30 anys i una revolució tranquil·la

Mon pare va imaginar la llibreria abans que imaginar-me a jo. Abans que imaginar-se a ell en el futur, abans d’imaginar-se casat, amb fills, amb un ca i un grapat de moixos. Abans d’imaginar-se treballant a la UIB o a qualsevol altra banda, vivint a Bunyola o a un altre lloc: va imaginar-se Quart Creixent abans que qualsevol cosa.

Poques coses deuen ser més perilloses que un llibre. Ho saben tots els règims feixistes; ho saben José Ramón Bauzá i María Salom, també. Per això enguany no hi ha Setmana del Llibre en Català: perquè és en català, però sobretot, perquè són els llibres els que s’hi mostren. Llibres, cultura, ciència i coneixement: és perillós posar-ho a l’abast de la gent, podrien reflexionar, i pensar, i actuar.

Feia poc que havia tornat de Barcelona l’any 82, mon pare, d’estudiar i d’aprendre, amb el cap ple d’idees, i s’imaginava un país diferent: se l’imaginava culte i lliure, just i net. Se l’imaginava diferent de com és ara, però aleshores -i com ara-, tenia l’esperança de canviar-lo. Calia d’actuar: un país, una societat justa, no es construeix només de somnis i imaginació. Necessita també una infraestructura, uns espais, un punt de partida.

Gökçeada

Gökçeada abans era Imbros, però ara ja no ho és més. Remota i salvatge, una mica oblidada també, és el destí perfecte per qui cerca perdre’s i sentir-se més explorador que turista en un dels pocs indrets del Mediterrani -l’únic?- on encara les platges són verges i buides i els hotels no hi existeixen.

La república ataturca, en la seva perenne lluita contra Grècia, va aconseguir retenir les illes egees d’Imbros i Tenedos (ara Bozcaada) pel Tractat de Lausana de 1923. El tractat reconeixa, tanmateix, la “greïcitat” de les illes i la seva gent, un cert autogovern, i l’ensenyament en la seva llengua; però com tots els tractats d’aquest tipus -el dels Pirineus, el d’Utrecht-, aviat va passar a ser paper banyat: l’escola en grec prohibida, l’autogovern abolit i els drets de la població autòctona damunt la pròpia terra, cada vegada més disminuïts.

Avui, només uns 250 grecoparlants sobreviuen a l’antiga Imbros, d’una població total d’uns 7.000 habitants. Els antics poblets originals, Zeytinli, Tepeköy i Dereköy estan mig abandonats, reconvertits en cases d’estiueig per a istambulites privilegiats i alguns grecs nostàlgics; tanmateix, la ruïna els assola, l’abandonament hi és molt present. Fa pensar, i molt, que fins fa només 30 anys, encara, en aquells carrers abandonats hi havia vida: d’infants i famílies, gent de parla grega i nacionalitat turca, sense que això fos cap problema… per ells. Pel govern turc, en canvi, que un racó de la seva república trencàs el concepte unitari del país era poc més que un problema d’abast nacional.

La primera jugueta

La meva padrina sempre ho va recordar, m’ho va explicar moltes de vegades: sa primera pepa que vaig tenir la meva regalar n’Asanya. Ella, cosidora de ben joveneta, com tants de nins mallorquins víctimes de l’època, no tengué mai gaire temps per jugar: no tenia ni juguetes. Per això sempre va tenir ben present qui li va regalar la primera, aquell home, n’Assanya, quan va visitar Palma, i els escolars de la ciutat anaren a veure’l, com si fos una excursió.

Va regalar, al Teatre Balear, una pilota a tots els nins i una pepa a totes les nines. Era una pepa de pedaç, contava ella, amb un vestidet rosa. Va ser la primera jugueta que va tenir, la que li va regalar n’Assanya, la primera amb la que va poder jugar.

Poc temps després, va començar la guerra.

