La majoria silenciosa / Okupes a la Conselleria

La majoria silenciosa és aquella que, composta de gent normal, intenta viure una vida normal, feliç, plena, en un país normal; la que no cerca problemes ni en vol, en defuig, gira coa i arronsa les espatles davant les complicacions, amb un “què hi farem”, i se’n va per una altra banda on no li compliquin l’existència. És la majoria, i a Mallorca molt més encara, que es queixa en silenci, al bar o a un banc de la plaça, o quan va al mercat a comprar el lluç que va a bon preu: “estam ben arreglats”, “sí, ja ho pots ben dir”, “ja ho veurem, idò”, “idò sí, salut!”, “salut”, i segueix trescant.

És la majoria que pateix les injustícies que cada dia el sistema li planteja, però que no sap ben bé com arreglar-les, potser temorosa que intentant-ho en podria sortir escaldada, o amb maldecaps, i el seu petit redol de felicitat, construït a base de petites imperfeccions i frustracions quotidianes, assumides amb normalitat, es podria veure greument amenaçat: “no val la pena”, pensa, “ja ho arreglaran”. Ja ho veurem, que va dir un mut a un cec, i que passin els dies.

La fe del convers

Jo era allà el dia que en Miquel Melià Caules se va fer famós. Qui se’n recorda, avui, d’aquest personatge? Jo sí: aquell dia encara era el Director General de Política Lingüística del Govern. En Matas l’havia fitxat, de fet, com a pont amb els catalanistes més moderats: filòleg, amic de la família Moll -de Ciutadella com ells-, ben relacionat per Barcelona. No era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà; per no ser, no era ni militant del PP.

Ai, però, d’aquell dia: s’acostaven les eleccions, i en Matas -creia ell- ho tenia tot de cara per tornar-les a guanyar. En Melià havia passat desapercebut els quatre anys, sense fer res, i sense fer-ho bé, ni per uns ni per altres. S’havia quedat tot sol, sense amics: ni Molls ni ningú volia saber res d’ell. Els nirvis, la feina, les ganes d’agradar al seu amo, la darrera carta que li quedava, li degueren jugar una mala passada, i va ser quan va acabar de tirar la mica de dignitat que li quedava i va dir allò de “defensar el català és de la ETA“, més o manco.

Avui, però, qui se’n recorda d’aquest personatge? Un fantasma, una bubota: un cap de fava, en definitiva, com se sol dir en bon mallorquí, a qui el PP no el volia per catalanista i la gent normal no en volia saber res per colló o per traïdor, o ambdues coses. Quatre anys fent el paperot més trist, més galdós i més patètic, justificant de cada vegada més entusiasta l’anticatalanisme del govern que li ben pagava, fent notar la seva fe de convers fins a la paranoia del seu dia final. Al cap de dos mesos, eleccions perdudes, en Caules havia desaparegut de per tot; Roma no paga traïdors, ni el PP catalanistes.

Crònica d’un judici, d’un ridícul, o d’una pèrdua de temps

Idò sí: ahir érem jutjats, na Yanhire, en Christian, en Dídac i jo mateix, pels fets del Principal del gener passat. La cosa ja no hauria d’haver arribat mai a judici, però quatre policies espavilats i molt possiblement qualque cap del PP municipal sí que ho volia; “se van a enterar“, devien pensar, “estos polacos“. “Mos pagaran ses vacances”, se degueren imaginar els quatre policies espavilats.

Ens acusaven de desordre públic, resistència a l’autoritat amb “bastante resistencia física” i tot això, agravat amb una suposada lesió (?) i la seva baixa corresponent, de 15 dies (!!!), a un peu d’un dels policies, un professional de la seguretat, gros i fort, que -supòs- entrena periòdicament precisament per actuar en casos com el nostre: idò va i se lesiona. I jo no. L’informe de la lesió, fet a les urgències de la Clínica Juaneda, és de 4 dies després dels fets.

