Fent història: que no morin els borbons

180px-felip_veElisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, efimeríssima reina dels catalans i aragonesos, fou la protagonista de la primera òpera estrenada a Barcelona, Il più bel nome, d’Antonio Caldara, amb llibret de Pietro Pariati. Això va ser ara fa just una mica més de 300 anys, el 1708, en plena Guerra de Successió; tot i la crisi de la guerra, i la derrota d’Almansa, l’arxiduc Carles romania a Barcelona, i amb ell, una petita cort copiada de la que havia deixat a Viena: músics, poetes, artistes en general, dels millors del continent. Paradoxes: en un dels moments més tràgics de la història catalana, Barcelona vivia tot un renaixement cultural gràcies a la convivència amb l’excel·lència artística que l’Arxiduc havia duit d’Europa, especialment d’Itàlia, i gràcies a això, el grandiós estil barroc italià va aconseguir penetrar a la Península Ibèrica. La modernitat de l’època, vaja.

És, l’estrena d’Il più bel nome, una efemèride que mereixia ser recordada: per la importància del context històric, per la inflexió que suposà en la música del país, pel que va representar la cort de Carles d’Àustria… Però al meu entendre, no d’una manera modesta i breu, no senyor: es mereixia, i es mereix, una celebració solemne, i pública. I important, en definitiva. Llàstima, però, que no hagi estat així; una enèsima ocasió per treure la música i la història del país de l’altura del betum.

Resumint-ho, per commemorar l’estrena de l’òpera, entre un conglomerat de l’ESMUC, la UAB, la BC, la Cambra de Comerç, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, l’Institut del Teatre i el MIC espanyol, es celebra aquests dies un congrés sobre Il più bel nome i les músiques de la Guerra de Successió. Un tema molt interessant, vaig pensar, quan ens digueren que era d’assitència obligada pels alumnes del Màster de Musicologia de l’Autònoma; no és el meu àmbit -de moment, vaig fent com puc dins l’Etnomusicologia-, però m’interessa, o m’hauria d’interessar. Fins que, amb dos dies, m’han fet perdre l’interès. I el temps.

El congrés es celebra, fins dijous, a la Llotja de Barcelona, allà mateix on es va estrenar l’òpera en qüestió. Per arribar-hi, els primers problemes. Amagat al segon pis de l’edifici, ni un rètol, ni un cartell: la cita s’amaga darrera una immensa i pesada porta marró que només s’obre si toques el timbre, que és l’entrada de la Reial (borbona, supòs) Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, en una immensa sala plagada de retrats d’insgines prohoms, evidentment posteriors a la Guerra de Successió: comendadors, governadors, intendents, tots ducs i comtes i marquesos i nobles en general de llocs castellans; i presidint l’estança -és a dir, fins als nassos de contemplar-los- un quadre de l’entabanat de Carles IV de Borbó, la seva lletja i igual d’entabanada dona Maria Isabel de Parma, i a devora, un immens bust de l’estúpid i recordat Ferran VII.

Així per tant, com ens hem de veure!, celebrant l’estrena de la primera òpera de la història del país (o sigui, l’arribada de la modernitat cultural a Catalunya, tot i la guerra), en una sala mala de trobar, en un esdeveniment gens anunciat, i presidit per les estampes i els nassos de patata dels Borbons, i per més fer, d’aquests dos, uns llumeneres a la seva època.

Però, i deixant de banda el nivell d’algunes ponències -que m’han fet sentir molt orgullós d’haver estudiat Musicologia a l’ESMUC i no a una altra banda-, que no mereixen gaire comentari i sí una reflexió d’urgència i de gravetat dels musicòlegs històrics, dos retrats de borbons ja morts no són suficients per empapar la cosa: la presidenta d’honor d’aquest Congrés és la dona grega del Borbó que ara comanda. Talment. I en defintiva, l’acte s’enrevolta així de les dues perles estampades de la millor casta de borbons i el millor exemple honorífic de les qualitats (i el bon gust) dels d’avui en dia, i una llarga col·lecció de cares botifleres que cobreixen les parets de la sala, recordant que aquesta guerra que aquí s’hi tracta tan i tan discretament la varen guanyar ells, o com aquell qui diu, que ens fiquem l’òpera, i la cort de l’Arxiduc, i el renaixement cultural de Barcelona en aquella època, o del d’avui en dia, per allà on ens hi càpiga.

P.D.: La part bona de tot això és que demà vespre representaran Il più bel nome, allà mateix on fa 300 anys l’estrenaren. Hi serà la presidenta d’honor? Seria graciós, seria insultant; per no dir que seria l’hòstia.

One thought on “Fent història: que no morin els borbons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s