Admir la capacitat del tal Daniel Álvarez, qui firma l’article, de dir les coses sense afirmar-les. Tot se li entèn, encara que no ho diu, i si qualcú hagués de resumir breument la informació de la notícia, supòs que diria això: “Amadeu Corbera va rebre 9000 euros en beques de departaments del Bloc perquè era militant d’Esquerra Republicana; i ara, fa la potadeta perquè ja no li donen res els del PP”.

En tot cas, no tenc per què perdre el temps amb dois així: jo no m’amag de res, i igual que han fet els redactors d’El Mundo, tothom pot llegir el blog i rastrejar part de la meva vida. Des d’aquest punt de vista, té ben poc mèrit la notícia, ja que és un simple “copiar-aferrar” del que hi ha escrit aquí des de ja fa uns quants anys.

Però ja que s’hi han molestat, jo m’hi molest també, en aclarir un parell de coses de les publicades, i com que els redactors d’aquest diari són lectors d’aquest blog, segur que ho veuran i tendran la mateixa amabilitat en publicar-ho.

1. El Mundo diu que jo som “algo más” que “un profesor de música o un joven mallorquín“: no és pot ser tot a la vegada? Som professor de música, de piano, compromès amb el català. És incompatible? I a més, certament, som afiliat a Esquerra, a l’OCB, a el GOB, i a la SIbE. I més culé que en Guardiola. No acab d’entendre que tot això sigui acumulatiu -i que puguis ser “algo más” cada vegada-.

2. Certament, l’acció no era en nom de ningú més que de nosaltres quatre mateixos. Jo, com a ciutadà, no represent a cap partit, i en tot cas, és el meu partit que, quan actua, diu o fa, em representa a mi. No necessit demanar permís a ningú per fer res. I el fet d’estar afiliat a un partit no invalida la meva opinió i actuació com a ciutadà.

3. També diu l’article: “ha sido beneficiado con la concesión de becas que otorgaban departamentos dirigidos por la ya desaparecida coalición del Bloc, de la que formaba parte su partido“. Aquí hi ha una errada. Quan em vaig presentar a les dues convocatòries, la de la Fundació Casa Museu Pare Ginard primer, i la dels Ciutat de Palma després, Esquerra-Illes ja havia pres la decisió d’abandonar els seus càrrecs als governs de progrés i sortir del Bloc (any 2009). Jo em vaig presentar a la convocatòria de les beques de la Casa Museu de l’any 2010, i a la dels Ciutat de Palma del mateix any (però que s’entregaven ja dins l’any 2011). El jurat, tan en una convocatòria com en l’altra, tenia molt de perfil tècnic i molt poc de polític -només un representant-, i en canvi, amb les males relacions que hi havia aleshores entre PSM i Esquerra, la meva filiació m’hauria pogut perjudicar. Com sí que pot passar a partir d’ara…

4. “Durante la pasada legislatura, ingresó al menos 9.000 euros al obtener dos becas de investigación en áreas en manos del Bloc“. Això sí que és mentida, veurem què hi podem fer, pura i dura difamació, que respon just a la mala fe: jo no he ingressat tal quantitat! És més, crec que no n’he vists mai tants de junts…! Les beques, com s’explica molt bé a les bases -basta llegir-les, no són tan llargues-, es paguen a mesura que s’entrega la feina. De la de la Casa Museu (3.000 €), les partides estaven desglossades en 700+1.250+1000, i només la primera es donava com a premi; les altres, en base a la feina entregada. Fa poc vaig entregar el treball complet (es pot llegir aquí), i encara estic pendent de cobrar la darrera partida -que per tant, no he ingressat-.

De la beca de l’Ajuntament, dels “Ciutat de Palma”, en vaig cobrar la primera meitat al cap de quatre mesos de concedir-me-la, 2.500 €, tal com s’estipulava, i l’altra meitat (2.500 € més) la cobraré quan entregui el treball, dins aquest any 2012. Vaja, que a aquests serà el PP qui me’ls pagarà… Serà portada, també?

