Bildu

Esquerra-Illes ha fet arribar una proposta al PSM de cara a les eleccions del novembre: incorporar-se a la coalició sense cap condició, ni lloc a la llista, ni res més que no sigui poder participar en la redacció del programa i treballar amb la resta de partits i igual que ells; és a dir, ser-hi. A mi me pareix una més que bona proposta, i una primera passa per superar diferències, ara mateix, inútils i deixar de crear frustració al nostre entorn.

Per això he escrit aquest article que a Tribuna Mallorca m’han volgut publicar.

Bildu

Necessitarem organització

Vaig passar la mitja nit electoral a la seu del PSM de Menorca: com que no podia de nirvis, vaig pensar que allà, entre gent de la causa (no entrarem ara en matisos) la passaria una mica més tranquil -com a mínim, consolant-nos els uns als altres-. Quan me’n vaig anar cap a casa, el PSMe tenia 5 regidors a Ciutadella, 2 diputats al Parlament i 2 consellers electes, i fins ahir no vaig saber que havien quedat amb un electe manco a cada banda, això sí, amb més vots que mai. No són, vist així, uns mals resultats pel PSMe, si només es miren números, però al detall, són una mica més inquietants: l’opció nacionalista d’esquerres de Menorca ha fracassat a Maó, on ha quedat defora, i ha baixat a es Castell, Sant Lluís, Mercadal i Ferreries (encara que aquí ja se preveia), i ha estat per  la molt bona feina de l’equip municipal de Ciutadella que s’han aconseguit arrossegar suficients vots perquè, en conjunt, el PSMe hagi batut el seu rècord.

Passat el tsunami, la calma: un PSOE enfonsat, decapitat a totes les illes, sense referents ni líders nous i bons a curt o mitjà termini, sense rumb ni timó; i la coalició del PSM que, a Mallorca, ha aguantat bastant bé l’envestida, i tot i que ha perdut uns pocs vots, conserva diputats i empenta, i fins i tot, millora molt els resultats a Palma: estam d’enhorabona. Certament, ara, existeix una referència clara, i sobretot, una oportunitat d’or per menjar terreny a l’esquerra espanyola, i fins i tot, somiar amb el diputat a Madrid; treure’l seria, d’aquí a manco d’un any, un cop d’efecte a tots els nivells: una fita història que permetria, per primera vegada, explicitar que el conflicte polític amb Espanya també existeix a les nostres illes, i que, internament, en Bauzá trobarà una resistència ben organitzada, forta i preparada per plantar-li cara als seus plans genocides. Seria, en general, una injecció de moral immensa.

El del bombo

Un vespre de plenari a Bunyola, ara no record quin, com sempre era Esquerra, n’Andreu, qui interrogava el batle o qualque altre regidor del PP -tampoc ho record bé- sobre qualque irregularitat de les seves. Com sempre també, el batle molt nirviós, només feia callar el nostre regidor, l’interrompia, l’insultava, etc. Un escàndol, com sempre, fins que, com a de cop i volta, entra a la sala de plens un personatge gras i barbut, pudint a alcohol, amb una cervesa a mig beure en una mà i una bandera espanyola a l’altra, i cridant: “mira què m’ha donat en Nadal (en Rafel Nadal havia guanyat no sé què aquell mateix dia)! Que t’agrada, eh, porc, més que porc?“. 

Generar il·lusió, guanyar llibertat

Un dia, just passat l’inici de curs, me telefona na Marta Carrió i me demana si voldria escriure un article, una “reflexió”, sobre el nacionalisme d’esquerres a les Illes Balears. “És per un llibre de la Fundació Emili Darder”, me diu. Ah, d’acord, vaig dir jo, i m’hi vaig posar.

Vist com han anat les coses en només mig any, rellegint el text, veig que no anava tan desencaminat; és més: el que era bo fa mig any ho és ara més que mai. Més o manco, els darrers mesos, les assemblees de PSM i Esquerra s’han pronunciat en un sentit semblant, i en el mateix sentit es va expressar ahir en Biel Barceló a la presentació d’aquest mateix llibre: confluir, convergir, unir-se… Tots els verbs volen dir més o manco el mateix, i cadascú tria el que més li agrada. Però si només és una qüestió de matisos, com és que ens costa tant?

