Els Quintos de Bunyola són una d’aquelles tradicions no oficials que als bunyolins, especialment els més joves, ens fan sentir orgullosos; poques coses tenim al poble per mostrar davant la resta, la veritat, i aquesta, la dels Quintos, durant anys ens havia donat una certa fama revetlera: ‘és que els Quintos de Bunyola són els millors’, ens deia la gent, quan sortíem de festa per altres bandes. I mira, a falta d’unes festes singulars o un monument de fama mundial, els Quintos han estat sempre la nostra punteta d’orgull local.

Record quan em va tocar a mi, fer el trui quintero: poques vegades m’ho he passat tant bé. Venent paperetes d’una panera de Nadal, fent d’OT en un playback -de la primera edició-, i fins i tot férem no un, sinó dos concerts, el segon dels quals va ser un èxit, amb els Dr. Calypso i La Gran Orquestra Republicana, tot un esdeveniment. Vàrem suar, vàrem dormir poc, ens vàrem discutir, però finalment, ens ho passàrem extraordinàriament bé. Per això, quan veig els quintos de cada any, em fan una mica d’enveja: voldria tornar a tenir 18 anys i tornar a fer tota la gresca, festa grossa i molta de feina, i riure per les butxaques quan ha passat tot.

La veritat és que la cosa, els darrers anys, havia anat un poc a la baixa: no totes les fornades són feineres, va com va. Però els d’enguany s’havien posat les piles, són bona gent i amb el cap ben posat; ja tenien els grups contractats i la data posada: després d’un parell de canvis, el concert s’havia de fer el 26 de juliol, amb Fora des Sembrat, Oprimits i Quiwi Grup. A mi em feia molta d’il·lusió, el concert aquest, perquè deu fer quatre anys que no hi vaig, i ja tocava; i per ells, també. Per desgràcia nostra, però, no tots els bunyolins viuen les tradicions, per poc oficials que siguin, amb la mateixa intensitat, ni els fa il·lusió res: de fet, dubt que teguin il·lusió per Bunyola i els bunyolins.

Un d’aquests podria ser el batle de Bunyola. Si no, no s’explica com, des de l’equip de govern, només s’han posat traves i impediments als pobres joves dels Quintos per fer aquest concert, començant per enviar la dona del regidor de Cultura a reunions en lloc del propi regidor (sic). La setmana passada, el concert no es podia fer gràcies a una espècie de llei de 2006 de la qual només el batle en tenia coneixement; ara, avui, potser es farà si els quintos cedeixen l’organització del concert a l’Ajuntament (pregunta del milió: amb quins doblers es pagarà aquest concert? Amb els del pressupost de 2007, ja que encara no tenim els d’enguany? Segona pregunta del milió: la situació econòmica de l’Ajuntament permet aquestes frivolitats?). Veurem com acaba, esper que bé, però costa d’entendre que un batle bunyolí pugui arribar a posar tants de problemes als joves bunyolins. Només s’explica, o bé des de la mania secular del Partit Popular als joves inquiets, o bé des de la ignorància cada vegada més manifesta d’un batle i d’un equip de govern que abans d’assolir el càrrec no solien posar un peu pel poble.

Gent que viu al poble -excepte el tinent de batle-, però que no el viu, ni l’estima, ni l’aprecia. Diguem que en viu, i mentre, als bunyolins, ens donen mal viure. Bunyola sobreviu com pot amb aquesta gent, els quintos el fan bategar cada any una mica. I un poble que viu, que batega, que es festeja a sí mateix és un poble que s’estima. D’aquí s’expliquen tants de problemes.

Entrant Ciutadella de bon dematí, observant la preciosa estampa del port, amb la catedral de fons i l’imponent edifici de l’Ajuntament coronat de senyeres per les festes de Sant Joan -”ses mellores”-, retornada la cobertura del mòbil, rep el missatge de n’Esperança que em deixa momentàniament fred: en Guillem Estarellas serà el nou secretari general del PP.