5. Pel que fa a les xerrades del Consell sobre el Cant de la Sibil·la de l’any passat, tots els cinc coautors del DVD formàrem part del grup de conferenciants -DVD que per cert, fou fet i pagat en temps d’UM al Consell, amb na Dolça Mulet de Consellera-, amb més gent, com en Xavier Carbonell o en Joan Parets. És lògic, trob, que els qui hem fet un dels treballs d’investigació més notables sobre aquest cant -treball que es va aportar a la UNESCO per la candidatura a Patrimoni de la Humanitat- siguem també convidats a fer aquestes conferències divulgatives.

(Per cert que al blog, que el tal Daniel és segur que llegeix, hi ha un altre treball penjat sobre la Sibil·la a Menorca, i que posats a ressenyar-me els treballs, m’hagués agradat que m’hagués citat aquest, del qual n’estic ben orgullós.)

Un pensa, amb tot això, si per tenir filiació política no pot presentar-se a concursos d’investigació. Després s’escolten queixes que els polítics no estan preparats, que només volen viure de la política, etc. Jo no em consider polític, no en el sentit professional del terme -però sí en el de la militància activa-, i intent llaurar-me una carrera professional i investigadora fora de la política: perquè crec que és sà i honest, però sobretot, perquè m’agrada i m’apassiona la Musicologia i la música en general. Però després, ja ho veim, per això mateix, som castigat i escarnit públicament per un pamflet espanyolista: potser perquè espanyolisme i coneixement, Espanya i cultura, són purament incompatibles.

Per la resta, finalment, és ben cert: anim i torn a animar als joves mallorquins a seguir pitjant i estrenyent el cercle sobre aquesta tropa d’antimallorquins, que no estiguin tranquils, que se vegin assetjats, pels que només volem allò tan senzill com és viure en pau i normalitat.

P.D.: I una reflexió més. L’acció del Teatre Principal els degué tocar especialment la pera, si han hagut de fer perdre el temps i el paper al tal Daniel Álvarez i als seus lectors en general com a represàlia… Visca Mallorca!

I ens amolla, na Cabrer, que a l’acció de dissabte hi va haver “un cert grau de violència”, i té raó! Com la té que tot plegat va ser prou “desagradable”: a mi em copejaren les costelles, a ella se li degué córrer el rímel. Però ni els meus companys ni jo de l’acció de dissabte, ni els centenars de joves poblers, ni els companys felanitxers d’El Coso, hem generat aquest “grau de violència”. No som nosaltres, mallorquins, qui tenint la pella hem decidit rebentar la pau social i crear un clima de crispació francament prou desagradable, tot plegat, per tapar amb una gran cortina de merda la summa incompetència de la peperada major per trobar remei a la crisi.

Na Cabrer, idò, es queixa que les protestes no siguin com sempre han estat. Tampoc la seva política és com sempre ha estat: és pitjor -i ja és dir-. Si ells tenen idees noves, també les tendrem nosaltres: i què es pensaven, que els mallorquins érem idiotes? Potser és culpa nostra, per haver-los donat motius durant anys per pensar-ho, però potser també, no ho veuen, ara ells s’han passat de la rexta.

Idò, és hora del boicot. I anim, en nom meu i dels meus companys boicotejadors, a dur els boicots i les protestes fins on calgui i poguem, sense cap grau de violència, ni poc ni gens, però sense por a deixar-los en evidència: que la única violència és la que practica l’estat espanyol, el PP, contra els mallorquins que defensam allò tan normal, i tan poc radical, de poder viure tranquil·lament en català a ca nostra, de fer de la nostra llengua la normal a Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera. De poder viure en pau al nostre país, de gaudir del paisatge que coneixem i volem fer conèixer; de, com en totes les societats modernes i avançades, tenir una vida digne, amb uns sous dignes i uns drets dignes. De viure com tothom ho voldria fer.

Protestarem si ens dóna la gana. Defensar Mallorca no és cap delicte.

Tenir polítics com aquesta sí que ho hauria de ser…!

