Canviar

Enmig de la misèria, de l’atur, de la corrupció com a política de govern i oposició, d’una generació que ens veim, on ens veim?, Espanya s’entretén amb il·legalitzacions parademocràtiques (“que se joda Europa”), la riota del continent, i entre això i els Barça-Madrid, té distret el personal. Fins i tot els desenfeïnats, que n’hi ha molts, ho criden, satisfets: “España tiene cojones“, i així, qui se’n recorda avui de la crisi?

Els joves. Mileuristes o ni això. Condemnats a ser espanyols: miserables, corruptes, servils sempre a turistes de països més rics sempre, on els seus joves -tot i que no fa llarg- hi tenen un futur un poc millor, i fins i tot n’hi hauria per nosaltres si no fos perquè el sistema educatiu espanyol és a la coa d’Europa, i el de les Balears, a la coa del d’Espanya.

Ens costarà enfrontar-nos a això: hi ha risc que ens il·legalitzin. Però de mica en mica, i davant la manca total d’expectatives, els joves mallorquins hem de començar a plantejar una alternativa a Espanya, que no vol dir als espanyols, víctimes ells tant com nosaltres del mateix estat, de la mateixa merda. Costa, sobretot, trobar les vies: tots són traves si una joventut vol canviar alguna cosa, però tanmateix, hi ha coses que estan canviant.

Contra la cacicada

Llegit a la premsa espanyola:

“El Gobierno actuará contra Bildu. [...] El Ejecutivo ya dispone de algunos informes en los que se trata de demostrar que Batasuna está detrás de la coalición Bildu. [...] El esquema seguido en la elaboración de éstas (listas) es, básicamente el mismo, se trata de incluir como presuntos “independientes” a personas “limpias” . [...] Por este motivo, se han incluido candidatos que provienen del movimiento asociativo del entorno abertzale, del sindicato LAB o de la AEK (la coordinadora de euskaldunización de adultos). Pero también hay familiares de huidos de ETA o numerosos hermanos de presos de la banda terrorista.

Es el caso de la hermana de los trillizos navarros detenidos en varias ocasiones en operaciones relacionadas contra ETA, María Ester Compains Silva, que va en la lista del pueblo navarro de Villava. Se da la circunstancia de que el padre de los cuatro fue uno de los promotores de Sortu. [...]

La lista a las Juntas Generales de Guipúzcoa está encabezada por Martín Garitano, periodista que trabajó en los diarios próximos a la izquierda abertzale. [...] Bildu también ha presentado unos candidatos que son fácilmente identificables por los votantes de la izquierda abertzale. Es el caso del abogado Txema Azkuénaga, que ya fue representante legal de Herritarren Zerrenda -candidatura anulada por el TS y el TC-  [...].  Le sigue en la lista Aitziber Ibaibarriaga Etxebarrieta, sobrina de Txabi Etxebarrieta, el primer miembro de ETA en cometer un asesinato.

La legalitat espanyola a punt per la cacicada al País Basc; el pas següent serà posar un braçalet identificador als abertzales, i després als euskalduns… L’arquitectura jurídica d’Espanya així ho permet: està pensada per perseguir la dissidència -l’independentisme-, no la delinqüència, i no importa com. 

La primera jugueta

La meva padrina sempre ho va recordar, m’ho va explicar moltes de vegades: sa primera pepa que vaig tenir la meva regalar n’Asanya. Ella, cosidora de ben joveneta, com tants de nins mallorquins víctimes de l’època, no tengué mai gaire temps per jugar: no tenia ni juguetes. Per això sempre va tenir ben present qui li va regalar la primera, aquell home, n’Assanya, quan va visitar Palma, i els escolars de la ciutat anaren a veure’l, com si fos una excursió.

Va regalar, al Teatre Balear, una pilota a tots els nins i una pepa a totes les nines. Era una pepa de pedaç, contava ella, amb un vestidet rosa. Va ser la primera jugueta que va tenir, la que li va regalar n’Assanya, la primera amb la que va poder jugar.

Poc temps després, va començar la guerra.

El cuc blau

Les dues darreres vegades que hi havia hagut eleccions autonòmiques a Catalunya (2003 i 2006), jo era a Barcelona, i totes dues vegades vaig acabar la nit de gresca, celebrant els resultats, amb gent diversa d’Esquerra, fins a les cinc o les sis del dematí per xibius del Raval. Bé que s’ho valia i bé que s’ho va valer.

Ahir no hi era, però no crec que molts dels companys estassin per gresques, ni molt manco per festes. I no hi estarem per algun temps, com a mínim, fins a les municipals, que segur que girarem la truita. Però vénen temps difícils, potser una mica complicats, i no només per Esquerra -que en tot cas, segurament només pot anar a millor-, sinó pel país, o pels Països, segons el gust de cadascú.

El senyor de les mosques

En Delgado Truyols (Carlos), com el seu nom indica, és part de les restes i desferres d’allò que en altre temps se’n deia noblesa, però que els mallorquins varen saber traduir, molt encertadament, per botifarres, que és una de les millors maneres d’aprofitar un porc: capolat i fer-ne menjua. I és que de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta, i en Delgado Truyols, com el seu nom indica, sap mantenir-la, la casta: de senyor i de botifarra.

El senyoriu per descendència és l’antítesi de la democràcia, i així actua el batle de Calvià: sense democràcia. El cas és que un grup de mallorquins -i què te més: encara que haguéssim estat turistes afganesos- ens disposàvem a assistir al pregó del desembarcament, que cada any es fa a la Creu de Santa Ponça, per on se suposa que entrà la llengua catalana a Mallorca, el 1229. Llàstima que des de fa uns anys, aquesta festa s’ha convertit en un aquelarre espanyolista, on en Delgado Truyols hi va a predicar l’apartheid contra els mallorquins, però què hi farem: així és la democràcia, així ho volgueren una majoria de calvianers. Sempre hi ha qui se n’aprofita, del sistema democràtic, gent que hi participa però no l’entén o no li agrada: Hitler, per exemple.

