L’altra Nit de la Cultura

Dissabte passat, dues cites culturals coincidien pràcticament a la mateixa hora, a un cap i a l’altre de Mallorca; dos actes que s’haurien pogut -i hagut- de complementar, però que la mala sort del calendari va fer que s’excloguessin.

La Nit de la Cultura de l’OCB va reunir a Artà l’elit cultural, política i artística de la nostra illa, amb el teatre ple i una gala de luxe retransmesa en directe per tots els Països Catalans. Però el que va succeir a Palma no era ni és  manco important, i sí, per desgràcia, més discret, tapat i mig amagat, en part perquè el món de la música clàssica ha quedat relegat des de fa anys a una espècie de “segona dimensió” que interessa només a una minoria, sense pes mediàtic i amb ben poca valoració per part de les institucions públiques, sobretot en temps de crisi; també en part perquè la gran majoria d’estudis sobre el despertar intel·lectual de Mallorca a principis del segle XX s’han centrat en literats: poetes, assagistes, novel·listes, etc., fins i tot col·locant a lloc preferents a personatges que ofereixen més d’un dubte -Joan Estelrich, Llorenç Villalonga-, però que ha deixat un poc de banda a aquelles persones que treballaren per aquesta consciència nacional des d’altres camps que no eren el de la literatura, com el de la música, com ara Baltasar Samper.

Catalana i universal

Em comentava el meu oncle ahir mateix, xerrant d’això, que un país creix en la seva cultura, que dit d’una altra manera, és semblant -salvant les distàncies- a allò que Emili Darder tenia per consigna: “només la cultura pot fer homes lliures”. La cultura, la música, l’art en general, rega la vitalitat d’un poble, i és precisament la creativitat la que ens obre noves portes: no posar mai traves a la imaginació, i sempre, voler l’impossible.

Som un país petit i ocupat, i trist, moltes de vegades, carregat de complexes i amb una classe dirigent satisfeta amb el seu autoodi, però que sorprenentment -és per fer-se’n creus- engendra, de tant en tant, quelcom o qualcú que es converteix en un focus d’esperança, en un motiu d’alegria, en un estímul per seguir somiant.

Deia un dels grans poetes del nostre país: “que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. La frase la férem nostra fins al punt de convertir-la en himne de Mallorca, però, més enllà d’això, qui s’ha preocupat de regar-les, les nostres arrels? Jo no crec que la música, al contrari del que popularment moltes de vegades s’explica, ajudi a créixer les plantes: un país en estat vegetatiu no creix, està condemnat a morir. Al contrari, sí que la música, com l’art en general, ens ajuda a créixer, i si aquesta música neix i creix directament de les nostres arrels culturals, del nostre passat artístic, ens ajudarà a créixer com a poble.

Fornicar en temps de crisi

“Qui canta, els mals espanta”, recorda la cultura popular, i afegeix que “qui barrina, fa farina”. I precisament, com el pa, una mica d’alegria i arruixar buidors i decepcions en dies com els que ens toca viure, on tot tremola i tot i tothom està en crisi, és allò que la gent vol i reclama.

Per matar el temps i la mollor, activitat de la bona: cantar, ballar, riure, escriure, llegir, barrinar, fornicar, cardar o boixar; fer de tot i a les totes. La Setmana ja és aquí, com deia un eslògan de fa uns anys, per substituir amb cultura tanta de mediocritat que ens envolta.

La carpa de la Misericòrdia resta oberta, des d’ahir fins dia 7 de març, com a refugi i temple de la fornicació, fent servir les paraules del pregoner i amic d’enguany de la Setmana, en Jaume C. Pons Alorda: fornicar amb els llibres, que és quasi tan sà, i de vegades quasi millor -i de vegades no-, que fer-ho d’una altra manera. La Setmana és per tots els gust: si n’hi ha que els agraden els actes en quantiat, quedaran ben servit; si prefereixen la intimitat, poden fer la selecció i guardar-se-la pel llit, o el sofà, o el bany… Els fardadors podran gaudir d’endur-se’n quatre o cinc companyies de cop, o si ho volen d’una altra manera, explicar als seus amics que cada dia se n’han anat ben acompanyats. 

