El debat dels presidenciables (súper-dissabte II)

Després d’haver comprovat l’eficiència dels transports per rail -i cable- del Baix Llobregat, la meva companya i jo volíem veure com funcionaven les carreteres, així que just en acabar el debat dels secretaris generals, ens acostàrem cap a n’Uriel per mirar de tornar amb ell cap a Barcelona.

El debat dels presidenciables començava immediatament. Ui, em deia, ara serà calent, i ho reconec, em feia una certa il·lusió escoltar el Dr. Carretero, que encara no ho havia fet -i per això havia vengut-, a veure si era realment el que pareixia.

Ençata el debat el favorit Puigcercós amb un lapsus increïble: “la nostra és una aposta autonomista“; vaja cagada!, però per sort seva ningú hi va prestar gaire atenció. Replica el Dr. Carretero que Esquerra no ha de gestionar l’status quo, molt segur d’ell mateix, i amb paraules altisonants com aquestes, pareixia estar en forma. En Benach intenta marcar distàncies anunciant que ‘no estamos tan mal!‘, que no caurem pel precipici i que, per damunt de totes les coses mundanes i terrenals, hem de governar, o més ben dit, diria jo, estar al Govern, que no és el mateix. En Renyer és el darrer d’entrar en combat, i se li noten les poques batalles electorals que ha disputat: no vocalitza del tot bé, s’atura i retura, però fa uns plantejaments de molt de nivell, un nivellarro, de tot un intel·lectual, tota una lliçó de què és un partit republicà i de com s’ha de comportar. Una musiqueta llibertària, la seva, que me va reconfortar molt.

I tot el debat va ser una mica això, i molt tranquil: en Puigercós i en Benach, com a bons polítics experimentats, parlant molt més del que deien, que ja és això el que sol fer un polític experimentat. El primer, però, va fer un incís molt interessant, i és el de voler aplicar el funcionament de les SL a l’estratègia nacional, és a dir, treballar sempre amb els moviments socials; llàstima que aquí hi incloïa sempre la patronal… En Benach, en canvi, va deixar ben clar que el 2014, i el 2014, i el 2014, vaja, que el 2014 és la data, i fins aquell dia, Esquerra ha d’estar al Govern. En Carretero, parlant de més, demagog i agre, però sobretot demagog. Em va decebre. No es pot dir, després d’haver organitzat tal sarau al partit, que si no guanya se’n torna a Puigcerdà i no entrarà a l’executiva: apetxuga, home! Sigues valent i accepta la responsabilitat! Especialment demagoga va ser la frase de ‘vull poder tornar entrar al bar del meu poble i sentir-me orgullós de militar a Esquerra!’. No sé què li deu passar a ell al seu poble, però al meu, jo mateix, quan entr al bar, estic ben content de ser militant d’Esquerra, ja que sempre hi ha gent que em felicita per la feina que feim, i em comenta alguns problemes, etc. Deu ser que a Puigcerdà no fan la feina que toca, no ho sé -tenc entès que sí que ho fan bé- però tal demagògia no està a l’altura d’un futur president d’Esquerra, crec jo.

En Renyer va fer-nos tota una lliçó: què és el republicanisme des dels temps d’en Macià, l’estratègia de l’independetisme a nivell social i polític, el conflicte amb Espanya, etc. Tranquil, pausat, però segurament era el que feia un plantejament més atrevit, obertament rupturista, de ruptura amb Espanya. I sense demagògia.

El debat no se va fer gaire llarg, tot va acabar abans del que pensava. Després, les salutacions de companys que feia temps que no veia. Ja no plovia, i era hora de tornar a Barcelona. N’Uriel quasi s’escapa, i no estàvem disposats a tornar per allà on havíem vengut. Finalment, comprovàrem l’autopista fins a Barcelona és tan bona, i més ràpida, que els Ferrocarrils.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s