Vàrem recollir les quatre entrades, dues a nom meu i dues a nom de na Yanhire, que havíem reservat el dia abans per telèfon, sense cap problema, a taquilla, com tothom; i encara ens en varen donar una altra! Vàrem entrar sense problemes i ens vàrem seure sense problemes als llocs de les llotges 8 i 10 del tercer pis, a la dreta de l’escenari. Això sí, en pujar l’escala, un goril·la amb pinganillo i corbata que estava dret devora l’entrada ens va pegar una ullada reveladora del que vendria després. Però al moment, res.

El cas és que ens varen calar. Que tampoc era difícil: quatre joves mallorquins vestits més o manco bé, enrevoltats de velles empirifollades xerrant castellà, la plana major del PP, les seves dones estirades i qualque pijo de NNGG extraviat. Ja asseguts, vèiem com des de l’altra banda del teatre, al quart pis, un policia no ens treia l’ull de damunt. Aquest mateix, al cap d’una estona va venir a seure’s ben devora nosaltres, a la llotja de devora. “No tendrem temps ni de baixar”, vaig pensar jo, “aquest ja mos ha ben aplegat”.

L’acte va començar i va ser infumable. Bilingüe. Mal presentat, avorrit, dolent, llastimós, i trist, fred, postís: mal final per uns premis que havien tengut cert encant anteriorment. El teatre, mig buit: cadires sense ocupar al pati de butaques, poca gent al segons pis, manco al tercer i encara manco al quart. La gent era a Can Alcover.

Nosaltres havíem entrat la pancarta dins la bossa de na Yanhire, i vàrem aprofitar un moment de fosc per posar-me-la davall l’abric. La idea inicial era més simple del que va passar després: ella, en Christian i jo havíem de baixar fins la platea quan xerràs el batle, pujar a l’escenari, desplegar la pancarta i partir, i en Dídac havia de fer les fotos per enviar després a la premsa. Comptàvem amb que el factor sorpresa jugaria a favor nostre, que no tendrien temps per reaccionar, i que, com a molt, ens traurien del teatre, identificarien, etc. Ja teníem el comunicat fet, a punt per enviar, a Contrainfo.cat. No comptàvem que un èxercit sencer vigilaria el teatre per defora i per dedins com si fos el búnker de Hitler, i que davant l’escenari, una legió de Pepes ens esperarien amb la bota a punt. I que un d’aquests s’asseuria devora nosaltres.

Vàrem haver d’aguantar tot l’acte bilingüe, infumable, fins que va pujar en Mateo Isern. En començar ell, començàrem nosaltres, tal i com ho havíem planejat. La sorpresa va ser que el goril·la que teníem de veïnat no va fer res: encara no entenc què punyetes hi feia, allà. La seva feina, segur que no. Mentre nosaltres tres baixàvem, sense córrer, i obríem la porta d’accés a platea, en Dídac li va demanar per on era l’escala (!!!): “per aquí”, li va dir ell. El súmmum de la incompetència.

Tampoc ningú ens va impedir entrar al pati de butaques, ni començar a caminar: tot va ser molt ràpid. Quan jo ja era quasi a peu de l’escala, vaig veure que els goril·les començaven a córrer, jo vaig fer el mateix, i a l’instant, tres d’aquells em plaquen, m’estampen enterra i m’alcen. Na Yanhire i en Christian cridaven, els goril·les també -molt més-, la gent estava al·lucinada i a mi m’empenyien a les totes, em doblegaven el braç i em deien “tranquil, tranquil”: si jo estava la mar de tranquil!

Expulsats del teatre a empentes, agafats entre dos policies per hom com si fóssim terroristes, tota la premsa darrera, de molt mala manera. “¡Separatistas!, he sentit que ens diuen: jo tendria molta més imaginació per insultar… Com més hi pens, més ho veig -potser en aquell moment, l’adrenalina i la confusió no m’ho deixaren veure-, que tot plegat va ser molt violent. Molt lluny del que preteníem: una reivindicació pacífica, silenciosa, imprevista i ràpida. En canvi, la violència policial va ser grossera, excessiva, completament desmesurada; no crec que el batle n’estigui content. Les imatges ho diuen tot, i com més les mir, més em desagraden: em resulten molt violentes, no m’agrada veure’m tractat com un delinqüent vulgar, no m’ha agradat sortir als diaris pres per una legió de mercenaris; tot molt lluny del tractament que li donen a en Matas o a n’Alemany: ells són dos lladres, i nosaltres, quatre joves mallorquins. La violència exercida contra uns i altres és clarificadora.