Sobre l’IEB, els cremats i els bàmbols

Certa polèmica ha duit la reducció de l’Institut d’Estudis Baleàrics d’organisme autònom a oficina del Govern amb nom propi: que si així s’enfonsa la indústria cultural, que si l’IEB servia per projectar la cultura “balear”, que si és una pena, etc. Home: pels que hi treballaven, a l’IEB, i ara cerquen feina, sí que és una pena. Per la resta… Vaja: qui conegui les nostres illes sabrà que els mals de la nostra indústria cultural no passen per un IEB més o un IEB manco, precisament; i de la projecció de la cultura ja se n’encarrega l’Institut Ramon Llull, on hi som tots, sense eufemismes ni regionalismes: cultura catalana, que és com se’ns coneix al món, que la resta són faves comptades.

Perquè totes les víctimes són iguals

Tothom té una vida i tots els morts valen igual, i per això té raó la batlessa de la capital nostra en voler mantenir el monument aixecat pels feixistes mallorquins l’any 48 pels pobres desgraciats enfonsats entre la ferralla del crucero Baleares, la millor barca de guerra de l’exèrcit espanyol primer, i de l’exèrcit fatxa fins el dia que el varen destruir.

Així que donem l’enhorabona a la batlessa -i al seu equip, ep, que no governa tota sola!- per tan genial idea, que d’una columna pensada pels i per als fatxes, en sintonia artística i estètica amb les del Valle de los Caídos, en farà un símbol de la voluntat democràtica de la ciutat (la futura placa dixit); amb aquesta capacitat transformadora, dels barracons d’Aushwitz en faria un balneari o una llar d’ancians.

Focs i traca pels 50 anys de la Nova Cançó

Com cada any que s’acaba, quan definitivament s’hagi exhaurit aquest que ara agonitza, s’acabaran també les efemèrides que enguany s’han recordat. És hora de despedir la festa, amb focs i traca i un bon final.

S’acaben els 50 anys de la Nova Cançó: comencen els cinquanta-un. D’aquí deu anys, podrem celebrar-ne la seixantena rodona? S’intentarà, ja ho veurem; en tot cas, pens -i és només una hipòtesi- que la Cançó serà ja quelcom superat defintivament, i que la indústria catalana es mourà completament per altres vies, diferents, hereves -o no: no sempre i no totes- del model que encara ara sobreviu, potser ja a les darreres. Els temps canvien, deien, i és ara quan més estan canviant.

Cinquanta anys de la Nova Cançó: allò que va ser i allò que no va voler

Enguany -un any que ja s’acaba- es celebren els cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó. Concretament, en fa cinquanta que el poeta Lluís Serrahima va publicar l’article Ens calen cançons d’ara, a la revista Germinàbit (antecedent de Serra d’Or), efemèride considerada fundacional de la Cançó.

Pocs anys en són cinquanta! I encara ara en gaudim, de tot allò: de na Maria del Mar Bonet, d’en Serrat, d’en Lluís Llach, en Raimon… Però la Nova Cançó és molt més que tot allò: també és tot allò que no va voler, diguem-ne, la seva reacció. Tot el moviment que es va trobar a l’altra banda dels Setze Jutges, per raons estètiques, sonores, ideològiques o simplement generacionals, però que tanmateix, va compartir-hi molt més que els mateixos anys d’actuació.

I la mescla va tenir la seva trascendència, una ombra que s’allarga els anys 80, i els 90, amb el Rock Català, i fins i tot fins avui en dia: fins a Manel, fins a Antònia Font, i no sabem fins quan.

L’Obra Cultural Balear és qui, a Mallorca, s’encarrega de la celebració del cinquantenari, i per això, m’han demanat que faci un petit article, que sortirà publicat a la revista de l’OCB d’Inca, primer, i a unes quantes publicacions locals més endavant. Dels Setze Jutges a Manel, són dues maneres diferents de celebrar el naixement de la Nova Cançó: d’allò que fou i d’allò que no volgué ser.

Dels Setze Jutges a Manel: dues maneres d’enfocar els cinquanta

Posats a protegir, protegim Son Bosc

Que el Cant de la Sibil·la sigui candidata -no hi ha res fet, encara- a Patrimoni Oral i Immaterial de la UNESCO, en cas que sigui designat, pot ser bo. Pot ser bo per Mallorca, pels mallorquins -per fardar de qualque cosa, qualque cosa interessant de bon de veres, davant la resta del món-, fins i tot pot ser bo pel turisme. Pot ser bo per la Sibil·la? No té per què ser dolent, en tot cas: però tampoc té per què tan excel·lent com se podria imaginar. Pel que és la Sibil·la, com a tradició, en ella mateixa, potser no comporta un gran avantatge, potser realment no val la pena.