A mi no deixa de fer-me gràcia veure el meu nom al costat del d’en Pere Sampol, en Bernat Joan, en Damià Pons, na Fanny Tur, o en Tomeu Martí, entre d’altres; jo no som ningú i ells sí, però a qualcú li deu fer gràcia com escric, supòs, que varen pensar en mi, i els estic molt agraït. Generar il·lusió, guanyar llibertat, això és el que vaig escriure jo. Per saber què diu la resta, s’haurà de llegir tot el llibre…

Sobre la dreta mallorquina

Ahir al País Basc, diuen les cròniques, hi va haver una de les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys; allà han entrat en estat de setge, on es tanquen diaris, s’il·legalitzen partits i es detén a gent per reunir-se i xerrar. Diu que hi eren tots, els partits de l’esquerra abertzale, i els que no ho són tant o no ho són gens, però que són bascs; els sindicats bascs, organitzacions diverses, i moltíssimes persones, indignades. Enhorabona per ells, per l’èxit, per no arrufar-se, per donar la cara, per plantar cara.

Salvant les distàncies entre aquí i Euskadi, em ve una pregunta: qualcú s’imagina els membres d’Unió Mallorquina en una manifestació en contra d’una espiral de repressió per part del govern d’Espanya? Qualcú se’ls imagina defensant a militants d’esquerres, ecologistes, detenguts en circumstàncies estranyes?

De quin bàndol estaria la dreta mallorquina? Al mateix on ha estat sempre. Idò ja està tot dit.

Tramposos

Així fa mal jugar, trob jo. Fa ganes de retirar-se, i si no fos perquè l’esperit de victòria ens comença a ser -ens ha de ser- superior a la moral de derrota tantes de vegades mostrada, molts fa estona que ja ens n’hauríem anat.

La veritat, però, és que fa mal jugar quan jugues amb tramposos. I no són petits tramposos, no: són professionals del tema.

També és cert que ja ho sabíem, amb qui jugàvem, però com que s’havien pactat les regles, idò un s’arriba a confiar: ca! No tenen remei, no saben no deixar de prendre el pèl.

L’assaig general

Ahir, Arenys de Munt, feia goig. No hi havia estat mai, i segurament -sincerament- tampoc hi hauria anat mai. Un poble com tants, amb l’encant que tenen tots els pobles petits -com el meu, com Bunyola- pel fet de ser-ho, on la bellesa és més en la manera de ser i de viure de la gent que en l’arquitectura, de vegades una mica dispersa i poc organitzada, pot ser, però que tanmateix, tot plegat forma un agradable conjunt.

El ‘rollo macabeo’

Avui surt l’amic Guillem Estarellas a dir que tot això de la corrupció -suborn, finançament il·legal, buf!- que li imputen a més de mig partit seu és un ‘rollo macabeo‘. Curiosa expressió d’arrels bíbliques, tanmateix, que ens fa pensar que a l’amic Guillem tot això l’avorreix: és a dir, que passa d’aquesta història.

Total: que a mi no m’emprenyin, deu pensar. Ni a mi ni als meus col·legues. A l’amic Guillem no li agrada, haver d’aguantar sermons d’altri, ni que siguin opinions diferents de la seva. Però, ai, en política, o en democràcia, més ben dit, aquesta és la gràcia: que tothom pugui xerrar i dir el que pensa; i haver de donar explicacions quan quelcom no quadra. Tot plegat, això de la democràcia, de la justícia, de la transparència, per l’amic Guillem, és un rollo macabeo.

Els ‘cívics’ i els doblers

M’ha sorprès el president Antich vengut de Madrid. És que jo no hi confïi gaire, amb aquest home: és el millor que podem tenir en aquests moments, però queda molt -però molt- enfora del nivell que seria exigible, o desitjable. En tots els sentits. Per això m’ha sorprès que vengués ‘amb mal de ventre’ de la reunió amb la ministra, crec que és la primera vegada que no torna content de la seva visita a Madrid: normalment, venia n’Antich la mar de satisfet si s’havia pogut fer qualque foto amb en ZP, i pus. Aquesta vegada no n’ha vengut tan xalest, i fer-se una foto no li ha bastat: com a mínim, és un progrés.

A l’acte surten, sortim, tots a dir-hi la seva. A donar suport al president, que s’aguanti la ventrada, que en vendran moltes més. Que recuperi allò de ser ‘més PSIB i menys PSOE’ de l’any 99, quan ens crèiem que seria un home valent i el seu, un govern transformador. Que es planti davant en ZP i les seves miques, que li digui ben clar que amb quatre molles, així no hi ha qui governi, i que se’n vagi a porgar fum si convé.

L’amic Estarellas fa el ridícul

Així com m’ho contaren ho cont jo.

El cas és que ahir vespre hi havia al nostre ajuntament convocada una comissió extraordinària per aprovar el pressupost d’enguany i algunes noves taxes, ara en parlarem. És de celebrar que es presenti el pressupost d’aquest any només quan ja ha passat un semestre, tenint en compte que aprovàrem el de 2008 a finals de novembre, si mal no record. Així mateix van progressant.