Un record per en Toni

Aquesta setmana farà un any que el Pacte de Progrés es va enterrar, tot solet, dins els fonaments de Son Espases; e.p.d pels segles dels segles el socialisme del president Antich i la seva política reformista. En Toni va encendre la flama de la lluita contra la destrucció de La Real, la va mantenir quan totes les altres s’apagaven, quan pareixia que de Mallorca no en quedaria res, i abans que ella, ell es va apagar, un dia, de cop, i va ser molt dur per tots els que el coneixien i tots els que l’admiràvem.

Va ser molt injusta, la desaparició d’en Toni, i discreta, i fugaç: ben al contrari que la seva vida, intensa, i profunda la feina que va fer, per la música i pel seu país. Diria, si no fos perquè el fet es tràgic, que és una sort que fos així, que la seva mort no fos lenta, havent de patir tots veient-lo consumir-se, i fonent-se. La tristesa hagués estat excessiva per a tots; de la manera com va venir, és com ha de ser el dolor: fort ràpid, però fugaç En Toni ho sabia, això, i fins al darrer dia va cantar, va cridar: no ens fareu callar deia, i amb aquest càntic tots assumírem la responsabilitat que ni la seva veu ni el seu missatge callassin mai.

Ahir, per tant, en un acte discret, i fugaç, però sentit, l’Obra Cultural volgué recordar el seu amic, soci, activista, voluntari i lluitador, que fou en Toni Roig. Ca n’Alcover va quedar petit, però tothom coincidia que així havia de ser: na Maria, la seva dona -la qual lament profundament haver-la coneguda en aquestes circumstàncies tan i tan tristes-, i els companys d’Al-Mayurqa, no volien un acte multitudinari, oficial i cerimoniós, embafós, amb les primeres files de la sala ocupades pels politicastres que s’enterraren dins l’hospital, com la flor romanial, per fer-se perdonar. I com deia aquell flabiol de les rondalles, i el d’en Toni segur que també ho hagués dit, no’m toquis que em fas mal, Antich i tota la pesca; i per això ahir no hi estaven convidats.

No n’hi havia cap, de politicastre, a l’acte d’ahir. Sí que hi havia, evidentment, gent del PSM, regidors i càrrecs del Consell, i gent d’Esquerra, i tothom que, sense cap altra etiqueta que la seva pròpia diginitat uns, i l’amistat amb en Toni d’altres, o totes dues coses, volgueren recordar la figura d’aquell modest homenot, més Roig que Toni, que armat amb una guitarra i un flabiol, no ens deixà callar mai tot i que alguns els defallien les forces, ni ens deixa encara, ni crec que ens ho deixi fer mai. I no ho farem.

No callarem.

Visca la terra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s