Llepasotanes

A tots els països colonitzats sempre hi ha hagut agents -organitzacions, partits- que, des de la suposada defensa del poble autòcton, han estat estrets col·laboradors dels invasors. També hi havia jueus nazis. UM va fer molt bé aquest paper, i de retruc, robava. Una vegada canviat el nom de la trama, i ara que es diu Convergència per les Illes, haguessin pogut ser diferents: nom nou, vida nova. I tanmateix, seguiran jugant el seu paper en aquesta història, la nostra història, de complement pintoresc al desfigurament integral del país que executa el PP.

CxI -i la Lliga d’en Font, també- és, de fet, el pitjor de la nostra Mallorca: la part provinciana, cutre, tradicionalista i llepasotanes, de senyorets mossons i beates arnades; la dels germans Villalonga o dels Salvà de Sa Llapassa. El PP no; allò és el pitjor de l’altra Mallorca, la que no és ben bé nostra, sinó d’ells: botifarres, grans empresaris, militars d’alta graduació, aprofitats i fatxum divers; de la gent que el 36 sufragà i organitzà el cop d’estat, vaja.

Sibil·la & Thomas Cook

Sembla a ser que el Cant de la Sibil·la té molts de números, a la fí, d’entrar a formar part de la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Enhorabona. Almanco, això és el que proposa el Comité de la cinquena Convenció de la UNESCO per a tal llista (Nairobi, els dies 19 i 20 d’aquest mes de novembre) en les seves recomanacions de cara l’assemblea: que la Sibil·la sigui inscrita a la Llista.

Si finalment acaba així com s’intueix, culminarà, definitvament, el somni nacionalista -en el sentit més clàssic i estricte del terme- d’internacionalitzar “lo nostro”, que UM i PSM han empès amb entusiasme des de fa anys, amb la complicitat evident -no podria ser d’altra manera- dels partits espanyols, que així cobreixen, al seu entendre, la seva pròpia pàtina de mallorquinitat. Com que la UNESCO també té intenció, segons es pot llegir, de fer Patrimoni de la Humanitat la dieta mediterrània (sic), de retruc en un sol dia també se’ns protegirà el pa amb oli, l’ensaïmada, el gató i el gelat d’ametla.

Generar il·lusió, guanyar llibertat

Un dia, just passat l’inici de curs, me telefona na Marta Carrió i me demana si voldria escriure un article, una “reflexió”, sobre el nacionalisme d’esquerres a les Illes Balears. “És per un llibre de la Fundació Emili Darder”, me diu. Ah, d’acord, vaig dir jo, i m’hi vaig posar.

Vist com han anat les coses en només mig any, rellegint el text, veig que no anava tan desencaminat; és més: el que era bo fa mig any ho és ara més que mai. Més o manco, els darrers mesos, les assemblees de PSM i Esquerra s’han pronunciat en un sentit semblant, i en el mateix sentit es va expressar ahir en Biel Barceló a la presentació d’aquest mateix llibre: confluir, convergir, unir-se… Tots els verbs volen dir més o manco el mateix, i cadascú tria el que més li agrada. Però si només és una qüestió de matisos, com és que ens costa tant?

A mi no deixa de fer-me gràcia veure el meu nom al costat del d’en Pere Sampol, en Bernat Joan, en Damià Pons, na Fanny Tur, o en Tomeu Martí, entre d’altres; jo no som ningú i ells sí, però a qualcú li deu fer gràcia com escric, supòs, que varen pensar en mi, i els estic molt agraït. Generar il·lusió, guanyar llibertat, això és el que vaig escriure jo. Per saber què diu la resta, s’haurà de llegir tot el llibre…

Sobre la dreta mallorquina

Ahir al País Basc, diuen les cròniques, hi va haver una de les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys; allà han entrat en estat de setge, on es tanquen diaris, s’il·legalitzen partits i es detén a gent per reunir-se i xerrar. Diu que hi eren tots, els partits de l’esquerra abertzale, i els que no ho són tant o no ho són gens, però que són bascs; els sindicats bascs, organitzacions diverses, i moltíssimes persones, indignades. Enhorabona per ells, per l’èxit, per no arrufar-se, per donar la cara, per plantar cara.

Salvant les distàncies entre aquí i Euskadi, em ve una pregunta: qualcú s’imagina els membres d’Unió Mallorquina en una manifestació en contra d’una espiral de repressió per part del govern d’Espanya? Qualcú se’ls imagina defensant a militants d’esquerres, ecologistes, detenguts en circumstàncies estranyes?