El Cant de la Sibil·la reuneix bastants de mèrits com per, des d’un punt de vista estricte, ser proclamat ‘Patrimoni de la Humanitat’: és una tradició que es remunta a l’Edat Mitjana, que a tot Europa pràcticament només ha sobreviscut a Mallorca, i amb una vitalitat increïble; i aquest és el quid de la qüestió, la fortalesa de la Sibil·la arreu de Mallorca. M’explic.

Com ser Bill Murray (a la Setmana del Llibre en Català)

Com que el despertador se’m va espenyar, ara em desperta el mòbil; en lloc de la cançoneta repetitiva, em sona l’alarma del telèfon, que és un toc estrident que fa retronar el cap quan millor dorms -preferiria la cançoneta repetitiva-, i no sona a les 6, sinó a les 8. Però fa dos dies que la Setmana del Llibre en Català ha començat a Sant Cugat, i ja pareix que fa una eternitat: dins la carpa, el temps no passa, com els llibres, que mai caduquen; nosaltres tampoc. Estam ‘congelats’ en el temps, com si cada dia fos avui, o ahir, o demà. Pareix mentida com afecta la rutina: voltes, i voltes, i voltes, i voltes a les mateixes estanteries; reposar els mateixos llibres, repondre les mateixes respostes a les mateixes preguntes (“no tenim novetats d’enguany”, “el preu es mira als lectors de codis de barres”, “això ho trobarà a la carpa d’assaig/infantil”), fer el cafè al mateix bar a la mateixa hora, etc. Només ens falta la marmota.

Avui comença l’entre-setmana de la Setmana, i posarem a prova la nova ubicació: serà un dilluns de Sant Cugat com un dilluns de Barcelona? De moment, el cap de setmana pareix que ha estat, com a mínim, igual que el de l’any passat en quant a ventes, però millor d’assistència. El cert és que hem tengut moments ‘d’intransibilitat’ per dins la carpa, de la gentada que hi corria, demanava i mirava.

Amb l’orella que tenc parada a Palma també m’arriba que allà cada acte és un èxit d’assistència i que les vendes s’enfilen astronòmicament. Idò: qui ho diria, del país amb manco lectors d’Europa, segons diuen, que la Setmana del Llibre en Català seria un veritable èxit? Són notícies que ajuden a dormir millor, per encarar com toca la nova jornada: exactament igual que l’anterior -però tanmateix, sempre una mica millor…

Setmana del Llibre en Català (dia I)

Un any més, com s’acostuma a dir, i ja en són vint-i-set a una riba i vint a l’altra; encara que enguany, per primera vegada en dues dècades, la mar no ens connecta, tot i que paradoxalment aquesta és una de les edicions amb més connexions i sinergies entre les dues ‘Setmanes’: la de Palma de tota la -meva- vida i la, enguany, de Sant Cugat. I jo, amb els peus al Vallès i l’orella a Mallorca. Crec que enguany, però, encara no hem aconseguit exactament unificar del tot l’esdeveniment: compartim molt més que l’any passat, però encara no podem fer percebre que es tracta d‘un sol acte amb dues seus. És la fita pendent pels anys següents, que de ben segur, si seguim així, arribarà.

La 27a Setmana del Llibre en Català, la primera enfora de Barcelona, és per a tothom una novetat, polèmiques a banda. I un repte, en quasi bé tot els sentits: de públic, de vendes, però també -un que ara ho veu per dedins- logístic i organitzatiu. I és que no es fa igual la feina amb només una carpa -gran, immensa, si es vol, però que no deixa de ser una sola unitat- que si en són tres. Tot es triplica, també els problemes, les urgències, els imprevists, els viatges de carretó, de caixes amunt i avall, la cerca de les persones que en el moment que les necessites són en una altra carpa… Ahir, primer dia de la fira, ens va servir a tots, supòs, per posar-nos a prova amb aquest nou format, que això sí, no pot tenir un marc millor que l’espectacular monestir de Sant Cugat. Jo no l’havia vist mai, ni en foto: és impressionant. Aprofit totes les anades i vengudes per mirar-me’l de tots els angles possibles, i no me’n cans.