Ens havien citat a les 11 del dematí: no podem deixar de donar les gràcies a tothom que va venir a la porta de Via Alemanya i als que ens feren companyia fins i tot dins la sala. A les 11 estàvem citats, i fins a les 12:30 no entràrem, i gràcies als policies espavilats i a qui fos que ho mogués des de Cort, perdérem el dematí pels passadissos del jutjat, puta manera de perdre el temps; ells no, perquè crec que cobren per testificar com si fossin hores extres. Enhorabona per ells.

Trona Sant Jordi

Just passarem aquestes santes festes, i arribarà Sant Jordi. De totes amb les de nom de sant, la de Sant Jordi és la que més m’agrada; és, en certa manera, la festa d’allò que voldríem per cada dia, i no només un pic a l’any: cultura, literatura, ciutats que s’aboquen al carrer per gaudir del bon temps que ja s’acosta, de les flors que la gent es regala, de la felicitat i el bon ambient que es respira; dels colors de la senyera que omplen tots els cantons dels carrers de tots els Països Catalans. Un dia perquè els catalans siguem optimistes, perquè la gent se senti orgullosa de pertànyer a un país que ha donat al món una festa com aquesta: la de la cultura al carrer, de la felicitat i la rosa.

Aviat arribarà Sant Jordi, i un any més, Palma s’omplirà de senyeres: passejarà en Rafel Bosch per totes les llibreries retirant domassos i llibres en català? Acusarà en Bauzá als llibreters de fer “política”? Sant Jordi, que sempre ha estat una festa cívica i tranquil·la, perilla: perquè la cultura és un perill. I el poc país que treu el cap per Sant Jordi, més amenaçat que mai.

Un govern contra una cançó

Sonaria igual de ridícul si aquest escrit es titulàs “un govern contra una patata”, o “un govern contra un enfilall de tomàtigues de ramallet”; el cas és que ara és una cançó, però qui sap si més endavant el manteniment de l’ordre establert, la llibertat i la democràcia, que diguem, passarà per prohibir classes d’educació sexual als instituts. Per exemple.

Tornant al principi, em fascina la idea: un govern contra una cançó. La primera vegada que record, en la meva joventut, haver sentit una cosa semblant -salvant les distàncies- va ser quan l’exèrcit taliban va prendre el poder a l’Afganistan, cap a l’any 1996. Aleshores prohibiren la televisió, la ràdio, els ordenadors… i la música! Això darrer, de la música, respon a una interpretació ultra-restrictiva de l’Alcorà, en la qual la música és vista com a un mitjà que pot desviar el fidel del camí d’Al·là.

Les escoles de l’odi

El Govern de José Ramón Bauzá així ho vol. Ho exigeix el Círculo Balear, i el consellers Gornés i Bosch ho executen, a les ordres. Crear dues societats, dos canals de subsistència, i no un de sol de convivència, com fins ara. Fer parts i quarts, en nom de la llibertat, diuen: repugna fins a l’extrem la perversió d’una paraula que sempre ha servit per adjectivar les causes més nobles. Tanmateix, guanyen la batalla del llenguatge, perquè tenen un exèrcit de mitjans, que no de canons -ara ja no- que així ho repeteix. Nosaltres hem de cenyir-nos a la “resistència”, mentre ells s’aferren a la “llibertat”.

Però no ens enganem. Qui té tot un estat, una monarquia i un exèrcit darrera no li manca llibertat. No és aquesta l’excusa, sinó la por: una por tan antiga com irracional i atàvica, aferrada als principis de la naturalesa humana i que només amb la cultura pot domesticar. La por que ha assolat Europa diverses vegades, un fantasma que mai ha deixat de recórrer el continent. La por a la diferència, al diferent, al desconeixement. Sempre és més fàcil caure en la ignorància que en l’estudi, en l’odi que en l’amistat, sobretot, si tens tu el monopoli de la violència, de les SA o de la policia espanyola, tant és. La primera opció és més senzilla: primària, instintiva, estomacal; la segona requereix un esforç, i voluntat, i raciocini, i comprensió. 

