El nostre ajuntament, el de Bunyola, s’ha gastat un mínim reconegut públicament de 8.000 euros en dues revistes-pamflet de propaganda pepera. I que a totes dues, hi figura el nom d’un tal ‘Toni Fuster’ com a director. El tal Fuster, un desconegut, no consta per enlloc, vull dir, no existeix cap document que indiqui que estigui en nòmina o res semblant. Però ‘tothom’ sap que és quelcom com ara un ‘cap de premsa’ municipal. Té la virtut de comparèixer pels plenaris, quan n’hi ha, així que resulta bo d’identificar, per eliminació, ja que és l’únic dels presents que no és de Bunyola (sense comptar l’amic Guillem): per eliminació, per tant, sabem qui és.

És un tipus alt i gros, tirant a molt gros, d’una trentena llarga d’anys -encara que jo som molt dolent per endevinar les edats de la gent-, moreno, de cara ampla, nas gros, un pèl bestial. No xerra gaire: no xerra gens. Just seu davant, llibreta en mà, camia blava, mira -controla- que tot estigui en ordre, que tot estigui bé. En acabar les sessions, el batle s’hi acosta, i ell, supòs jo, li deu dir allò que comunicativament no ha estat bé, o bé que es podria millorar, o potser comenten com sortirà publicada l’enèssima mentida al pamflet, no ho sé.

Però l’altre dia en va fer una de diferent, una reacció curiosa, ‘interessant’, i sobretot, molt reveladora. Al plenari hi acudí un equip de TV Mallorca, pel tema des Castellet. A la mitja part de la sessió, els periodistes miraren d’entrevistar el batle sobre la qüestió -per tercera vegada-, però quina sorpresa la seva quan s’hi afuaren tots dos!, batle i Toni Fuster, amb males paraules i retrets. El batle es va negar a fer cap declaració (no tornarà a parlar amb TV Mallorca fins que no deixi de ser ‘un mitjà manipulador’, diu ell), i el tal Fuster quedà amb els dos periodistes, mig amenaçant-los que se n’havien d’anar, que no podien enregistrar el ple, o una cosa així. Talment la censura, talment un fatxa.

Fer el paperot, o el paperina, d’aquesta manera, és lamentable; és més: és molt greu. Fer-ho dins un ajuntament, encara molt més. Del batle no me n’esper res, però el tal Fuster, devia pensar que una capdefavada semblant no s’acabaria sabent? Ah, les parets tenen orelles i Mallorca és molt petit, i Bunyola més! A mi, tanmateix, no deixa de preocupar-me un assumpte: per fer i dir imbecil·litats d’aquest nivell, el tal Toni Fuster, cobra qualque tipus de sou per part de l’Ajuntament? I no consta enlloc? Això sí que és preocupant.

Dimarts passat, al ple de l’Ajuntament, coses molt curioses. S’han de votar un seguit de propostes interessants, totes per part dels grups de l’oposició, en especial una del grup socialista perquè l’Ajuntament revoqui la llicència d’es Castellet, que està mal donada, abans que el Consell interposi un contenciós o que el propietari comenci les obres i se li hagi de pagar una indemnització milionària. Vaig arribar tard, ja s’havia votat el punt, però encara vaig a ser a temps de contemplar la plana major dels especuladors i interessats -avisats per qualcú?- copant totes les cadires de la Sala de Plens, fent guàrdia dels seus interessos. El regidor d’AVI, senyor Ildefonso Blázquez que mai va votar contra el polígon que sempre va criticar, tampoc ho va fer contra els xalets, ja que “se n’havia hagut d’anar”. Coses curioses, dic. Vaig demanar el resultat de la votació, i com sempre passa, el PP havia tombat la proposta, ja que, argumenta el batle, els “seus” informes tècnics diuen que la llicència és bona. Al nostre ajuntament en saben més que al Consell.