Què preteníem amb això? Denunciar l’espanyolització, aprofitar un acte mediàtic per fer-ho, etc. Tot això, sí. Però també demostrar als peperos que no cedirem, que ni tancats dins els seu propi búnker d’autoodi, encerclats per 300 agents armats, s’amagaran de la nostra lluita, de la nostra pressió, de les xiulades, de les pancartes. Que farem nostres els seus actes, que no podran estar tranquils si no ens deixen tranquils a nosaltres: que no podran viure en pau si els mallorquins no ho podem fer.

Animam, idò, a tots els joves mallorquins, menorquins i eivissencs a perdre la por, a prendre l’acció a tanta reacció. Esperam que la nostra acció serveixi d’estímul per fer-ne més de semblants, que en Bauzá i companyia tenguin problemes fins i tot per menjar-se la sopa. Que siguin conscients que no estam disposats a perdre. Que lluitarem.

I el millor de tot és que ens amenacen ara de denunciar-nos “per escàndol”: si l’escàndol el provocaren ells! Alerta que no els denunciem nosaltres…

de sa primera vegada,

que faci una codolada

sobre es nostre president.

Sa mare era forastera

i son pare un militar,

i a ell li agrada entrar

per sa porta de darrera

perquè és discret de raó

i que tot quan fa ho amaga

manco sa seva obsessió

amb sa llengo catalana.

Mirau si discret ho és

que en fer-li una pregunta

a n’es Parlament, s’assusta

i mai sap contestar res.

Només té clara una cosa

sa que el té més preocupat

ja que sempre ho ha trobat

que es català és una nosa.

Que si no hi ha feina enlloc

que sa gent no té doblers,

ell ja en té a fotimers,

tot això li importa poc.

Un pis nou, que era seu,

no tenia es permisos:

els va fer arregladissos

es seu bon amic Mateu.

Sempre fa el que ha de fer

perquè va dir que ho faria

per això està tot lo dia

fent-ho, i si no, també.

Talment com si a un mul

el tractassin a potades

ell se pensa mil putades

per donar-mos tots pes …

Però sa gent ha dit basta

és hora de reaccionar

ja no podem aguantar

un govern d’aquesta casta.

Ara que és temps de matanaces

haurem de ser matancers:

de tots aquests forasters

n’haurem de fer sobrassades.

Ja no tenim paciència

ja no hi estam disposats

a sofrir sa penitència

d’aguantar més desbarats.

T’ho dic amb educació

t’ho dic, Bauzá, a la cara,

que de porc i de senyor

se n’ha de venir de casta.

I tu just ets apotecari

amb un títol de Madrid

que te’l donaren a dit

per ton pare es mercenari.

Mallorquins i mallorquines

no vos deixeu enganar,

enviem ja a filar

es venedor d’aspirines.

Mallorca no deixarà

que un malanat com tu

un fantasma, un noningú,

mos prohibeixi es català.

Perquè som gent amb orgull

i tenim sa lliçó apresa:

defensarem amb fermesa

sa llengo d’en Ramon Llull.

Perquè som gent de la terra

perquè som nascuts aquí

tot es poble mallorquí

està ja en peu de guerra.

Sant Antoni de Viana,

Sant Antoni gloriós

arruixau aquests senyors

i es qui de Madrid els mana.

Ja no volem pus infantes

ni cunyats poca-vergonyes:

tallarem tantes corones

com paparres aferrades.

Que pareix que ho fan aposta

d’enriure-se’n de sa gent,

fins i tot es president

mos vol fer estranys a ca nostra!

