La gimcana del súper-dissabte (I)

El debat de les candidatures d’Esquerra era a les 5 a Esparraguera, al teatre de la Passió, irònica casualitat. Mirant el mapa de trens vaig saber tot d’una que seria difícil arribar-hi a l’hora, que Esparraguera no és precisament el poble més ben comunicat de Catalunya. Havia quedat amb na Cèlia Nadal, companya de súper-jornada, a una hora, però hi vaig arribar tres minuts tard… i el tren dels Ferrocarrils ja havia sortit. La solució que ens va donar un senyor de l’estació va ser agafar un tren cap a Igualada, baixar a Martorell i esperar el següent fins a Olesa.

Els blogs i el congrés d’Esquerra (com un dejavú)

És més que evident que el congrés d’Esquerra del mes que ve és qualsevol cosa manco un congrés per als militants: els militants anirem al ple i votarem la ponència, però la discussió de com ha de ser el nostre partit la tenim nosaltres mateixos, però també la té qualsevol tipus amb una columna al diari, qualsevol tertulià de ràdio o, i sobretot, qualsevol altre persona amb un blog i que li piqui una mica el tema, sigui militant o votant o no ho hagi estat mai ni ho pensi ser. La qüestió és opinar.

L’escoleta municipal de Bunyola

Diumenge es va cremar el convent de les monges de Bunyola. Ca ses monges, que se sol dir. Quin desastre! Se veu que la cosa va ser grossa, amb tot el poble en dansa, i fins i tot va venir l’amic Joan Lladó, conseller d’Interior del Consell, per controlar l’extinció del foc més d’aprop. Una de les dones quasi hi queda -i ara està ingressada de gravetat; esperem que se recuperi-. L’edifici també pareix que ha quedat bastant tocat, així que les monges estaran estona a tornar-hi, segurament.

Esmenes a la ponència d’Esquerra

He presentat, a través de la meva Secció Local, unes quantes esmenes a la ponència d’Esquerra del congrés de juny. Totes fan referència al tema mediambiental, realment tractat amb massa lleugeresa al document. Ja ho deia fa un temps, que a Esquerra no ens hem preocupat mai gaire de crear un discurs d’ecologisme nacional, i ara ens trobam amb bullits dels grossos com el del transvassament de l’Ebre, i els que vendran.

La ponència d’estratègia política és, en aquest sentit, molt precària; els companys de la Sectorial de Medi Ambient han presentat un plec d’esmenes, i les meves només són un matís més. Parla, la ponència, massa a la lleugera del tema, i només dels temes més actuals -el dels transvassaments, bàsicament-, però n’obvia d’altres d’importantíssims, com la MAT o el IV Cinturó (casualitat?), l’urbanisme, l’energia, la política de residus, infrastructures o -cosa incomprensible en un país com el nostre- la gestió del medi mar.

Ara que tenim propostes per a tots els gusts, de fer d’Esquerra un partit liberal, més republicà, més socialdemòcrata, de centre-esquerra, d’esquerra tota sola, etc., podem provar d’empènyer cap aquí, també: de fer del nostre un partit ecologista. El resum de les esmenes es pot llegir aquí. I encara s’accepten suggeriments!

En el dia de l’estrena

La sala ja era ben plena quan hi vaig arribar, pleníssima, i encara no havia arribat tothom. Al davant de tot, ocupant les primeres files, hi havia una quarantena d’alumnes croates de català, d’un valencià que al seu torn, sabia croata. A darrera, la gent s’asseia com bé podia: quan hi ha tanta de gent, les cadires mai són tan còmodes.

Sabia que hi hauria gent, evidentment -no cada dia podem assistir a una estrena com aquesta-, però tampoc m’imaginava arribar al punt que els responsables haurien de tancar la sala i no deixar entrar els que anaven arribant, que tanmateix, entraven per una porta de darrera i aguntaven drets. Vaja un èxit, la convocatòria, i tot pèl capell!

Ser poeta

Ser poeta ha de ser ben difícil, sempre ho he pensat: almanco jo seria incapaç d’escriure dos versos seguits amb una mica de gràcia, i combinar les paraules amb el ritme, amb la mètrica, fer-les ballar amb una cadència agradable, i procurant crear imatges suggeridores. Feina d’artistes, i una mica de do, això és el que són els bons poetes.

No tenc la sort de tenir aquest do, però conec qui sí que el té, i amb això m’he de conformar. En Pau Castanyer, per exemple, el té, aquest do, tot i que jo li vaig conèixer abans les virtuts de futbolista accidental de caps de setmana que les de poeta -he de dir que en aquest camp me defens millor que en de la poesia-. No ho fa gens malament, al futbol, però m’agrada més quan escriu poesia: els partits dels dissabtes horabaixes, tot i que molt divertits, ens acostumaven a deixar bruts, suats i esbraonats fins al dimarts següent.

Vine a la festa!

Aquest és el resultat del treball que m’ha tengut segrestat aquest darrer mes. Fins i tot pel pont de la setmana passada, que feia un sòl d’escàndol, jo estava tancat entre les quatre parets vermelles de la meva habitació, amb l’única claroreta que entra per una raquítica finestra que dóna a la claraboia interior de la finca. I dimecres, que vaig entregar la feina, es va posar a ploure…

No acab d’estar del tot satisfet del resultat final: segurament -i aquesta és una de les conclusions-, el pantejament inicial no centrava bé els objectius. Pel futur, per tant, quedarà revisar la feina i refer l’enfocament, a veure si en surten uns resultats més afinats. I aquesta investigació pot ser un punt de partida.

En tot cas, si penj el treball és perquè tothom el pugui jutjar i evaluar. Milers d’ulls hi veuen més que els meus quatre.

Vine a la festa

Els carrers de Palma

Això de batiar carrers ho trob molt divertit. Quan na Nanda Ramon va anunciar que feien comptes rebatiar un centenar llarg de carrers de Palma, recuperar topònims antics i eliminar els noms de fatxes que encara tenien la placa penjada (soldado tal, alferes qual, flecha no sé qui), qui més qui manco va fer la seva pròpia llista d’il·lustres substituts, i ara que ja ha sortit la primera remesa de noms nous, sempre trobes que en falta qualcun que hi hauria de ser, o d’altres que no són exactament del teu gust (a mi, per exemple, m’hi sobra completament l’ex-movimiento Josep Melià). Però vaja, es pot dir que en general, la llista és valenta, i s’ha de felicitar ‘l’atreviment’ -que no ho hauria de ser, però a Mallorca les coses encara són així- de la regidora de donar a Palma els noms de Fuster, Rovira i Virgili o Pompeu Fabra.

Tot s’aferra

S’aferren els constipats, sobretot ara, que no arriba a fer ni calor ni fred; s’aferra, també, el xerrar: tenc molts d’amics que, estant a Barcelona, se’ls ha aferrat la cançoneta. Les modes solen ser molt aferradisses, i el que a l’estiu acostuma a aferrar-se és la canciondelverano, mai falla.

Un dia per la història

Que la destrossa del territori sigui motiu de judici és un dia per la història. Després d’anys de feina del GOB, de denúncies, de plets, avui es comença a escriure el final de la impunitat. I tanmateix, el procés neix coix des d’un començament, escapçant només la punta de l’iceberg d’un entramat de corrupció que pot posar les Balears a l’altura de l’Itàlia de Craxi i Andreotti.