Collons: just en baixar de l’Iscomar, m’atur a comprar el diari. I sí, el Balears duia la notícia en portada, i com per fer-nos més mal, a l’interior, el periodista remarcava clarament que l’home és ‘bunyolí’, per vergonya pública i escarni del nostre pobre i malmenat poblet, que ho és, Bunyola. Tot i que he de dir que n’Estarellas ni és de Bunyola ni hi viu ni hi ha viscut mai ni crec que ho faci, el cas és que figurarà com que sí que ho és, i amb aquest, la llista negra i nefasta de bunyolins que convendria oblidar que ho són, naturals o d’adopció, s’allargarà una mica més: Llorenç Villalonga, bon escriptor i millor falangista; Rafel Colom, mestre, fill il·lustre de Bunyola i també falangista; Antoni Estarellas, metge, músic i feixista; Gabriel Cañellas, fundador de la corrupció institucional contemporània, i ara, el nou secretari general d’aquest partit. El nostre és un poble que congria traïdors, com diu en Majoral; fins i tot en Carlos Delgado té un casalot per devers Orient…

No som jo de ficar-me amb el que fan els altres partits, i si és el PP, molt manco, però no puc evitar de referir-m’hi, al tal Estarellas, ja que he de reconèixer que és un home que deixa un record per allà on passa, per efímer que sigui la passa en qüestió; em consta que per dins la Conselleria d’Educació se’n recorden bé d’ell. Nosaltres fa un any que l’aguantam, d’ençà que, com un fantasma, va aparèixer per Bunyola durant la campanya electoral de les municipals. La primera vegada que hi vaig parlar, va ser just després de les eleccions, perquè ens va voler oferir un pacte estable de legislatura PP-Esquerra; encara devia estar de ressaca electoral, supòs, com per poder imaginar-se tal cosa seriosament, i m’he demanat moltes de vegades si la broma -per ell no ho era, alerta- era coneguda per la cúpula del PP. Voldrà pactar amb nosaltres també al Parlament o al Consell?

Ben poca gent de Bunyola el coneix, més enllà de les persones que hi hem de tractar, ja que la seva aparició només es repeteix el segon dimarts de cada dos mesos, quan hi ha plenari. Com un espectre, sol aparèixer per la plaça poc abans de les 8 del vespre, entra silenciosament dins el vell casalot de l’Ajuntament, s’asseu com qui no el veu devora el batle i, com si fos la seva consciència, li dicta allò que ha de dir o que no ha de deixar dir als regidors de l’oposició, bàsicament al nostre, n’Andreu -que és l’únic que diu coses-, i quan s’acaba la sessió, desapareix discretament una altra vegada en direcció la plaça. Diguem que té el do de decidir quines preguntes es poden fer al batle i quines no són legítimes. El seu concepte de democràcia és això mateix: el seu. Si qualcú, com és ara el nostre cas, vol fer una pregunta, o presentar una moció, que surt del seu dictat previst, es tracta de demagògia, de falsetats, d’abertzalisme o de malfeineria. I pot passar que aquella moció no es pugui ni discutir o que les preguntes no es contestin. Però tot això dit i explicitat amb la màxima finor, sense cridar, sense que soni insultant, que té el seu mèrit.

No som qui per donar consells a n’Estaràs. És més, ja em va bé que posi el tal Estarellas de secretari general. Si el rendiment ha de ser igual que el de l’Ajuntament nostre, puc vaticinar que d’aquí a quatre anys el PP balear treurà deu o dotze diputats, no gaires més. Per la part que ens toca, dimitirà de regidor, i potser els plens podran ser debats democràtics i no dictats populars. Una vegada, com volent-me bravetjar -com si m’importàs gaire- en Guillem Estarellas em va dir “Jo som més radical que tu”: si na Rosa Estaràs vol centrar el seu partit i dur-lo a la moderació, ha triat, sens dubte, el candidat més adequat.

Jo estic encantat amb l’elecció.

La història d’en Grande, ara que ha tornat petit, em recorda la d’en Joanet de sa gerra. El tal Joanet, mallorquinet pobre i pelat del pre-turisme, diuen les rondalles que era tan pobre que vivia dins una gerra perquè no tenia on caure mort, amb la dona i set al·lots. Va tenir la sort que li va créixer una mongetera, devora la gerra, que arribava al cel. Cada vegada que hi pujava, demanava més, i més, al Bon Jesús: que si una caseta, que si un xaletet, que si una bona feina… S’aprofitava del tràfic d’influències per ascendir socialment, res que no sigui típic d’aquesta illa, qui més qui manco coneix a qualcú que ho fa, fins que i finalment va voler ser el mateix Bon Jesús, sa dona, la Puríssima, i els al·lots, Bon-Jesusons: però l’autoritat no és negociable, i d’aquest només n’hi ha un, així que en Joanet i la família se’n tornaren dins la gerra.