Jo no som tècnic, així que aquí no hi entr. De moment. Però la cosa em fa pensar amb una rondalla, qui més qui manco la coneix, i tothom l’ha sentida a contar qualque vegada a Mallorca, com passa amb les bones rondalles, amb protagonistes i llocs diferents, però l’essència és la mateixa. Diu així:

Això era i no era un poble qualsevol de Mallorca, on hi havia un senyor que tenia un bon tros de terra, dalt d’una muntanya, a la vista de tothom. L’home pensava que quina pena tenir allò tan desaprofitat, amb tants d’arbres, i se’n va anar a l’ajuntament, on hi tenia un amic que hi remenava les cireres. Li va dir, al de l’Ajuntament: “vull fer quatre xalets allà on tu ja saps; m’ajudaràs?”. “Per un amic, el que sigui”, li va contestar aquell; “tu ja m’entens”, va afegir. I l’amo del tros se’n va tornar la mar de content a ca seva.

Tenia el permís del seu amic, tenia la terra i tenia els doblers, però no tenia compradors pels xalets, així que va decidir esperar, l’amo. Però mentre esperava, un grup de veïnats començaren a remugar, que aquells xalets allà eren com una potada al ventre de lleigs que serien, que no veien gens clar que allà s’hi pogués construir res, i que demanarien que s’anul·làs la llicència. Per protestar, se n’anaren fins i tot a Palma a fer-ho, fins que des de Palma els feren cas: “aquests xalets no se poden fer”. Vaja! Li havien barrinat el negoci a l’amo.

Però ell que fa, que se’n va al seu amic que remena les cireres i li comenta: “farem el següent. Tu me mantens el permís, jo me’n duc una pala i dos bloquets al tros, peg quatre palades i aferr dos bloquets amb ciment. Després, des de Palma ens posaran una denúncia, jo m’hauré d’aturar de pegar palades, perdrem, i jo vos demandaré perquè se suposa que ja hauré començat les obres. Del que cobri de la indemnització, n’hi haurà de sobres per tots dos”. Al de l’ajuntament li paregué una bona idea, la de l’amo del tros, així que un dia que al ple municipal s’havia de debatre la qüestió, va defensar el permís que ell mateix havia concedit i no va acceptar que es tornàs enrera.

No sabem com va acabar la història. Potser al final no hi va haver ni palades ni xalets ni cap bloquet aferrat a cap altre, i els veïnats d’aquell poble respiraren tranquils; o potser sí que aconseguiren, entre tots dos, una bona indemnització, arruïnaren l’ajuntament, els xalets no es feren perquè no se podien fer, però amb que s’endugueren se pogueren comprar una camionada de graneretes per rentar merda de la marca Inda a 300 € cada una. I encara són vius si no són morts.

I al cel ens vegem tots plegats. Amèn.

Enguany -un any que ja s’acaba- es celebren els cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó. Concretament, en fa cinquanta que el poeta Lluís Serrahima va publicar l’article Ens calen cançons d’ara, a la revista Germinàbit (antecedent de Serra d’Or), efemèride considerada fundacional de la Cançó.

Pocs anys en són cinquanta! I encara ara en gaudim, de tot allò: de na Maria del Mar Bonet, d’en Serrat, d’en Lluís Llach, en Raimon… Però la Nova Cançó és molt més que tot allò: també és tot allò que no va voler, diguem-ne, la seva reacció. Tot el moviment que es va trobar a l’altra banda dels Setze Jutges, per raons estètiques, sonores, ideològiques o simplement generacionals, però que tanmateix, va compartir-hi molt més que els mateixos anys d’actuació.

I la mescla va tenir la seva trascendència, una ombra que s’allarga els anys 80, i els 90, amb el Rock Català, i fins i tot fins avui en dia: fins a Manel, fins a Antònia Font, i no sabem fins quan.