Units per sempre

Deu ser que la revolució àrab ho ha tapat -deu ser això-, però els mitjans espanyols no han fet gaire cas, aquests dies passats, a la visita de la tercera autoritat de l’estat, això és, el president del Congrés espanyol, i uns quants col·legues seus -en Duran i Lleida-, al dictador de Guinea Equatorial: dictador? Això depèn, ja que a l’ex-colònia s’hi fan “eleccions” “”multipartidistes”", però sempre les guanya el tal Obiang… Més o manco igual que el que passava fins fa pocs dies a Egipte. Crida l’atenció, per cert -i això els mitjans espanyols també ho han mig tapat- que el partit del sàtrapa Mubarak, com el del seu company tunisià, eren fins fa res membres de la Internacional Socialista, la internacional del PSOE.

No són aquestes les úniques perles de la IS que hi ha l’Àfrica: la USFP que “presideix” el govern del Marroc, l’RFD maurità, entusiasta defensor del darrer cop d’estat a la república, que va avortar el procés democràtic; l’FPI de Costa d’Ivori, el partit del president Gbagbo, al càrrec en contra de la comunitat internacional des de fa onze anys; o l’NDC de Ghana de l’ex-dictador Jerry Rawlings -actualment al poder amb l’antic vice-president de Rawlings, J. Atta Mills-.

Catalana i universal

Em comentava el meu oncle ahir mateix, xerrant d’això, que un país creix en la seva cultura, que dit d’una altra manera, és semblant -salvant les distàncies- a allò que Emili Darder tenia per consigna: “només la cultura pot fer homes lliures”. La cultura, la música, l’art en general, rega la vitalitat d’un poble, i és precisament la creativitat la que ens obre noves portes: no posar mai traves a la imaginació, i sempre, voler l’impossible.

Som un país petit i ocupat, i trist, moltes de vegades, carregat de complexes i amb una classe dirigent satisfeta amb el seu autoodi, però que sorprenentment -és per fer-se’n creus- engendra, de tant en tant, quelcom o qualcú que es converteix en un focus d’esperança, en un motiu d’alegria, en un estímul per seguir somiant.

Deia un dels grans poetes del nostre país: “que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. La frase la férem nostra fins al punt de convertir-la en himne de Mallorca, però, més enllà d’això, qui s’ha preocupat de regar-les, les nostres arrels? Jo no crec que la música, al contrari del que popularment moltes de vegades s’explica, ajudi a créixer les plantes: un país en estat vegetatiu no creix, està condemnat a morir. Al contrari, sí que la música, com l’art en general, ens ajuda a créixer, i si aquesta música neix i creix directament de les nostres arrels culturals, del nostre passat artístic, ens ajudarà a créixer com a poble.

Una història d’amor

Són sempre polides les històries d’amor, si són sinceres i senzilles, si no són pretensioses ni massa complicades: a mi m’agraden. La dels meus repadrins n’és una d’elles, com tantes, supòs, que n’hi ha a cada família.

El meu repadrí Llorenç era un binissalemer un poc ‘pinta’: espavilat, feiner, però jugador i no poc bevedor, també, i guapot. Era l’encarregat de les mines de Binissalem, l’home de confiança de l’amo. La meva repadrina Maria era una pagesa joveneta, més que ell, i tota una finura, que es va embadalir, feliçment, d’aquell jove. Ell n’estava profundament enamorat, i així com m’ho han contat a mi, en va estar tota la vida.

Les petites històries d’amor sovint van acompanyades també de petits drames, vists ara en la perspectiva del temps i dels anys: la meva repadrina, embarassada d’una nina -desitjaven-, de futur nom, Margalida, va patir un avortament inesperat. El meu repadrí, que se li fonia la mirada de veure-la a ella tan trista, per animar-la, se la va voler endur a Palma, i un divendres li diu: “soparem de peix a n’es port, i després, farem una volteta pes moll, per devora la mar”, li va dir. Un petit viatge, pels binissalemers de 1920.