La d’en Vicentet és la mateixa història, actualitzada com és obvi a la Mallorca contemporània. En Joanet era més pobre que una rata; en Vicentet fa deu anys era més aviat de classe mitjana, com ho són els mallorquinets d’ara, empleat d’un banc, però mai havia somiat que podria tocar el cel, fins que li va créixer la mongetera del segle XXI, l’especulació urbanística. Les mongeteres no creixen totes soles, en aquesta illa nostra, sinó que només si tens un raconet i una terreta, i en Vicentet devia tenir les dues coses. Així que s’hi va posar, la va regar, i s’hi va enfilar fins arribar al cel, que a ca nostra estava situat entre el carrer de Palau Reial i el Passeig Sagrera de Palma.

En Vicenç Grande, paradigma del mallorquinet post-modern i cansat de turistes, s’ha passejat pel cel tant com ha volgut, aquests darrers anys, amb un tal Matas en el paper de Bon Jesús -encara que aquest, més que cosa santa, era una bubota i ara ha desaparegut-; i, com en totes les rondalles, amb una Princesa, Munar, que tant feia de reina com de Puríssima Immaculada: no la poden tocar. Entre un i altre, a en Vicentet de la mongetera especulativa, li han concedit tant com demanava: una terreta per aquí, una promoció urbanística per allà, un camp de golf més allà d’eçà; ara un equipet de futbol, ara un nom nou per a un estadi que no era seu, i fins i tot li concediren un Pla Territorial perquè fes de Rei de Mallorca i jugàs a posar-hi casetes i vendre terretes.

Greu error: en Vicenç no baixar de la mongetera a temps, i fins a principis de setmana, tots el vèiem allà, enfilat, inaccessible, com un deuet. Ara veim que on estava enfilat era a la parra! Quan se n’ha temut -si és que se n’ha temut-, el seu Bon Jesuset s’ha esvaït com l’ànima de Robert, que és com s’evaeixen les persones a les rondalles; la Puríssima segueix Immaculada, però ja no fa de reina ni de princesa: només de comparsa; se li ha acabat el tràfic d’influències i Mallorca en general ja no és com quan se va enfilar.

Se n’haurà de tornar a la gerra, o millor encara, potser acaba al calabós. Tanmateix, la misèria la deixa a darrera, pels seus treballadors. Però a mi no deixa de fer-me una certa gràcia, la rondalla contemporània d’en Vicenç Grande: és cruel, és dura, però més dur és el ciment de la seva mongetera urbanística on s’ha pegat la gran morrada: qui vol brou, tassa i mitja.

Com més amunt s’enfilen, més fort cauen, que deia la meva padrina: ja anirà més alerta una altra vegada!

I al cel mos vegem tots plegats! Amèn!

1- Un gran escenari per a un gran partit. Un lloc sobri, elegant, amb una posada en escena impressionant -la pantalla, les lones- i una immensa platea de cadires comodíssimes, perfectes per a una becadeta o reposar el cap quan la cosa es feia pesada-pesada. Res a veure amb el congrés de Lleida on les cadires, el renou dels tubs i la calor et convidaven a sortir de la sala.

2- Un lema clar i evident. Potser no tant líric com el de fa quatre anys, però és que de vegades és bo recordar els coses pel seu nom, i més quan són vera. Assistírem al primer congrés de l’Esquerra Nacional implantada arreu; ara ens queda acabar la feina i completar les paraules en vermell: cap a la independència!

3- En Carod. Un discurs brillant, efervescent, genial. És cert que va ser molt més polític que no d’informe de gestió, però quan es té un talent com aquest, davant un auditori de 2000 persones, no es pot desaprofitar l’ocasió. Personalment, m’encanta poder-lo escoltar en aquestes circumstàncies, i confïi que sabrem aprofitar un actiu com aquest durant molts d’anys. Reconec que em va sorprendre, en el torn de rèplica, per la vehemència que va mostrar.

