Del congrés d’Esquerra

1- Un gran escenari per a un gran partit. Un lloc sobri, elegant, amb una posada en escena impressionant -la pantalla, les lones- i una immensa platea de cadires comodíssimes, perfectes per a una becadeta o reposar el cap quan la cosa es feia pesada-pesada. Res a veure amb el congrés de Lleida on les cadires, el renou dels tubs i la calor et convidaven a sortir de la sala.

2- Un lema clar i evident. Potser no tant líric com el de fa quatre anys, però és que de vegades és bo recordar els coses pel seu nom, i més quan són vera. Assistírem al primer congrés de l’Esquerra Nacional implantada arreu; ara ens queda acabar la feina i completar les paraules en vermell: cap a la independència!

3- En Carod. Un discurs brillant, efervescent, genial. És cert que va ser molt més polític que no d’informe de gestió, però quan es té un talent com aquest, davant un auditori de 2000 persones, no es pot desaprofitar l’ocasió. Personalment, m’encanta poder-lo escoltar en aquestes circumstàncies, i confïi que sabrem aprofitar un actiu com aquest durant molts d’anys. Reconec que em va sorprendre, en el torn de rèplica, per la vehemència que va mostrar.

4- En Ridao. Diguem que no té un perfil com el del Secretari General sortint… No té la intensitat ni la força en la veu a que estàvem acostumats, certament. Més aviat, és el d’un conferenciant ben plantat, un professor sabut d’aquells que saben com fer-ho perquè la classe l’escolti; el seu discurs, sense ser estrident, va ser molt segur, fonamentat i ple de cites: quina eminència! Que si Macià, Companys, Churchill, o Camus… Jo què sé, em vaig perdre entre tanta història. És vera, en Ridao no és un agitador per la seva oratòria, però tenim un secretari general amb un bagatge intel·lectual com pocs partits tenen.

5- En Puigcercós. Tres discursos molt diferents: el primer, l’informe de la Secretaria General, amb un caramull de dades de vots, militants, càrrecs municipals, comarcals, autonòmics i espanyols. El segon, com a president, eufòric, content, però també sabedor que no ho és amb la majoria dels vots… Al final, a la cloenda, més tranquil, i amb les paraules conciliadores que el moment reclamava. A mem si funciona, al final.

5- En Carretero: enfadat. Va pujar enfadat, molt enfadat, enfadadíssim. Va quedar molt clar. I se’n va anar de l’escenari bastant més tranquil i conciliador de com hi havia pujat. No vaig entendre a què va venir pujar, per cridar molt i no fer res; marcar perfil, supòs. Imposa, l’home.

6- N’Uriel, n’Hèctor i n’Elisenda. El futur del partit. N’Uriel va voler marcar perfil, també, sense renyar a l’auditori: bastava deixar les coses clares. N’Hèctor va fer una defensa brillant, eufòrica, diria jo, de la seva esmena. Va alçar els ànims de l’horabaixa, que s’estava adormint entre debats avorrits de suprimir una línia més o manco, amb crits d’independència que varen aixecar alguns militants de la cadira. N’Elisenda potser no va tenir tanta de sort, però em va agradar molt la defensa que va fer; n’Huguet li va saber contestar, va guanyar ell. Però n’Elisenda va demostrar que té futur, li manca experiència, però li sobra preparació. Són, ells tres, el relleu natural del partit. Per d’aquí a quatre anys…?

7- La militància. O l’assamblearisme, del qual n’estam tots orgullosos, jo el primer. És un orgull ser d’un partit assambleari, però això també comporta qualque inconvenient. Quan pot xerrar tothom, també s’han d’aguantar segons quins intervencions que farien avergonyir qualsevol persona normal. A mi particularment, em feren empegueir les que insinuaven corrupció i amiguisme dins el partit: si de veres un creu això, que vagi als jutjats, però que no véngui als congressos a molestar.

8- La xiulada. Aquí hi ha diferència d’opinió amb alguns dels meus companys, però vaig trobar divertit que n’Iceta i en Madí escoltassin com són d’estimats pels nostres. És una provocació enviar aquests dos subjectes al congrés d’Esquerra.

9- El balanç jo crec que és més positiu del que pareix. Tothom té clar que el partit ha de tirar endavant, ha de sortir del forat. Ara l’executiva ha de treballar, i la resta vetlarem perquè es compleixi el que s’ha aprovat, ja que la ponència ha estat ben consensuada i és prou valenta en molts d’aspectes. D’aquí a un any, en el congrés extraordinari, podrem avaluar aquest primer any del nou cicle, i si convé, pulir-ne els aspectes més dificultosos. El mal del nostre partit ha estat, i és, que molestam: som revolucionaris, volem rompre el sistema -espanyol-. Tothom en xerra, tothom n’opina, però ningú ens respecta; n’Hèctor López ho deia ben clar ahir, que ens enrevolten un grapat de mediocres que opinen sense pensar en actuar. Les cròniques dels diaris sobre el congrés en són una bona mostra, començant pel ‘catalanista’ Avui fins a l’espanyolista El País. No tenim amics en aquesta lluita, haurem de lluitar sols.

Però ni això ens assusta. Cap a la independència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s