Llepasotanes

A tots els països colonitzats sempre hi ha hagut agents -organitzacions, partits- que, des de la suposada defensa del poble autòcton, han estat estrets col·laboradors dels invasors. També hi havia jueus nazis. UM va fer molt bé aquest paper, i de retruc, robava. Una vegada canviat el nom de la trama, i ara que es diu Convergència per les Illes, haguessin pogut ser diferents: nom nou, vida nova. I tanmateix, seguiran jugant el seu paper en aquesta història, la nostra història, de complement pintoresc al desfigurament integral del país que executa el PP.

CxI -i la Lliga d’en Font, també- és, de fet, el pitjor de la nostra Mallorca: la part provinciana, cutre, tradicionalista i llepasotanes, de senyorets mossons i beates arnades; la dels germans Villalonga o dels Salvà de Sa Llapassa. El PP no; allò és el pitjor de l’altra Mallorca, la que no és ben bé nostra, sinó d’ells: botifarres, grans empresaris, militars d’alta graduació, aprofitats i fatxum divers; de la gent que el 36 sufragà i organitzà el cop d’estat, vaja.

Fora l’exèrcit de Cabrera!

El dictador libi, en plena escalada de bogeria i violència, ha anunciat que durà la guerra “per tot el Mediterrani”. Dubt molt que tengui, ja a hores d’ara, capacitat militar per fer-ho, però d’un psicòpata com Gaddafi un no se’n pot fiar, i certament, les Balears no queden excessivament enfora de l’escenari bèl·lic del nord d’Àfrica.

Val més estar ben prevenguts. Això pensen els responsables de la Conselleria de Medi Ambient; o això o no s’explica, o jo no ho entenc, que sigui el PSM -…- qui accepti sense problemes -sense ni una sola objecció- que l’exèrcit espanyol véngui a fer maniobres militars (amb helicòpters, submarins, transports marítims i terrestres, i uns 300 soldats) al Parc Nacional de Cabrera.

Realment, és quelcom inexplicable, i no em pensava mai que seria un partit nacionalista, d’un govern progressista, qui tornaria a obrir les portes, vint anys després, a les bauxes militars a Cabrera, sense dir ni piu. És per llogar-hi cadiretes. 

Un trobador

Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de mon Marques
del traichor de Mataplana,
q’es d’engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

(de Guillem de Berguedà, s. XII)

Avui vespre, per inaugurar el nou espai Mar i Terra, el meu amic Manel presentava el seu -que jo sàpiga- primer llibre, Toni Roig, un trobador del segle XXI (biografia i procés vital-musical), un “documental”, escrit, sobre l’admirat Toni Roig, qui va ser el seu mestre i un poc, el de tots, i en tantes de coses. En Toni ens va deixar tot just fa una mica més de tres anys, de cop, amb la paraula -la seva- a la boca, ben present encara ara: encara la sentim ressonar, perquè no calla; ell ja no canta, però l’eco no s’esgota.

És un bon lloc el Mar i Terra de Santa Catalina per recordar-lo: era el seu somni i el de molta d’altra gent, el de tenir, per fí, a Palma, un centre de difusió, promoció, i per què no, d’investigació, de la cultura popular i d’arrel -i ho hem de reconèixer, per això, ha fet bona feina la regidora de Cultura de Cort-. Un lloc que d’ara en endavant haurà de servir d’amplificador d’un tipus de cultura que a Mallorca, tanmateix, segueix, i ve d’enrere, viva, dinàmica i canviant, i que ha sabut aguantar les envestides de la folklorització, la banalització, i la ridiculització del tipical mallorquinish, i que lluny de mostrar-se com un vestigi de la societat agrícola, és, com qualsevol altre, una peça més -però essencial- de l’engranatge cultural de la nostra societat, moderna i més interètnica del que mai ho ha estat.

Son Bordoi enterra el Pacte

Son Bordoy (abans, Son Bordoi) és la darrera, i colofal mentida del Pacte. Però tot i l’estafa a la promesa electoral de n’Antich de no urbanitzar “ni un pam més de territori”, el que a mi me deixa fred, amb la sang ben encesa, és que, a set mesos de les eleccions, encara hi hagi qui li juri al PSOE amor etern, perquè, literalment, “amb el PSIB compartim un projecte de canvi que només es pot consolidar si es renoven les majories d’esquerres el 2011“. En efecte: Son Bordoy quedarà, d’aquí al 2011 i més enllà, molt canviat; igual que Son Espases, per exemple. O aquí a Menorca, Son Blanc i la fesomia del Port de Ciutadella.

El pacte progressista d’aquesta legislatura que ja s’acaba deixa, com a llegat, un grapat de mentides, decepcions i, en el fons, un llegat polític -que no policial- molt semblant al que hagués deixat el PP; facem-ne una petita llista, que a mi em va bé per refrescar-me la memòria: Decret Nadal per recompensar les il·legalitats dels hotelers, IB3 en un mal català, xabacana, i amb els informatius privatizats; problemes encara ara per la recepció de les emissores de ràdio en català, nul·la iniciativa en Política Lingüística, Llei Carbonero per premiar i treure d’un embull els promotors urbanístics, Son Espases, manteniment del monòlit feixista de sa Feixina, retallada dràstica (“per la crisi” diuen) en partides d’educació, sanitat i cultura, i ara, Son Bordoy. I jo hi afegiria, a Menorca i a Eivissa, el dic de Son Blanc i l’ampliació del Port d’Eivissa i la retirada de la reforma del PTI, respectivament.

