Ser poeta

Ser poeta ha de ser ben difícil, sempre ho he pensat: almanco jo seria incapaç d’escriure dos versos seguits amb una mica de gràcia, i combinar les paraules amb el ritme, amb la mètrica, fer-les ballar amb una cadència agradable, i procurant crear imatges suggeridores. Feina d’artistes, i una mica de do, això és el que són els bons poetes.

No tenc la sort de tenir aquest do, però conec qui sí que el té, i amb això m’he de conformar. En Pau Castanyer, per exemple, el té, aquest do, tot i que jo li vaig conèixer abans les virtuts de futbolista accidental de caps de setmana que les de poeta -he de dir que en aquest camp me defens millor que en de la poesia-. No ho fa gens malament, al futbol, però m’agrada més quan escriu poesia: els partits dels dissabtes horabaixes, tot i que molt divertits, ens acostumaven a deixar bruts, suats i esbraonats fins al dimarts següent.

En canvi, la poesia que fa no em cansa. A qui pot cansar un bon poema o un bon recital? En Pau en va fer un ahir, a l’Espai Mallorca de Barcelona. Presentava el seu nou recull, els Poemes de la Gran Ciutat: és aquest do que tenen els poetes, que són capaços d’extreure lírica de les voreres de Barcelona, dels coloms de la Plaça Catalunya o d’un pis del carrer Rocafort. Jo en seria incapaç: m’emprenya trepitjar les cagades de ca que campen lliurement per les voreres, els coloms de la Plaça Catalunya no m’agraden gaire i els pisos d’estudiants me recorden qualsevol cosa manco poesia…

Però en Pau és poeta. I veu la poesia allà on nosaltres només hi veim les voreres o els coloms. És el do que tenen els poetes i que els altres no tenim ni tendrem mai; però ens conformam amb això, en ser amics seus i gaudir del resultat del seu joc i de la seva companyia.

3 thoughts on “Ser poeta

  1. Bones Amadeu! Moltes gràcies per aquestes paraules. M’agrada lo de futbolista accidental, quasi és millor definir-se “accidental” en qualsevol cosa que poeta…
    Una aferrada i fins aviat.

    Pau

  2. Realment fa molta d’enveja veure com els poetes (que ja en èpoques clàssiques eren d’un estament superior que els altres humans) són capaços de commoure’ns amb les seves paraules encadenades i plenes de metàfores, o d’asíndetons, o polisíndetons, o d’epítets.
    Fa enveja veure com ens emocionen amb les seves emocions. I saps el que fa més enveja? Poder fer sentir a una persona la teva enyorança amb unes paraules dolces i sentides…

    SORT!

  3. ” Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
    Salveu-me la mirada, que no es perdi.
    Tota altra cosa em doldrà menys, potser
    perquè dels ulls me’n ve la poca vida
    que encara em resta i és pels ulls que visc
    adossat a un gran mur que s’enderroca.
    Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
    i puc sentir i tocar i escriure i créixer
    fins a l’altura màgica del gest,
    ara que el gest se’m menja mitja vida
    i en cada mot vull que s’hi senti el pes
    d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.
    Pels ulls em reconec i em palpo tot
    i vaig i vinc per dins l’arquitectura
    de mi mateix, en un esforç tenaç
    de percaçar la vida i exhaurir-la.
    Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
    i engolir món i estimar les donzelles,
    desfermar el vent i aquietar la mar,
    colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
    Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
    Viuré, bo i mort, només en la mirada. “

    Miquel Martí i Pol

    catalansreaccionem.wordpress.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s