I tanmateix no podrà

tanmateix no ho podrà fer;

si dins es mateix PP

hi ha qui no ho consentirà!

Mallorquins s’hora ha arribat

que facem força comuna

i anem tots a la una

per sobreviure es combat.

I aquí acaba sa cançó

i aquí acaba sa glosa

perdonau qualsevol cosa

o si hi trobau qualque error.

Arruix a tal president,

que no mos vol deixar viure

Que Visca Mallorca Lliure,

i visca sa seva gent!

N’Aurora, pareix, devia ser tota claredat: deixondidora i desperta, càlida, rogenca, encesa. Si no l’haguessin assassinada, si l’haguessin deixada viure, la seva veu i la seva llum molt probablement s’haurien apagat dins la buidor del franquisme, impossibilitada de fer res, de dir res, embolcallada de mediocritat mallorquina. Hauria arribat a vella, i mort el dictador, hauria recordat la seva aura de joventut revolucionària, hauria aplaudit els joves encesos i roigs dels anys setanta, però res més. Hauria estat un referent d’aquella generació, però no un mite de les actuals.

La vida de n’Aurora degué ser això, just: un despertar. De consciències, d’il·lusions, de noves lluites que sonaven estranyes dins aquella -i aquesta- Mallorca. I quan era ella la que potser despertava, que deixava l’alba de l’edat per entrar a la plenitud de la vida, la mataren. Per roja, per independent, per activa, i per dona. Per puta, devien pensar els que pitjaren el gallet. Desgraciats…

D’aquella puta se n’escolta encara l’eco, el duu la mar del Molinar, el duu el record de la història, el duu la sang roja que ens bull amb les mateixes seves il·lusions, davant el seu mateix enemic. Mentre que el renou del seu tir fou sec, buit i fred, instantani, i breu.

Desgraciats els feixistes: la volien fer callar, i avui la sentim més fort que mai. Si no l’haguessin morta, potser ja ni l’escoltaríem. Però així sabem que n’Aurora tenia quelcom a dir-nos, i l’escoltam, i la sentim, i li farem cas.

Pobre Bauzá, que no ho veus, encara? Ens vols fer callar, però no podràs. A cada silenci, serem més forts.

Com n’Aurora.

Una Diada que des del dia mateix de la Conquesta es repeteix, i ni reis espanyols, ni dictadors feixistes, ni botifarres venuts, ni invasions, ni exèrcits, ni ducs corruptes, ni presidents lladres, ni batles inútils, ni regidors drogoadictes han pogut alterar. Perquè tots no són més que peons dins una història secular: són com a mosques, colloneres i brutes, embafoses, i són tot un eixam, cert, però no són els protagonistes d’aquesta festa. Els protagonistes som els mallorquins, tots, hereus directes o adoptats gratament, d’aquells primers catalans que repoblaren l’illa i celebraren, aquell mateix any, la primera Festa de l’Estendard.

Tanmateix, avui ho hem vist, com un batle, la darrera mosca collonera que ens ha tocat aguantar, ha volgut tenir un protagonisme que mai mereixeria, ni per mèrits ni per aptitud. En Mateo Isern no ha entès res: no sap de què va la festa, ni la Diada, ni què fa fent de batle, ni què representa, ni què ha de fer. Ell passa per Cort com el seu rólex: feixuc i hortera, just comptant els minuts que manquen per plegar i partir al camp de golf. I es deu creure que per tenir un rólex més gros que el nostre, és l’amo del temps, i que pot manejar la història al seu gust, i la ciutat com li doni la gana. S’ha cregut que ell tot sol podia baratar 800 anys d’història de la ciutat,  i s’ha trobat sorprès que els ciutadans li han aturat els peus: a callar!