L’Obra Cultural Balear és qui, a Mallorca, s’encarrega de la celebració del cinquantenari, i per això, m’han demanat que faci un petit article, que sortirà publicat a la revista de l’OCB d’Inca, primer, i a unes quantes publicacions locals més endavant. Dels Setze Jutges a Manel, són dues maneres diferents de celebrar el naixement de la Nova Cançó: d’allò que fou i d’allò que no volgué ser.

Dels Setze Jutges a Manel: dues maneres d’enfocar els cinquanta

Ahir al País Basc, diuen les cròniques, hi va haver una de les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys; allà han entrat en estat de setge, on es tanquen diaris, s’il·legalitzen partits i es detén a gent per reunir-se i xerrar. Diu que hi eren tots, els partits de l’esquerra abertzale, i els que no ho són tant o no ho són gens, però que són bascs; els sindicats bascs, organitzacions diverses, i moltíssimes persones, indignades. Enhorabona per ells, per l’èxit, per no arrufar-se, per donar la cara, per plantar cara.

Salvant les distàncies entre aquí i Euskadi, em ve una pregunta: qualcú s’imagina els membres d’Unió Mallorquina en una manifestació en contra d’una espiral de repressió per part del govern d’Espanya? Qualcú se’ls imagina defensant a militants d’esquerres, ecologistes, detenguts en circumstàncies estranyes?

De quin bàndol estaria la dreta mallorquina? Al mateix on ha estat sempre. Idò ja està tot dit.

Així fa mal jugar, trob jo. Fa ganes de retirar-se, i si no fos perquè l’esperit de victòria ens comença a ser -ens ha de ser- superior a la moral de derrota tantes de vegades mostrada, molts fa estona que ja ens n’hauríem anat.

La veritat, però, és que fa mal jugar quan jugues amb tramposos. I no són petits tramposos, no: són professionals del tema.

També és cert que ja ho sabíem, amb qui jugàvem, però com que s’havien pactat les regles, idò un s’arriba a confiar: ca! No tenen remei, no saben no deixar de prendre el pèl.

Després s’emprenyen com una monea, fan potadetes d’al·lot petit, i volen canviar les regles enmig de la partida, quins dallonses, quina barra, que qualsevol diria que els tenen quadrats. Però ni així guanyen, i ni així saben perdre.

I ara ens surt en Pallisseta -com el seu nom indica-, fart de donar la tabarra en que vol canviar de joc, que a ell li agrada el golf, i s’aferra a la cadira per jugar-hi d’assegut, que estar dret cansa. I juga tot sol, però el joc se’l podrà posar per capell o se’l pinta a l’oli, però el golf no es farà, sigui ell o no el batle. Que li aprofiti la cadira, que ni fer trampes sap.

I surt l’altre, en Cerdà, que ha triat jugar amb la banca. I ja se sap, que la banca sempre guanya -com sigui-; idò que gaudeixi dels doblers, se’ls pot empatxar, bon profit.

Hi ha que es pren el servei públic, la política, com un joc, com si les casetes fossin de plàstic i els bitllets de Monopoly. I a damunt, fan trampes i no saben perdre. Tramposos i malperdedors: com per tornar-hi a jugar.

Respecte és el que, ni el batle ni cap dels seus regidors, tenen cap al poble de Bunyola. Diginitat és el que a la bona gent del meu poble li sobra. Vergonya és del que, precisament, manca a l’equip de govern del nostre ajuntament; vergonya és el que els bunyolins sentim quan veim, contemplam i deploram com fan malbé la nostra vila.

S’ha dit moltes vegades per aquest blog, s’han denunciats fets i decisions poc més que fosques. Sé que no són pocs els bunyolins que llegeixen el que de tant en tant el que escric aquí, però segur que són més, si no tots, els que llegeixen Es Castellet o la Veu de Sóller. Aquest article apareix en aquests dos mitjans, entre avui i demà. Es titula Respecte i dignitat, que és el que a Bunyola tenim i no té el seu batle.