De quin bàndol estaria la dreta mallorquina? Al mateix on ha estat sempre. Idò ja està tot dit.

Tramposos

Així fa mal jugar, trob jo. Fa ganes de retirar-se, i si no fos perquè l’esperit de victòria ens comença a ser -ens ha de ser- superior a la moral de derrota tantes de vegades mostrada, molts fa estona que ja ens n’hauríem anat.

La veritat, però, és que fa mal jugar quan jugues amb tramposos. I no són petits tramposos, no: són professionals del tema.

També és cert que ja ho sabíem, amb qui jugàvem, però com que s’havien pactat les regles, idò un s’arriba a confiar: ca! No tenen remei, no saben no deixar de prendre el pèl.

La llengua dels traïdors

La diferència essencial entre el Partit Popular balear i Unió Mallorquina és que aquests segons són uns traïdors, a més de tenir la mà lleugera -però això també ho tenen els altres-. Traïdors, per a segons qui: això depèn de si hom considerava dels nostres o dels altres. Per qui ho dubtava, però, ara ja té la resposta definitiva, més clar aigua; amb això, hi haurem sortit guanyant.

UM ha romput el pacte amb l’esquerra al Consell; diu que és manca de comunicació entre la Presidenta i ells. En el fons, ho sap tothom, una emprenyada monumental amb l’amic Lladó perquè ha fet el que li demanava el jutge, que era passar des de la Conselleria d’Interior la informació requerida sobre les irregularitats de la legislatura passada. És normal que s’emprenyin: ells, UM, no saben què és fer cas a un jutge; però aviat, molt aviat, ho aprendran…

El país dels mentiders

Hi ha un llibre que de petit vaig llegir tres o quatre vegades, les aventures d’en Gelsomino al país dels mentiders, un conte divertidíssim d’en Gianni Rodari sobre un nin amb una veu excepcionalment fenomenal, potentíssima: diu la història que fins i tot una vegada va marcar un gol d’un crit, quan va anar a veure un partit de futbol; com que se sentia malament -perquè allò era fer trampes-, després va marcar un altre gol per l’altre equip també amb un crit seu.

La Challenge passa per Bunyola

La ‘Challenge‘, la Volta ciclista a Mallorca que duu aquest nom tan ridícul, es va aturar dimecres passat per Bunyola. La darrera vegada que l’hi havia vist era quan anava a l’institut, i aquella vegada només hi havia una una meta volant davant el mercat, que va passar el primer en Toni Colom. Dimecres no: dimecres l’etapa reina de la Volta va començar i acabar al poble, i com l’altra vegada, la va guanyar en Toni, heroi local per un dia, de manera sobrada, amb els braços enlaire des de l’Estació fins a la línia d’arribada, a la plaça, i una multitud de bunyolins aplaudint-lo a a cada pedalada seva. Va ser molt emocionant, per ell sobretot. I a més, es va col·locar líder de la prova, i l’ha guanyada. Enhorabona!

El Tercer Espai

Qualcú se’n recorda d’allò que a Mallorca en deien ‘el Tercer Espai’? Una moda passatjera, com totes: te les enfloquen, els il·lusos la compren, i desapareix, i tots els que hi havien caigut es queden amb cara de bàmbols, pensant per què han tudat el temps i la llavor darrera tal pardalada. Per fer-ne un símil entendor, l’invent és equiparable a la futilitat del ‘tamagotchi‘, l’invent més doiut dels anys noranta, però que es va vendre com el pa. Què se’n deu haver fet, de tots aquells aparellets?

La marca tengué una gran campanya de màrqueting: blogs i pàgines web, plataformes, llibres, articles, personatges famosos que l’anunciaven per la televisió, una candidatura per les generals… Només faltava fer-ne braguetes tanga! Hauria estat bé: ‘ni per la dreta ni per l’esquerra, aquest és el teu espai’ durien escrit; o encara aquest: ‘sabem quines són les teves prioritats’. Per exemple.

Seure

Acostuma a seure qui sol estar cansat: de caminar, de fer feina, de ballar boleros, de la vida. Bartomeu Vicens és d’aquests darrers; el bon (?) home fa anys que en té una, de cadira, on hi descansa confortablement de la seva doble perllongada existència. De dia, entre setmana, veu passar les hores des del Parlament, abans des del Consell, votant quan li diuen que voti, opinant quan li diuen que opini, i callant si no li diuen res; de fet, té posat d’home discret, d’aquells que no han volgut mai gaire cosa més que una cadira per seure i observar.