4- En Ridao. Diguem que no té un perfil com el del Secretari General sortint… No té la intensitat ni la força en la veu a que estàvem acostumats, certament. Més aviat, és el d’un conferenciant ben plantat, un professor sabut d’aquells que saben com fer-ho perquè la classe l’escolti; el seu discurs, sense ser estrident, va ser molt segur, fonamentat i ple de cites: quina eminència! Que si Macià, Companys, Churchill, o Camus… Jo què sé, em vaig perdre entre tanta història. És vera, en Ridao no és un agitador per la seva oratòria, però tenim un secretari general amb un bagatge intel·lectual com pocs partits tenen.

5- En Puigcercós. Tres discursos molt diferents: el primer, l’informe de la Secretaria General, amb un caramull de dades de vots, militants, càrrecs municipals, comarcals, autonòmics i espanyols. El segon, com a president, eufòric, content, però també sabedor que no ho és amb la majoria dels vots… Al final, a la cloenda, més tranquil, i amb les paraules conciliadores que el moment reclamava. A mem si funciona, al final.

5- En Carretero: enfadat. Va pujar enfadat, molt enfadat, enfadadíssim. Va quedar molt clar. I se’n va anar de l’escenari bastant més tranquil i conciliador de com hi havia pujat. No vaig entendre a què va venir pujar, per cridar molt i no fer res; marcar perfil, supòs. Imposa, l’home.

6- N’Uriel, n’Hèctor i n’Elisenda. El futur del partit. N’Uriel va voler marcar perfil, també, sense renyar a l’auditori: bastava deixar les coses clares. N’Hèctor va fer una defensa brillant, eufòrica, diria jo, de la seva esmena. Va alçar els ànims de l’horabaixa, que s’estava adormint entre debats avorrits de suprimir una línia més o manco, amb crits d’independència que varen aixecar alguns militants de la cadira. N’Elisenda potser no va tenir tanta de sort, però em va agradar molt la defensa que va fer; n’Huguet li va saber contestar, va guanyar ell. Però n’Elisenda va demostrar que té futur, li manca experiència, però li sobra preparació. Són, ells tres, el relleu natural del partit. Per d’aquí a quatre anys…?

7- La militància. O l’assamblearisme, del qual n’estam tots orgullosos, jo el primer. És un orgull ser d’un partit assambleari, però això també comporta qualque inconvenient. Quan pot xerrar tothom, també s’han d’aguantar segons quins intervencions que farien avergonyir qualsevol persona normal. A mi particularment, em feren empegueir les que insinuaven corrupció i amiguisme dins el partit: si de veres un creu això, que vagi als jutjats, però que no véngui als congressos a molestar.

8- La xiulada. Aquí hi ha diferència d’opinió amb alguns dels meus companys, però vaig trobar divertit que n’Iceta i en Madí escoltassin com són d’estimats pels nostres. És una provocació enviar aquests dos subjectes al congrés d’Esquerra.

9- El balanç jo crec que és més positiu del que pareix. Tothom té clar que el partit ha de tirar endavant, ha de sortir del forat. Ara l’executiva ha de treballar, i la resta vetlarem perquè es compleixi el que s’ha aprovat, ja que la ponència ha estat ben consensuada i és prou valenta en molts d’aspectes. D’aquí a un any, en el congrés extraordinari, podrem avaluar aquest primer any del nou cicle, i si convé, pulir-ne els aspectes més dificultosos. El mal del nostre partit ha estat, i és, que molestam: som revolucionaris, volem rompre el sistema -espanyol-. Tothom en xerra, tothom n’opina, però ningú ens respecta; n’Hèctor López ho deia ben clar ahir, que ens enrevolten un grapat de mediocres que opinen sense pensar en actuar. Les cròniques dels diaris sobre el congrés en són una bona mostra, començant pel ‘catalanista’ Avui fins a l’espanyolista El País. No tenim amics en aquesta lluita, haurem de lluitar sols.

Però ni això ens assusta. Cap a la independència.

Una de les coses que més m’agradaren del Congrés Nacional va ser el lema, clar com l’aigua i sense dobles interpretacions: l’Esquerra Nacional dels Països Catalans, per la independència. Esquerra és l’únic partit present arreu del país -fins i tot a la Franja, va mencionar en Carod, cosa que no sabia- per primera vegada a la història.