Generar il·lusió, guanyar llibertat

Un dia, just passat l’inici de curs, me telefona na Marta Carrió i me demana si voldria escriure un article, una “reflexió”, sobre el nacionalisme d’esquerres a les Illes Balears. “És per un llibre de la Fundació Emili Darder”, me diu. Ah, d’acord, vaig dir jo, i m’hi vaig posar.

Vist com han anat les coses en només mig any, rellegint el text, veig que no anava tan desencaminat; és més: el que era bo fa mig any ho és ara més que mai. Més o manco, els darrers mesos, les assemblees de PSM i Esquerra s’han pronunciat en un sentit semblant, i en el mateix sentit es va expressar ahir en Biel Barceló a la presentació d’aquest mateix llibre: confluir, convergir, unir-se… Tots els verbs volen dir més o manco el mateix, i cadascú tria el que més li agrada. Però si només és una qüestió de matisos, com és que ens costa tant?

A mi no deixa de fer-me gràcia veure el meu nom al costat del d’en Pere Sampol, en Bernat Joan, en Damià Pons, na Fanny Tur, o en Tomeu Martí, entre d’altres; jo no som ningú i ells sí, però a qualcú li deu fer gràcia com escric, supòs, que varen pensar en mi, i els estic molt agraït. Generar il·lusió, guanyar llibertat, això és el que vaig escriure jo. Per saber què diu la resta, s’haurà de llegir tot el llibre…

“Non da Jon”

Les parets del País Basc demanaven “Non da Jon?”, on és en Jon?, però ningú sabia on era. Per això mateix, perquè ningú ho sabia, se sabia què li havia passat a en Jon Anza, però imagín que la família devia conservar la darrera esperança, la que mai es perd.

Ni val la pena, quasi, recordar les obvietats: la tortura més que generalitzada a les comissaries espanyoles; això, quan no es tracta de l’assassinat d’estat sistemàtic, i la negativa sempre del govern espanyol, sigui quin sigui, a garantir els drets dels detenguts. La incomunicació que s’aplica amb la llei antiterrotista, com diu Amnistia Internacional, vulnera els tractats internacionals de drets humans. Què li és, però, al regne d’Espanya, que té com a diada nacional la celebració d’un genocidi, com a fiesta nacional l’acarnissament contra un animal, més de la meitat dels anys del segle XX sota dictadures militars, i una democràcia parida per feixistes, els drets humans? 

Les flors que s’assequen

Demà farà 73 anys que mataren n’Emili Darder. Qui se’n recorda, ja, a Palma d’aquella feta, d’aquell assassinat? Se’n recordava la meva padrina, i jo me’n record quan m’ho contava, que ella aleshores tenia uns setze anys, era cosidora, i aquell dematí, en entrar a comprar fil a una de les merceries on solia anar, l’amo va treure xampany per tothom, exclamant: “ho hem de celebrar, avui, que han mort es puta roig des batle!”; i mai més, en els 86 anys que va viure, va tornar a posar un peu en aquella botiga.

I m’ho contava l’altra padrina, ai, però!: ella ho feia amb la boca petita, perquè de joveneta, amb els seus cosins de casa bona… Havien passat la guerra d’una altra manera, però així mateix, reconeixia “que un dia havien sentit a dir que se n’havien duit el batle”, i que l’havien mort. Ella no ho deia, però ho sabia: l’havien assassinat.

Però ara, ja, qui se’n recorda, d’aquell dia?  Esquerra ho fa: ho féu diumenge, i podem reivindicar, amb orgull, que quan Palma -i Mallorca- havia abadonat la memòria del batle Darder, fórem els primers a recuperar-la. Ho faran demà, al migida, l’STEI i la Fundació Emili Darder, que per nom li toca. Però la ciutat, mira a una altra banda.

Perquè totes les víctimes són iguals

Tothom té una vida i tots els morts valen igual, i per això té raó la batlessa de la capital nostra en voler mantenir el monument aixecat pels feixistes mallorquins l’any 48 pels pobres desgraciats enfonsats entre la ferralla del crucero Baleares, la millor barca de guerra de l’exèrcit espanyol primer, i de l’exèrcit fatxa fins el dia que el varen destruir.

Així que donem l’enhorabona a la batlessa -i al seu equip, ep, que no governa tota sola!- per tan genial idea, que d’una columna pensada pels i per als fatxes, en sintonia artística i estètica amb les del Valle de los Caídos, en farà un símbol de la voluntat democràtica de la ciutat (la futura placa dixit); amb aquesta capacitat transformadora, dels barracons d’Aushwitz en faria un balneari o una llar d’ancians.

El batle rebec

Vagi per endavant que a mi, perquè ens entenguem, el PP balear me la sua. Ho reconec: pas gust de veure com ploren i desfilen enmanillats, per molt que remuguin; ells s’ho han cercat.

Però més enllà de la seva vida judicial -confiem que sigui llarga i intensa-, l’actualitat del PP m’importa poc, just la que em genera la curiositat de seguir l’actualitat de les nostres illes. Darrerament, ho he de dir, la seguia més, per allò de què feia el meu ‘paisà’, l’amic Guillem. Pareix que se li ha acabat la comèdia, pobre al·lot, i haurà de tornar a la presó, d’on potser no n’hauria d’haver sortit mai -l’amic Guillem és professor a la presó-.