El més trist, però, és que es cregui, a més, amb el dret d’insultar els ciutadans: són uns intolerants, ha dit, dels qui l’han xiulat. No entén que ell és un servidor d’aquests ciutadans, no el propietari. I s’ha d’aguantar, si el xiulen quan fa quelcom que no agrada, o l’aplaudeixen, quan diu quelcom completament encertat (?). Què ha de saber, però, un botifarra, de democràcia? No entén, perquè no ha entès res, que la gent no l’aduli i li faci la bona, avesat com hi deu estar que la hi facin des de petit. Ell no entén encara que està a les ordres, i que ha de callar, com ha fet avui, i cloure la boca, i acceptar les crítiques de la gent, o els consells si n’hi donen. Però el que no pot fer un batle, mai, és insultar la seva gent.

I això ha fet avui en Mateo Isern: insultar. La ciutat i la seva gent. Simplement, perquè no ha entès res.

Ni crec que mai ho entengui.

L’article d’avui del Diari de Balears -publicat a L’Espira, però- va sobre això. La Sibil·la: un any més, notícia excepcional d’una cosa normal.

Per altra banda, el reportatge, firmat per en Tomàs Vibot, diu, textualment, que “[...] les iniciatives de difusió i estudi per part de l’Administració han estat fins ara veritablement febles [...]“. Jo diria, just al contrari, que cap altre fenomen cultural ha estat tan manejat, manipulat, mediatitzat i popularitzat com aquest. El cronista, a més, demana l’elaboració [...] d’àudiovisuals tant per a les televisons locals com en format digital. I el que és més important, en diferents idiomes [...]. No coneix, se veu -i sorprèn, venint d’un estudiós de la cultura popular-, el DVD La Sibil·la i les Matines a Mallorca, editat l’any 2006 pel Consell de Mallorca, que és un complet estudi àudiovisual, amb material de sobres per a qui s’hi vulgui entretenir -diferents versions, i reportatges sobre tot allò que envolta la representació-, i subtitulació pentalingüe. Bastava teclejar el Google per trobar-lo. No era tan difícil…

Bon Nadal!

Esper que agradi!

Un himne per no guanyar 

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers. 

(Joan Salvat-Papasseit)

Diumenge serà gros. Té poca emoció, aquesta campanya: no hi ha debat, no hi ha tensió, tot està decidit quasi des del dia que es convocaren les eleccions. Canviarà -poc- el color del govern espanyol de torn, canviaran -un poc més- les formes i el rumb; no canviarà -gens- l’economia i molt manco l’espoli fiscal, i augmentarà -segur- la xenofòbia anticatalana i les polítiques d’apartheid contra mallorquins i catalans en general. Canvien els temps, canvien les persones i els governs, però hi ha coses que no canvien: Espanya, unitària, corrupta i fosca, la que Machado descrigué tan bé “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / [...] España que alborea con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea.“

L’emoció, idò, de diumenge, serà observar la força que aconsegueixen les úniques forces polítiques que prediquen i proposen un canvi radical en el sistema espanyol: perquè aquest és el nom del sistema aquí, a Espanya. I diguem-ho clar, només hi ha dues forces de totes les que es presenten a tot l’estat autènticament rupturistes i innovadores, anti-sistema i amb una alternativa clara i viable: Amaiur al Euskal Herria i Esquerra Republicana als Països Catalans.

Diumenge, idò, enmig de l’orgia espanyolista, només la quantitat de vots d’Esquerra i Amaiur estroncarà, amb més o manco contundència l’orgasme electoral. Tocar els collons a Espanya. Tota la resta de vots, a dreta i a esquerra, només serviran per consolidar el sistema que, emmascarat dins de pluralitat partidista, serveix per desfressar l’immobilisme secular del capitalisme peninsular. 

“Trenquem el bipartidisme!”, ens animen alguns, per aquí, contrades nostres. I jo em deman: per a què? Per substituir el bipartidisme per un “tripartidisme”? És aquesta, idò, la solució a la crisi de la partitocràcia espanyola: tres partits en lloc de dos? No me pareix a mi cap alternativa, sinó més aviat un afegit al que ja tenim: rompre el bipartidisme, serivirà per posar en qüestió la base del sistema/problema? Ho hauria de ser -ho podria ser- però el programa polític no és aquest, sinó el de la desfressa de l’Espanya autonòmica per la federal -o reformada-, però tal solució és pura gramàtica: la de canviar un adjectiu per un altre.