No ha estat fàcil arribar fins aquí. Quan Esquerra-Illes tenia 30 militants, quatre cadires de plàstic, i la seu en un colomer d’uralita que obria els dimarts i els dijous de 6 a 8 de l’horabaixa, ningú en parlava, de nosaltres als congressos nacionals. No érem un partit, només una marca coneguda en els cercles catalanistes, i els militants d’Esquerra, una raresa, una espècie de ‘fills bords’ que no acceptàvem la lletania del PSM, pobres de nosaltres… Des de les responsabilitats nacionals del partit, dues persones cregueren amb nosaltres des del principi, i veien en la trentena de militants el futur d’una organització política seriosa: l’un era n’Uriel Bertran, que es va avorrir de venir al colomer a organitzar les JERC-Illes. L’altra persona, la que no en va dubtar mai, la que creia en nosaltres, que ens demanava que ens espavilàssim, que espavilava a la resta de companys de l’executiva, que no va voler liquidar l’expansió nacional del partit, era en Xavier Vendrell.

L’Esquerra Nacional dels Països Catalans és una realitat gràcies a aquest esforç. Entre els 1200 vots, insuficients tanmateix, que votàrem perquè en Vendrell continuàs a l’executiva, hi eren els de tots els militants de les Balears, de Gent d’Esquerra, d’Esquerra Independentista… en el fons, som d’en Vendrell. Del que ens ha ajudat sempre que ho hem necessitat, del que ha vengut a veure’ns quan ningú ho feia, que ha celebrat les nostres victòries com un de nosaltres mateixos. Per això alguns dels nostres ploraven en saber el resultat de l’escrutini. En Xavier és un patriota integral, d’aquelles persones que duen el mapa del país imprès al cap, circulant per la sang, clavat a la vista; que coneix el país de cap a cap, perquè se l’estima i, com deia aquell, el somia complet i lliure. A mi, la seva imatge, la pinta agressiva, certament, però amb la rialla a la boca en els bons moments, i uns ullets vius i espavilats, sempre m’ha recordat el gegant gros, gran, però sobretot, bo de Rohal Dahl.

Precisament, fer tots els papers de l’auca, el del bo, el lleig i el dolent, com va assumir ell dins el partit, suposa tenir molta feina i pocs amics. Potser per això fa un temps demanava que li disculpassin les molèsties… Un paper desagraït, de vegades potser brut, però que qualcú havia de fer. Un paper que potser ha hagut de fer massa en solitari, massa a l’intempèrie, assumint-ne tot el cost, perventura perquè no tenia, ni té, més ambició que consolidar el projecte de tota una vida, el de construir l’esquerra nacional.

Dissabte, abans de saber el resultat de les votacions, en Xavier ja sabia que seria el la víctima del Congrés. Em varen fer sentir vergonya aliena els aplaudiments d’alguns en saber que quedaria defora de l’executiva: quanta ràbia acumulada… Em comentava més tard un company d’EI que en Xavier havia estirat massa la corda; pot ser, segur que ha comès errors, com tothom; però per mi, en Xavier ha estirat el carro del partit durant 15 anys, l’ha controlat quan ho havia de fer, però sobretot, l’ha convertit, amb l’esforç de tots, però seguint la seva ruta, en l’esquerra nacional dels Països Catalans; i d’aquí cap a la Independència.

Com deia aquell, els homes que lluiten tota la vida són els imprescindibles. A Esquerra, per desgràcia, ens hem donat el luxe de prescindir-ne d’un.

Tenir el millor equip no significa guanyar. Ho hem vist enguany amb el Barça, per exemple, que amb una plantilla de PlayStation, ha estat incapaç d’assolir uns mínims objectius dignes; fins i tot un equip amb menys pressupost i uns jugadors clarament no tan bons com els del Vila-real, han quedat per davant del conjunt blau-grana.

Una mica em sent així, jo, després dels resultats de les eleccions d’Esquerra: Esquerra Independentista tena la millor plantilla, el millor plantejament, la millor proposta… però s’han tret els pitjors resultats, molt per davall de les expectatives, almanco les meves. Una pena. I ara, què? No sé què han pensat n’Uriel i la resta dels companys, però si de mi depèn, ara toca fer feina, honesta i neta, pel bé del partit i pel bé del projecte; basta de divisions, però tampoc claudicacions. I a esperar: si les coses es fan bé, que s’hi faran, d’aquí a quatre anys n’Uriel serà el secretari general -o president?- que durà el partit a la majoria.

I la resta? Enhorabona sobretot a en Ridao, el més votat de tots. I a tothom. Ara toca confiar que la nova executiva serà consensuada i suficient unitària com per redreçar el partit, que ho necessita.

