el temps

Fa uns dies vaig poder assistir a l’estrena, mundial?, d’una obra de Haydn, a Ciutadella. Es tracta d’un oratori, Die Schöpfung, “La creació del món”, estrenat a Viena l’any 1798. Així que ben bé, no era una estrena, però sí una primícia, recuperada del passat com per miracle, i que, posada en escena en ple segle XXI, ens ajuda a entendre millor un context històric en que Menorca va ser capaç de crear el seu propi microcosmos cultural i intel·lectual, i sempre en llengua catalana, perseguida a la resta del país per la monarquia borbònica, absolutista i obsoleta ja aleshores, a banda i banda dels Pirineus.

Andreu Febrer i Cardona, un dels menorquins il·lustrats vuitcentistes més destacats, va traduir el llibret de l’oratori de Haydn al català, ja el 1807. Va ser el seu amic i veïnat Joan Vidal i Seguí qui féu la sorprenent reducció de la partitura, d’una gran orquestra i cor, a només dues veus i dos instruments, violí i guitarra (!). Així, només una dècada després de la presentació a Viena de l’obra, aquesta ja havia arribat a Menorca, i connectat amb els gusts de la burgesia liberal maonesa, fins al punt de fer-ne una versió pròpia, en la llengua del país, per a poder gaudir-la en els salons senyorials per passar-hi la vesprada.

Ara, més d’un segle després, s’ha recuperat la versió menorquina de “La creació del món”, però com sempre passa si parlam de música, un esdeveniment com aquest, que hauria de ser observat i seguit amb interès, pels menorquins, balears i catalans en general -una visió autòctona de l’Sturm und Drang musical-, ha passat poc més que desaparcebut a Menorca, i la feina col·lectiva, d’anys, de músics, investigadors, Conservatori de Maó i Instiut Menorquí d’Estudis, ha quedat relegada a només dos concerts en un sol cap de setmana.

A l’Última Hora d’avui, entre les enèsimes misèries de la corrupció del PP, hi surt un article, que m’havien demanat, sobre el tema: per fer-ne una mica més de difusió, perquè tanta de feina no quedi en no-res, perquè aquesta obra no torni a quedar, com fa cent anys, dins un calaix o una estanteria.

Cançons de Nadal i músiques que fan mal

Nadal, que ja el tenim aquí, és a la música el que les plujes als bolets: en fa brotar d’allà on no n’esperes. De música, en una societat complexa i diversa com la nostra, n’hi ha arreu i per tot i a tota hora; però per Nadal, tot això s’exagera en un gran fluxe de “nadalitat” sonora: tot sona a Nadal, i per tot ressona. No te’n pots escapar.

El consumisme ha disparat la “Nadalitat” en les darreres dècades, fins a avorrir. Vas pel carrer, i miris on mirirs, tot és nadalenc: un fotimer de gent vestit de Papá Noel a les portes dels grans magatzems, els carrers adornats, els mostradors engalanats, i música:molta de música, la que retrona, i molt sovint és la mateixa, des dels interiors dels centres comercials.

Fins aquí, tot normal. Però a Ciutadella han tengut encara una idea millor, i no és nova d’enguany; passa que jo no ho havia vist mai. A falta de grans magatzems que facin sonar nadales, ho fa l’ajuntament, amb la instal·lació d’uns altaveus per les cantonades dels carrerons del centre històric de la ciutat, petit, senzill, però d’una bellesa molt fina; que repeteixen, quan enfosqueix -i ara ja fa fosca de prest-, la mateixa nadala, cantada pel mateix cor de nins que la canten sempre a qualsevol Corteinglés de qualsevol part de la Península Ibèrica.

Al segle XIII no hi havia futbol

Un temps -fa temps-, es feien himnes i marxes per a qualsevol cosa: quan naixia un rei nou, quan el batiaven, el coronaven, sortia a passejar, caçar, es casava, celebrava festes, i així successivament, fins que es moria -marxes fúnebres-. D’aquesta manera es guanyaven la vida molts de compositors: fent marxes per na Bet i sa mare -o per na Clara i sa filla, com diuen aquí a Menorca-, segons els costums del monarca en qüestió. Evidentment, també en feien quan guayaven qualque batalla, o tornaven a ca seva, victoriosos, o simplement contents de no haver deixat la pell a la guerra.

Qualcú podria pensar que, esvaïdes, amb més o manco èxit, les monarquies, també ho estarien les marxes reials, i salvant només aquelles que valen la pena -com les de Haëndel-, la resta haurien quedat per a la història. Llàstima, però, que al nostre país no hem sabut fer ni una cosa ni l’altra, i sempre hi ha, a qualque banda, qualque nostàlgic de temps passats fanàtic de les marxes aquestes, ara reconvertides, molt sovint, en càntics futbolístics -per exemple, la marxa d’Aida es pot sentir molt sovint als estadis anglesos-. A Mallorca, un d’aquests fanàtics és el batle de Calvià; a Menorca, encara no sabia ben bé qui era, però ja el conec: és un regidor de Ciutadella, Joan Triay, el que s’ha entusiasmat amb la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i en vol fer sonar l’himne -el famós  txan-txan/txan-txan- per la Diada de Menorca a la ciutat de Ponent.

Deixant de banda que al segle XIII no hi havia futbol, ni tan sols Espanya ni res que se li semblàs, i que la cosa sona més a insult que a una altra cosa, no seria més senzill que l’escoltàs ell a ca seva, com si fos un rei d’aquell d’un temps, tantes de vegades quan volgués, quan escuràs, fes net el sofà, o anàs al bany, per exemple, i fora polèmiques? O posats a fer sonar, que soni l’himne del Barça, també, que aquí n’hi ha molts que en som seguidors, pel que he vist. I total, l’equip d’en Del Bosque juga amb més de la meitat dels jugadors de l’equip d’en Guardiola, i amb el mateix patró futbolístic, així que no serà tampoc tan estrany.