La vida d’un il·lús

Quan Alan Lomax va arribar a Mallorca, pràcticament era, com si diguéssim, el tercer turista que hi posava els peus, després de Chopin i l’Arxiduc; era l’any 1952, en ple apogeu del règim, i a Palma s’hi celebrava un Congrés Internacional de Musicologia i un Festival Internacional de Folklore (el segon), dirigits per un ex-alt càrrec refugiat de l’administriació cultural nazi, Marius Schneider, que a Espanya s’havia pogut col·locar com a responsable de Folklore de l’Institut de Musicologia del CSIC que dirigia mossèn Higini Anglès. Lomax venia directe des de Nova York, en part fugint de la paranoia anti-comunista que l’havia deixat sense feina, però sobretot empès per una il·lusió immensa que l’havia llançat a córrer món, deixant dona i fills, per enregistrar tantes balades i cançons com el seu magnetòfon li ho permetés.

“Non da Jon”

Les parets del País Basc demanaven “Non da Jon?”, on és en Jon?, però ningú sabia on era. Per això mateix, perquè ningú ho sabia, se sabia què li havia passat a en Jon Anza, però imagín que la família devia conservar la darrera esperança, la que mai es perd.

Ni val la pena, quasi, recordar les obvietats: la tortura més que generalitzada a les comissaries espanyoles; això, quan no es tracta de l’assassinat d’estat sistemàtic, i la negativa sempre del govern espanyol, sigui quin sigui, a garantir els drets dels detenguts. La incomunicació que s’aplica amb la llei antiterrotista, com diu Amnistia Internacional, vulnera els tractats internacionals de drets humans. Què li és, però, al regne d’Espanya, que té com a diada nacional la celebració d’un genocidi, com a fiesta nacional l’acarnissament contra un animal, més de la meitat dels anys del segle XX sota dictadures militars, i una democràcia parida per feixistes, els drets humans? 

Les flors que s’assequen

Demà farà 73 anys que mataren n’Emili Darder. Qui se’n recorda, ja, a Palma d’aquella feta, d’aquell assassinat? Se’n recordava la meva padrina, i jo me’n record quan m’ho contava, que ella aleshores tenia uns setze anys, era cosidora, i aquell dematí, en entrar a comprar fil a una de les merceries on solia anar, l’amo va treure xampany per tothom, exclamant: “ho hem de celebrar, avui, que han mort es puta roig des batle!”; i mai més, en els 86 anys que va viure, va tornar a posar un peu en aquella botiga.

I m’ho contava l’altra padrina, ai, però!: ella ho feia amb la boca petita, perquè de joveneta, amb els seus cosins de casa bona… Havien passat la guerra d’una altra manera, però així mateix, reconeixia “que un dia havien sentit a dir que se n’havien duit el batle”, i que l’havien mort. Ella no ho deia, però ho sabia: l’havien assassinat.

Però ara, ja, qui se’n recorda, d’aquell dia?  Esquerra ho fa: ho féu diumenge, i podem reivindicar, amb orgull, que quan Palma -i Mallorca- havia abadonat la memòria del batle Darder, fórem els primers a recuperar-la. Ho faran demà, al migida, l’STEI i la Fundació Emili Darder, que per nom li toca. Però la ciutat, mira a una altra banda.

Sobre l’IEB, els cremats i els bàmbols

Certa polèmica ha duit la reducció de l’Institut d’Estudis Baleàrics d’organisme autònom a oficina del Govern amb nom propi: que si així s’enfonsa la indústria cultural, que si l’IEB servia per projectar la cultura “balear”, que si és una pena, etc. Home: pels que hi treballaven, a l’IEB, i ara cerquen feina, sí que és una pena. Per la resta… Vaja: qui conegui les nostres illes sabrà que els mals de la nostra indústria cultural no passen per un IEB més o un IEB manco, precisament; i de la projecció de la cultura ja se n’encarrega l’Institut Ramon Llull, on hi som tots, sense eufemismes ni regionalismes: cultura catalana, que és com se’ns coneix al món, que la resta són faves comptades.