Ara bé, perquè m’estim el meu partit, em preocupa segons quins elements de Reagrupament. Em preocupa que en Carretero afirmi que se’n torna a Puigcerdà i fer la crítica des de baix: amb prop de 2000 vots, un no se pot refugiar a les muntanyes, és covard. Em preocupa que -si és que ho he llegit bé- des d’aquesta candidatura s’asseguri que ningú s’integrarà a la nova executiva: és fer frontisme, cercar allò del ‘com pitjor, millor’, i confiar que tot vagi malament per aparèixer messiànicament d’aquí a un temps amb la solució màgica. I és una llàstima, perquè certes coses del Dr. Carretero realment m’agraden, fa anàlisis encertades i qualque solució que tampoc està malament.

I em preocupa l’allau d’insults que he llegit i es llegeixen encara avui als fòrums internàutics de l’entorn reagrupat, qüestionant uns resultats que, simplement, no han guanyat: em deman si aquesta gent serà capaç de treballar pel bé del partit o, pel contrari, serien més útils a una altra banda. No es pot dubtar del patriotisme dels militants d’Esquerra, no en conec cap que no ho sigui; ens separen punts de vista, no objectius, i posar-ho en dubte és poc més que una perversitat i una mala llet que no serveix per a fer política de partits. Per fer de hooligan a un camp de futbol, pot ser.

Ahir, quan caminava pel passadís de l’aeroport de Palma cap a la sortida, tenia a davant una quinzena de renouers joves teutons, preparats per passar la setmana a base de frankfurts i cervesa a qualque hotel lleig de l’Arenal. El mateix que poden fer a ca seva, però és més divertit fer-ho aquí.

A mi la cosa d’Air Berlin especialment em rebenta perquè alimentarà durant un parell de setmanetes el típic tòpic pesadet, molt pesadet, que Mallorca és un land alemany, que tant de bo ho fos, però que no és el cas. Cansa -cansa molt; molt- que cada vegada et presenten un barceloní -o barcelonina-, aquest demani, tan simpàtic ell, i segurament ho fa amb bona voluntat, pobre, que què tal per ’sessilles’ i si ja hem après alemany perquè evidentment, tothom ho sap, a Mallorca no es parla altra cosa… I si no et demanen si encara queda gent que parli català! Com que queda malament insultar a la persona que acabes de conèixer i que, de fet, mirava de caure en gràcia, t’aguantes, calles, i mires com a mínim de no fer gaire mala cara; fins i tot qualque vegada he provat de mig somriure una miqueta.

I què en podem dir, dels senyors d’Air Berlin? Poca cosa, la veritat. Replicar-los? A aquestes altures de la història és inútil. Explicar-los que estan equivocats? Ja ho saben, i només ho fan per provocar: som només una remaleïda província espanyola de tercera on fins i tot els de fora poden venir a escupir-nos a la cara. Com que a la República Federal l’apologia del nazisme és delicte, vénen a fer-la aquí, al femer d’Europa que cedeix generosament l’estat espanyol. És el que passa quan les ofertes de l’estiu venen la nostra dignitat incluïda dins un paquet turístic que també regala sangria barata i paella congelada per sis nits d’hotel a 70 €. Per aquest preu, el mínim (o l’únic) que podem fer és insultar-los: d’imbècils per amunt, que la nostra llengua és rica en aquest lèxic, i com a mínim comprovaran que l’ensenyament del català serveix per qualque cosa.

Acostuma a seure qui sol estar cansat: de caminar, de fer feina, de ballar boleros, de la vida. Bartomeu Vicens és d’aquests darrers; el bon (?) home fa anys que en té una, de cadira, on hi descansa confortablement de la seva doble perllongada existència. De dia, entre setmana, veu passar les hores des del Parlament, abans des del Consell, votant quan li diuen que voti, opinant quan li diuen que opini, i callant si no li diuen res; de fet, té posat d’home discret, d’aquells que no han volgut mai gaire cosa més que una cadira per seure i observar.