Com deia n’Alfred Bosch l’altre dia, el món mesurarà la força de l’independentisme pels vots que tengui Esquerra Republicana; i Amaiur, afagesc jo: i la suma de tots conformarà el grup parlamentari pel dret de la gent ser lliure. De tota la gent. Els ciutadans de les Balears també ho podem fer: posar les illes al mapa d’un nou escenari de llibertat, o reforçar els paradigmes del sistema que tanta indignació desperta. Per dir-ho simplement i perquè la gent m’entengui, Espanya no té remei: aquí, Joan Gaià o Urdangarín; la resta, matisos de colorins per pintar de nou el que és més vell que les putes.

És hora de començar a fer camí, de posar les bases per un projecte de societat i democràcia, republicà i lliure, que té les arrels en aquest país. Bipartidisme o tripartidisme, de moment, no ens apropa a aquest ideal: no deixa de ser el gest del conformisme, de caminar de costat per no avançar. En canvi Amaiur, Esquerra: és l’independentisme, la veu de la dissidència que es fa sentir,  que avança, i avançarem només si volem, i serem allò que voldrem ser.

O Gaià o Urdangarín: TU TRIES

La trama que ha destapat el GOB sobre el parc temàtic de Campos podria arribar a ser d’allò més sucosa; té tots els ingredients per ser-ho. La merda, com el sabó d’Arquímedes, tendeix a surar, i encara que ja sabíem que aquesta història pudia en vida abans i tot que es començàs a escriure, l’impuls pel que pot sortir rebotada tanta de porqueria amagada darrera tot això té el perill de rompre un ull, la cara, o el govern al senyor Bauzá. O tot junt. Alerta.

Promet el serial. En Bauzá pactava requalificacions urbanístiques amb uns inversos danesos abans de les eleccions; posem per cas, que ja ha passat altres vegades: existiria la temptació que qualcú volgués donar, o rebre, qualque tipus de recompensa -la gratitud- per aconseguir tirar endavant el projecte?

Coses curioses sobre el tema. Un tal Pedersen feia negocis estranys a Calvià amb el batle Delgado fa uns anys; el tal Pedersen, a més, estava en recerca i captura per unes estafes per internet al Regne Unit. El tal Pedersen, a més, comparteix llinatge amb Michael Pedersen, conseller delegat de TPG, l’empresa danesa que fa anys que arrossega aquest projecte per ajuntaments del PP: primer Inca, després Calvià, ara Campos. Aquí s’explica molt bé: http://calvia.balearweb.net/post/20598

I mira que Campos ha estat el darrer poble a ser governat pel PP enguany, i en els darrers quatre anys tampoc hi ha governat. És curiós idò que en Bauzá tengués la idea de fer una gran inversió a un municipi que no controlava, en lloc de fer-la a un dels molts que sí que comandava (Marratxí mateix). Tanmateix, el president sabia -com tothom- que a Campos la dreta guanyaria les eleccions del maig, com sempre ha passat, i que l’entesa entre en Pallisseta i el jove candidat del PP no havia de ser difícil. Però el dia de la investidura, va passar quelcom estrany: sense explicació, i davant una enfadada monumental del PP, els regidors de +Acció votaren el candidat del PSM; per què? Si tanmateix el pacte de dretes s’havia d’acabar tancant, no era més senzill votar el candidat popular, i en minoria, després, solucionar els punts de fricció? O es tracta d’una estratègia negociadora, amb el PSM com a convidat de pedra i el càrrec de batle com a pretext -la democràcia pervertida- de cara a futures contrapartides a l’hora d’atreure grans inversions pel municipi? Si els danesos sabien que els requalificarien terrenys a Campos, no ho podia saber també la pròpia gent de Campos?

Ingredients, idò, pel serial n’hi ha de sobres. Això sí: els plànols del parc temàtic fan autèntica feredat. Lletjor absoluta d’un mal gust horrorós. Però què en podem esperar d’un tipus amb la planta d’en Bauzá…

P.D.:I avui, comença la campanya.