Un negre al KKK

En Mateo Isern té un problema, i el duu malament. Se deu sentir brut, quan es desperta els dematins, brut quan deixa els seus fills a l’escola, i brut quan se’n va a dormir: és d’aquelles brutors que no se’n van, que se’l mengen per dedins, que no el deixen dormir, que l’obsessionen. És la trista història de la gent que no s’accepta tal com és, i que, desgraciats, paguen la seva frustració amb els altres. A Palma, precisament, ja n’hem tengut un cas ben sonat i del PP.

En Mateo Isern, per això, té aquest mateix problema: és un translingüe. Va néixer amb una llengua que no tocava, la catalana, i no sap com ho ha d’arreglar, com dissimular-ho. Per un cas semblant només se m’acut el de Michael Jackson, a qui la cirurgia per emblaquinar-se el va matar, pobre: ple de talent, l’autoodi el va matar. 

La violència d’estat surt barata

Si fos jo, o n’Ivan Cortés, o qualsevol altre, qui fotés una hòstia sonada i sonora a un guàrdia civil, ens cauria, segurament, la llei antiterrorista i tretze dies d’incomunicació; al revés, al civil només li posen 1.200 € de multa. Així tracta la llei espanyola als seus policies, com els porcs aquells de la Revolta dels animals: tots els animals són iguals, però els porcs, com els guàrdies civils, són més iguals que els altres.

A misses dites

Fa una setmana, més o manco, que la Directora General de Política Lingüística sortia a comparèixer -quants de pics ho ha fet, aquesta legislatura?-, alarmada, per una enquesta que posava el català a les nostres illes en mínims històrics. Primera conclusió: si l’ús del català està pitjor ara que fa quatre anys, quan va assumir el càrrec, qualque cosa ha fet -o no ha fet- ella, com a responsable política encarregada del tema, perquè això sigui així. En qualsevol altre àmbit, això voldria dir (pèrdues continuades durant quatre exercicis), o bé dimissió, o bé destitució.

Però no siguem mesquins: evidentment que la culpa no és seva. I una dona tota sola no pot lluitar contra un estat espanyol sencer. I tanmateix, no obstant, sí que li hem de demanar responsabilitats polítiques: a ella, al seu partit, i al govern que representa. O no era un deure, un compromís, d’aquest Pacte, el signat fa quatre anys, augmentar les partides i les polítiques per a la normalització del català? Quasi un lustre després, el resultat, en termes sociolingüístics, és pitjor, i l’increment pressupostari, una mentida.

I la discriminació lingüística?

12/1/2011: Fantàstic! I error meu de no llegir més sovint el blog d’en Joan Tardà: http://blocs.esquerra.cat/joan-tarda/bloc/sense-la-discriminacio-linguistica-la-llei-digualtat-de-tracte-no-val. I ja ha començat a fer les gestions. Tenim un crack de diputat!

Ha sortit publicat aquests primers dies de l’any que el Consell de Ministres espanyol ja discuteix la Llei d’Igualtat de Tracte i No Discriminació, idea de la valenciana Leire Pajín -exemple canònic, d’altra banda, del Principi de Peter-, i que pretén crear un marc de seguretat legal on les víctimes d’algun tipus de discriminació hi puguin recórrer. De tot tipus de discriminació? Bé, de moment, pareix que s’afegeixen dos punts més als que ja contempla l’article 14 de la constitució espanyola, i la cosa quedaria, per tant, de la següent manera: que ningú podrà ser discriminat “per raó de naixement, origen racial o ètnic, sexe, religió, convicció o opinió, edat, discapacitat, orientació o identitat sexual, malatia o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. S’ampliarien, així, explícitament -que sempre convé-, els motius que prohibeixen qualsevol tipus de tracte vexatori, però no hi són tots: i la discriminació lingüística?