L’orgull i la vergonya de Bunyola

Pel Castellet s’hi enfila la vila de Bunyola, escales amunt, carrers avall, marjada a marjada. És l’encant del nostre poble, d’allà va néixer, del puig d’es Castellet, fins que els segles l’han empès a baixar-ne, a ocupar altres pujols, a estendre’s més avall, del Garrigó a l’Estació. Però l’essència de Bunyola és entre els carrerons i antics pujadors, als marges que àrabs i catalans empeltaren i ompliren de vida a la falda del Castellet. És el nostre orgull i la nostra referència.

No ho és per a tothom, no obstant: per tot sempre hi ha qui té l’esperit miserable, l’ànima corcada o l’enteniment embullat. Males persones i gent de poca eima, qualcú que vol fer mal i d’altres que, conscientment o no, col·laboren en la malifeta. A Bunyola en tenim, d’aquests, com per tot, i fins i tot -i aquí tenim el problema-, han arribat a certes quotes de poder: a governar el nostre ajuntament, com a mínim. La seva llista de males passades, amb dos anys, comença a ser llarga, però no els bastava això: ens havien d’insultar, humiliar, als bunyolins. La seva gran aposta per aquest legislatura és coronar el Castellet d’adossats, 14 xalets a la vista de tot Bunyola, de tot Mallorca, per convertir la nostra vila en la semblança de la seva pròpia personalitat: una vergonya.

La merda no molesta

De caramulls de llaunes, de bosses amb tot tipus de materials, fins i tot de somiers vells, a la Comuna de Bunyola se n’hi fan com de bolets. Dissabte hi vaig anar amb un company, a fer una volta llarga, i és ben fàcil de veure, a cada redol dels camins més transitats del bosc, un muntet de merda com el de la foto.

Sempre m’ho han ensenyat així: la porqueria s’ha de tirar al fems, els envasos amb els envasos, l’orgànic amb l’orgànic i el paper amb el paper. És el que t’ensenyen a l’escola, a ca teva -no totes les famílies, això és cert-; ho diuen els ajuntaments, els consells insulars i diputacions, els governs…

Tots els governs? No: el govern espanyol no. El govern d’Espanya és, clarament i sense discussió, un govern de porcs i bruts, una administració formada per una tropa de domingueros quasevol, d’aquests que, com fan els que vénen a la Comuna nostra, els diumenges assalten muntanyes i platges amb les seves llaunes de coca-cola i els entrepans truita i a fer renou, i quan acaben de dinar, ho tiren tot per qualsevol racó, i que s’hi podreixi; o no, que tant els hi és.

El petit Grande o una història de Mallorca

La història d’en Grande, ara que ha tornat petit, em recorda la d’en Joanet de sa gerra. El tal Joanet, mallorquinet pobre i pelat del pre-turisme, diuen les rondalles que era tan pobre que vivia dins una gerra perquè no tenia on caure mort, amb la dona i set al·lots. Va tenir la sort que li va créixer una mongetera, devora la gerra, que arribava al cel. Cada vegada que hi pujava, demanava més, i més, al Bon Jesús: que si una caseta, que si un xaletet, que si una bona feina… S’aprofitava del tràfic d’influències per ascendir socialment, res que no sigui típic d’aquesta illa, qui més qui manco coneix a qualcú que ho fa, fins que i finalment va voler ser el mateix Bon Jesús, sa dona, la Puríssima, i els al·lots, Bon-Jesusons: però l’autoritat no és negociable, i d’aquest només n’hi ha un, així que en Joanet i la família se’n tornaren dins la gerra.

El Bloc de Palma

Me va encantar llegir l’enrabiada del consellers Carbonero i Moragues quan el Bloc els va tirar la seva proposta de Llei d’Habitatge pels morros; destrossar el paisatge amb pisos barats en lloc de fer-ho amb xalets, aquesta era la seva gran aposta d’esquerres per aquesta legislatura: en poques paraules, salvar el cul als constructors que tenen sòl que els sobra. No m’hagués agradat trobar-me en la pell d’en Biel Barceló i haver d’aguantar els insults camorristes del PSOE -tants de nirvis només s’expliquen si qualcú ja tenia compromeses un parell de quarterades- enmig de tothom, allà, al Parlament.

I ara surt l’equip de govern de l’Ajuntament de Palma i diu que no, que vol urbanitzar més del que permet la Llei. De què ens serveix, deman jo, aleshores, tenir dos regidors del Bloc en aquest equip de govern? De què serveix que el grup parlamentari del Bloc hagi d’aguantar enrabiades del conseller perquè el grup municipal a Palma s’hagi de carregar aquesta feina avalant les propostes del PSOE? Costa d’entendre, a no ser que un pensi que el Bloc de Palma és cosa exclusiva del seu cap de llista -que ja li anava bé la primera proposta de llei-.

Férem el Bloc per mirar de canviar el Govern, el model polític de Mallorca, de les Illes i de Palma. Costa, perquè és sabut que el PSOE, en el fons, és només la cara amable -i de vegades, no tan amable- d’aquest model que ha embrutat i empobrit les nostres illes com mai. Però costa més quan els nostres representants, els nostres regidors, els del nostre propi grup, els del Bloc, juguen en l’equip rival i no amb nosaltres. S’han equivocat d’equip? Què passa? És el que es deuen demanar molts dels nostres votants a Palma.