Respecte i dignitat

Encara no l’hem vist, però ja ha trascendit a la premsa, fa uns dies: l’Agència de Disciplina Urbanística del Consell diu que la llicència d’obres per a fer els xalets d’es Castellet ‘no s’ajusta a la legalitat’. És a dir, que el Consell de Mallorca ens dóna la raó als que hem dit, insistit i repetit que aquesta llicència era, com a mínim, irregular.

Els arguments esgrimits per l’Agència són, pel que s’entreveu a la notícia, exactament els mateixos que va presentar el GOB en el seu recurs, que el batle va tenir la deferència de despatxar i ignorar amb tot convenciment; fins i tot es permet, ell, el luxe de criticar els ecologistes perquè, al seu moment, no varen dir res sobre la incineradora de Son Reus.

Quina mentida! Ja no ens ve d’aquí, i ens hi hem acostumat, a llegir o escoltar mentides de la boca del nostre batle -jo hi era, a les manifestacions contra la incineradora que el seu partit va promoure, fa quinze anys o més; sé cert que ell no-. Però com que s’agafa abans a un mentider que a un coix, aquest pic l’hem ben agafat, o s’ha agafat ell tot sol, de fet, amb la caboteria -perquè no ha estat més que una caboteria de nin petit- de defensar la legalitat d’una llicència il·legal.

I ara, què? Haurà de fer cas al Consell, menjar-se la caboteria, les ninades, la llicència i els xalets, però això no ens basta: volem explicacions. Serà una norma del seu equip de govern concedir llicències d’obres il·legals? Tornarà a fer cas als tècnics que l’han ficat dins aquest merder? Seguirà, ell tot solet, defensant els merders per on se fica o el fiquen? Li agraden els xalets estampats dalt d’es Castellet, tant com per defensar-los fins i tot quan no se poden defensar?

Li costarà, però volem sentir-li explicar tota la veritat sobre aquest tema. Convé, abans que comenci a fer pudor

Comunicat d’Esquerra-Bunyola sobre el tema

La diferència essencial entre el Partit Popular balear i Unió Mallorquina és que aquests segons són uns traïdors, a més de tenir la mà lleugera -però això també ho tenen els altres-. Traïdors, per a segons qui: això depèn de si hom considerava dels nostres o dels altres. Per qui ho dubtava, però, ara ja té la resposta definitiva, més clar aigua; amb això, hi haurem sortit guanyant.

UM ha romput el pacte amb l’esquerra al Consell; diu que és manca de comunicació entre la Presidenta i ells. En el fons, ho sap tothom, una emprenyada monumental amb l’amic Lladó perquè ha fet el que li demanava el jutge, que era passar des de la Conselleria d’Interior la informació requerida sobre les irregularitats de la legislatura passada. És normal que s’emprenyin: ells, UM, no saben què és fer cas a un jutge; però aviat, molt aviat, ho aprendran…Però més que manca de comunicació, jo crec que és qüestió de lleguatges diferents: tothom sap que les màfies i organitzacions semblants tenen el seu propi argot. Tanmateix, amb el temps que fa que coneixem la gent d’UM, però, una mica sí que els podem arribar a entendre. Per exemple:

Miquel Àngel Flaquer: Ens hem sentit molt ninguneats.

Traducció: Ja no trien es nostros amics a s’hora d’adjudicar obres i serveis.

M. A.: UM votarà en funció de les seves idees pròpies i de l’interès dels ciutadans.

Trad.: UM votarà en funció des negocis propis i de s’interès dets ciutadans que tenen amics i familiars a UM.

M. A.: No ocupam càrrecs públics a qualsevol preu.

Trad.: Volem treure molta més tallada.

M. A.: El Consell no aprova cap nou projecte d’importància.

Trad.: Es Consell encara no ha aprovat cap nova autopista ni cap nou camp de golf.

M. A.: La capacitat inversora del Consell és nul·la.

Trad.: Fa temps que no podem ficar mà a sa caixa i no enxufen gent nostra.

