Visca el futbol

El canvi significa maduresa, diuen; normalment, això ho diu qui ha patit qualque tipus de metamorfosi: de socialista a ultraliberal, d’independentista a federal, de revolucionari a executiu ben pagat. De qualque manera s’ha de justificar la transformació. ‘És que ara som un tipus madur’. Ah, és clar. Idò res a dir, supòs…

El cas és que en la vida, un pot canviar en quasi tot: de carrera, de casa, de poble, de feina, de classe social, de parella, de partit, d’ideologia, de religió, de mascota, de cotxe, de gelat preferit, de jaqueta, de cara, i fins i tot d’orientació sexual. Però és més difícil de trobar qualcú que canvïi d’equip de futbol, això no canvia. És quelcom passional, irracional, emotiu: si no, no duraria tota la vida, ni l’amor dura tant. No neixes del Barça -jo no hi vaig néixer, ni m’hi varen educar, a ca meva no eren gaire futbolers per no dir gens; per sort, m’enviaren a una bona escola- però quasi segur que moriràs culé.

A la mitja part de les birres i el futbol

Vaig enviar un missatge a en Jaume, devers les sis: ‘vendré a veure es partit a n’es pis, i duré quatre birres‘; entre els amics, seguint el tòpic més tòpic de la nostra societat, no hi ha futbol sense cervesa. Hauria pogut veure el partit a ca meva, que ahir el feien en obert, però veure el futbol tot sol no convida a fer la cervesa, i és clar, la màgia del moment es perd i el ritual s’estronca: ves a saber si el Barça no hagués fet un mal partit, per culpa d’això, que en el món futbolístic les supersticions són molt importants…! Però més que res -qui patia ahir pel resultat?-, també, i sobretot, era l’excusa per veure en Jaume, que feia prop d’un mes que no el veia.

En Jaume i jo fórem companys de pis durant dos anys, amb en Lluc i na Marga: una gran família, és el que érem, més que habitants dins un mateix sostre. Festes, converses, sopars, passeigs… Després, jo me’n vaig anar, i ells quedaren (i amb n’Ana, que em va substituir, m’atrevesc a dir que hi guanyaren amb el canvi); he rodat per dos pisos més, però en aquell encara m’hi sent com a ca meva, una mica, i ells em deixen sentir-m’hi. Encara som una mica una gran família. En Jaume i jo som de la mateixa edat, i en moltes coses, diria que som bastant semblants; físicament no: és molt més alt i prim, té molta cabellera i poca barba, exactament al contrari que jo. Però compartim, a part dels records de deu anys d’amistat i dos de convivència, certa manera d’entendre el món, o com a mínim, d’enfocar-lo, que s’apropen bastant. Hem discutit i discutim molt -mai cap baralla-, però precisament aquestes discussions les tenim perquè tots dos volem entendre el mateix, tenim preocupacions i inquietuds semblants, i encara que no sempre tenguem el mateix punt de vista, sí que tenim el mateix objectiu en ment. Per això jo crec que ens entenem tan bé, ens comprenem, mútuament, les virtuts i els defectes, i això ens fa ser molt bons amics.

La conversa del cafè

Havia quedat a la una amb na Maria del Mar, al bar de Lletres de l’Autònoma, per dinar. És de menjar prest, ella, no sé si perquè, malgrat el temps que duu per aquí, encara arrossega l’horari pagès del foravila de Llucmajor, o perquè s’aixeca molt dematí i té gana tot d’una, o si és perquè, com més aviat mengi, més aviat s’hi podrà tornar a posar. Normalment dinam a la una i mitja, que és prest però no tant, amb ella i els seus companys de l’equip de recerca; avui crec que tenia un examen a les tres.

No és, però, una estudiant de la UAB, na Maria del Mar; només de veure-la, s’endivina que és molt espavilada, amb un pentinat i unes ulleres liles que li donen un aire ‘cool’, com se sol dir, i ben moderneta que va, potser hi passaria, per alumna, però no ho és: ja és tota una professora. Associada, això sí, però vaja, té la facultat de fotre l’estiu dels que no estudien gaire! Viu amb en Felip a Cerdanyola i fa de becària -però no és una simple becària- amb un grup de recerca sobre prosòdia i entonació del català. Interessantíssim, trob jo, sincerament. La veritat és que de vegades l’admir: tan jove, i tan ben posicionada, xalesta, de congressos per aquí i per allà, i investigant un tema -l’entonació del català- del qual n’és una pionera. I això sí: sense oblidar allò que en diuen ‘les seves arrels’, no les de família pagesa, sinó les de formació, que l’han duita allà on és ara, la UIB, la societat mallorquina, l’estancament intel·lectual de la nostra illa, les capelletes, etc. No se n’oblida, i per això de vegades s’indigna tota sola, i per això de vegades, com avui, quedam per posar en marxa qualque cosa que pugui donar una mica d’aire a la roqueta; el que dèiem: la responsabilitat dels que som a fora de fer qualque cosa per transformar aquella, la nostra primera, realiat.

Reflexions amb gintònic

M’aixec a l’hora de dinar, tard i malment, amb el gust del darrer gintònic encara a la boca, i el que és pitjor, amb el darrer gintònic encara dins el cap. A defora crec que fa un dia gris i una mica tristot, ara que ha arribat la primavera, i crec que plou i tot: m’anirà bé una mica d’aigua. Amb aquesta idea dins el cap, barallant-se amb el gintònic, me’n vaig escopetejat a la dutxa, a aiguajar-me una mica i aclarir-me. La dutxa és un gran moment, per aclarir-se: el cap, els cabells, els pensaments, el dia, les dones i els amors, la vida… A mi, ara, el que me convé és aclarir-me la vista i que se’n vagi el regust d’alcohol.

Ahir va ser llarg. Celebràvem l’aniversari d’en Lluís. La festa va començar a ca seva, tranquileta, i l’acabàrem en un local d’ambient de la Gran Via on carregaven massa els gintònics; d’aquí el meu mal de cap i la necessitat imperiosa d’aigua. En Lluís és, per damunt de tot, una gran persona, i  mallorquí, com jo, com la majoria dels meus amics -molts dels quals són també els seus- de Barcelona, i ens coneixem de fa un caramull d’anys, moltíssim temps. Anàrem a la mateixa classe a l’escola, també férem el batxiller junts, i emigràrem de Mallorca el mateix any. I fins ara. No és mal d’endivinar, per tant, que som de la meva edat, exactament, ell d’un mes abans que jo: això significa que jo els faig, els anys, d’aquí a no res, tres setmanes i mitja. En seran, finalment, vint-i-quatre.