Els caps de setmana, però, es veu que l’home discret de la cadira al racó es transforma. S’aixeca d’allà on seia, i se’n va a passejar: per tot Mallorca, deu haver passejat, basta veure com tenim l’illa. El seu rastre és fàcil de seguir: Andratx, Son Espases, i qui no ens diu que Son Bosc també? Davall la modèstia gris -i elegant, perquè té un aire d’elegància innata; ja ho diuen, que de senyor i de no sé què més se n’ha de venir de casta-, a mi m’hi sembla veure-hi una espècie de Tom Hagen, Robert Duval, també elegant, també tranquil, també discret, i tanmateix, l’autèntic conseller, consegliere, de la gran família, uemita en el nostre cas, passejant amb el maletí en una mà i el mòbil en l’altre; les fundes de violí són per les pel·lícules.

Cansat de l’excursió, el conseller se’n torna els dilluns a seure. I ben assegut que està: no hi ha qui el mogui. Després de tants d’anys, s’entén que un arribi agafar certa estima a la poltrona que és tant reconfortant. Però llàstima: en les darreres excursions no va pensar a fer-se net les sabates, i qualcú li ha seguit les petjades. Alerta, conseller, perquè qui té el cul llogat no seu on vol. I per sort nostra, aquesta illa comença a veure qui hi ha massa culs repenjats de fa massa estona. La gent desperta, s’aixeca i reclama que s’aixequin també, les catifes de les institucions i la merda que s’hi amaga.

Llevar la pols és el que toca, començant pels culs de les cadires, i acabant per qui les embruta. És hora de canviar de banc: al dels acusats, per exemple.

El súper-horabaixa d’Esquerra, independentista, és clar, no s’acabava amb anar i venir d’Esparraguera, si no que faltava tota la segona part, el súper-vespre d’Esquerra Independentista, és clar.

A n’Uriel el conec des que vaig començar a militar a les JERC, quan tenia 14 anyets i ERC-Illes era un nom fantasma, més o manco conegut, això sí, que tenia la seva seu a un colomer brut de la Plaça dels Patins de Palma. Aleshores poca gent dins el partit creia amb el futur de l’organització a Mallorca, n’Uriel entre elles. De fet, que Esquerra sigui ara un partit nacional és en part culpa de les JERC de l’equip de n’Uriel, en Jordi Anguera, en Pep Carrapiço, etc., que assumiren sense matisos quins havien de ser els límits territorials d’Esquerra i les Joventuts. Ara, n’Uriel s’ha tornat a enrevoltar d’un altre gran equip; té pipella per captar el millor de cada casa. I torna a plantejar nous debats ideològics pel partit, com l’ecologisme i el republicanisme, elements els quals només ha plantejat obertament Esquerra Independentista.

Ahir vespre, quan veia desfilar per l’escenari -des de la segona fila 0, encara no sé com ni per què ens hi posaren- de l’Estació de França les cares que ocuparan els nous càrrecs de responsabilitat a Esquerra, en Francesc Sánchez-Loro, n’Hèctor López, n’Elizenda Paluzie o en Jaume Renyer, immediatament vaig pensar en Esquerra-Bunyola. Com nosaltres abans de les eleccions, EI va començar a caminar fa un any i mig, i el que va sortir com una inquietud concreta en un moment donat, s’ha convertit en el projecte més solvent dels quatre. Gent jove, cares noves i també veterania; de l’experiència civil a la política activa: jo pensava amb n’Andreu, n’Esperança, en Xango, n’Agustina, n’Huguet, n’Àngel, en Tomeu… La gent d’Esquerra-Bunyola, que no sabia fer política, però que feia poble i en segueix fent. La gent d’Esquerra Independentista potser encara ha d’aprendre a fer política de partits, però té el cul pelat de fer país.

Quan parlaren n’Hèctor, en Francesc i n’Elisenda, hi vaig veure un munt d’il·lusió, i un punt d’inexperiència a l’hora de posar-se davant tanta de gent. Quan va parlar en Jaume, vaig observar un sac de coneixements, la idea global de com ha der ser aquest partit. Però quan va pujar n’Uriel, i sobretot, quan va haver acabat, el que vaig veure és que tenim líder per anys. Segur, serè, contundent, emotiu… i il·lusionador. Em va entusiasmar com feia temps que no m’entusiasmava un discurs d’aquest tipus. Com els millors moments d’en Carod -una bèstia mitinera-, n’Uriel va aconseguir fer-me posar la pell de gallina, i segur que jo no era l’únic de la sala. Potser dissabte que ve no serà escollit el nou Secretari General, potser s’imposa la màquina oficial, potser s’imposa la propaganda externa (i no precisament amiga del partit) i surt na Rut, però em tranquilitza saber amb certesa, ahir ho vaig veure, que no passarà gaire temps que n’Uriel sigui el nou líder d’Esquerra. Pel bé de tots i de tot.