No es pot dissimular, és la llengua dels traïdors, de la mala gent, d’Unió Mallorquina; la resta, eufemismes…

El nostre batle és un tipus rebec. El cas sempre és haver de fer la potadeta, del tema que sigui: la lingüística, per exemple. I és que al nostre batle no li agrada el català. No és que sigui anti-catalanista, jo no diria que és això; és una qüestió d’actitud.

L’home escriu una salutació per les festes, la firma i hi estampa una foto seva, i la publica al programa; tots els bunyolins l’han rebut a ca seva. Ben fet, és la seva obligació. Quantes faltes hi ha en aquest seu text? Jo n’he perdut el compte, però estic convençut que a ell tant li és si en comptam 15 o 25: no li vendrà d’aquí.

És pura rebequeria, això seu, d’anar a la contra: contra la ciència filològica, contra la ciència en general, contra la bona educació, contra el català, contra la decència i el civisme, contra el respecte cap al seu poble, contra l’autoritat del càrrec que ocupa, contra la intel·ligència de la gent, en general. És un rebec sense remei, un rebel i tot: un rebel sense més causa que escriure i fer tot el que li surt d’allà on li hagi de sortir, que diguem.

O això, o simplement era rebel com a estudiant, un estudiant rebec: que hauria d’estudiar més, vaja.

P. D.: El nostre batle és mestre d’escola. Idò això.

Vagi per endavant que a mi, perquè ens entenguem, el PP balear me la sua. Ho reconec: pas gust de veure com ploren i desfilen enmanillats, per molt que remuguin; ells s’ho han cercat.

Però més enllà de la seva vida judicial -confiem que sigui llarga i intensa-, l’actualitat del PP m’importa poc, just la que em genera la curiositat de seguir l’actualitat de les nostres illes. Darrerament, ho he de dir, la seguia més, per allò de què feia el meu ‘paisà’, l’amic Guillem. Pareix que se li ha acabat la comèdia, pobre al·lot, i haurà de tornar a la presó, d’on potser no n’hauria d’haver sortit mai -l’amic Guillem és professor a la presó-.

Aquests dies, tanmateix, em crida l’atenció el procés de successió de n’Estaràs -la pobra, està estressada, pobreta-. Això que fan, que un president -presidenta- en nomena un altre, i ni congrés de ni flautes que ho ratifiquin si ho troben o ho posin en dubte si convé. Una mica com a Corea del Nord, on el president-pare va nomenar el president-fill, o Cuba… Un sistema de partit de república bananera, a mi tant m’és, ja ho dic, però fa gràcia, és curiós: tret de Bielorrússia, que diuen que és la darrera dictadura d’Europa, quelcom així no deu passar enlloc més (i és que diria que ni el PC xinès ni l’antic PCUS funcionaven d’aquesta manera; com a mínim, feien simulacres de cònclaves). Fins i tot la teocràcia vaticana és més demòcrata que el PP balear.

Però més em crida l’antenció llegir com resulta que ni Delgados ni Fiols, el militant més rebec del PP, el que més remuga, és el nostre batle, en Jaume Isern: un no-ningú com ell, el darrer mot del credo del partit, és qui més canya dóna a la nova direcció. ‘El más contundente‘, deia un diari dilluns passat, i fins i tot s’animava a reclamar primàries, ell, tot valent. Ahir apareixia a El Mundo, donant la seva opinió al costat dels vice-presidents i alts càrrecs. És que en Jaume és un alt càrrec? El batle de Bunyola, sempre a les ordres de l’amic, sempre a la defensiva, sempre acovardit amb qui li duu la contra, sempre autoritari: podeu pensar!

Això sí, pareix renouer. Valdrà la pensa seguir-lo fins on arriba. També valdrà la pena saber fins on arriba el seu concepte de democràcia: primàries, congressos, pluralitat… El que és bo pel PP, no ho pot ser també per Bunyola?