Per la resta, el sopar va ser boníssim!. A més, vàrem tenir la sort de poder seure devora n’Elisenda -’tu ets l’Amadeu dels blogs!’, em va dir, i va riure-, i compartir la taula i la conversa. Després, festa, i festa, i festa fins a les tantes amb els jerquis més animats.

Tanmateix, animats hi estam tots. Podem. Guanyarem. La festa comença dissabte que ve.

Després d’haver comprovat l’eficiència dels transports per rail -i cable- del Baix Llobregat, la meva companya i jo volíem veure com funcionaven les carreteres, així que just en acabar el debat dels secretaris generals, ens acostàrem cap a n’Uriel per mirar de tornar amb ell cap a Barcelona.

El debat dels presidenciables començava immediatament. Ui, em deia, ara serà calent, i ho reconec, em feia una certa il·lusió escoltar el Dr. Carretero, que encara no ho havia fet -i per això havia vengut-, a veure si era realment el que pareixia.

Ençata el debat el favorit Puigcercós amb un lapsus increïble: “la nostra és una aposta autonomista“; vaja cagada!, però per sort seva ningú hi va prestar gaire atenció. Replica el Dr. Carretero que Esquerra no ha de gestionar l’status quo, molt segur d’ell mateix, i amb paraules altisonants com aquestes, pareixia estar en forma. En Benach intenta marcar distàncies anunciant que ‘no estamos tan mal!‘, que no caurem pel precipici i que, per damunt de totes les coses mundanes i terrenals, hem de governar, o més ben dit, diria jo, estar al Govern, que no és el mateix. En Renyer és el darrer d’entrar en combat, i se li noten les poques batalles electorals que ha disputat: no vocalitza del tot bé, s’atura i retura, però fa uns plantejaments de molt de nivell, un nivellarro, de tot un intel·lectual, tota una lliçó de què és un partit republicà i de com s’ha de comportar. Una musiqueta llibertària, la seva, que me va reconfortar molt.

I tot el debat va ser una mica això, i molt tranquil: en Puigercós i en Benach, com a bons polítics experimentats, parlant molt més del que deien, que ja és això el que sol fer un polític experimentat. El primer, però, va fer un incís molt interessant, i és el de voler aplicar el funcionament de les SL a l’estratègia nacional, és a dir, treballar sempre amb els moviments socials; llàstima que aquí hi incloïa sempre la patronal… En Benach, en canvi, va deixar ben clar que el 2014, i el 2014, i el 2014, vaja, que el 2014 és la data, i fins aquell dia, Esquerra ha d’estar al Govern. En Carretero, parlant de més, demagog i agre, però sobretot demagog. Em va decebre. No es pot dir, després d’haver organitzat tal sarau al partit, que si no guanya se’n torna a Puigcerdà i no entrarà a l’executiva: apetxuga, home! Sigues valent i accepta la responsabilitat! Especialment demagoga va ser la frase de ‘vull poder tornar entrar al bar del meu poble i sentir-me orgullós de militar a Esquerra!’. No sé què li deu passar a ell al seu poble, però al meu, jo mateix, quan entr al bar, estic ben content de ser militant d’Esquerra, ja que sempre hi ha gent que em felicita per la feina que feim, i em comenta alguns problemes, etc. Deu ser que a Puigcerdà no fan la feina que toca, no ho sé -tenc entès que sí que ho fan bé- però tal demagògia no està a l’altura d’un futur president d’Esquerra, crec jo.

En Renyer va fer-nos tota una lliçó: què és el republicanisme des dels temps d’en Macià, l’estratègia de l’independetisme a nivell social i polític, el conflicte amb Espanya, etc. Tranquil, pausat, però segurament era el que feia un plantejament més atrevit, obertament rupturista, de ruptura amb Espanya. I sense demagògia.

El debat no se va fer gaire llarg, tot va acabar abans del que pensava. Després, les salutacions de companys que feia temps que no veia. Ja no plovia, i era hora de tornar a Barcelona. N’Uriel quasi s’escapa, i no estàvem disposats a tornar per allà on havíem vengut. Finalment, comprovàrem l’autopista fins a Barcelona és tan bona, i més ràpida, que els Ferrocarrils.