Ara fa setanta anys

Avui hi fa un dia lleig, a Bunyola. Està tapat, no plou, però amenaça de fer-ho, i fa vent i massa fresca. Segurament acabarà plovent, una bona arruixada.

Quin dia devia fer avui fa exactament setanta anys? Potser feia un bon sol, era un dia calorós i clar, lluminós, d’aquests que, en circumstàncies normals, aixequen la moral i conviden a la gent a sortir a fer vida al carrer, a la plaça, a xerrar i relacionar-se. O potser feia un temps com el d’ara: gris, fred, gèlid, tapat i trist, perventura plovia, poc o molt. En tot cas, el temps no importava, sinó el moment: amb sol o tapat, fa setanta anys els darrers exiliats arribaven a Argelers, les presons s’omplien i es buidaven a ritme de metralleta, i les cunetes se sembraven de morts. A Mallorca feia tres anys que la buidor havia començat, des del primer dia, però la derrota de l’abril del 39, ara fa setanta anys, va acabar per tapar l’escletxa de llum que potser des de l’altra banda de la mar els pocs il·lusos que encara eren vius esperaven. Al cementeri de Bunyola, com des de fa sis anys en vigília del 14 d’abril, ens hem trobat un petit grupet,  per recordar als republicans assassiants mal enterrats a la fossa municipal, aquella gent que, no sé si il·lusos o amb il·lusió, confiaren que era possible destapar un present, aquell, molt gris, fred i gèlid.

A Mallorca, la buidor continua, i la grisor no se’n va, o se’n va poc, molt poc. Però jo som dels que creu que se’n pot arribar a anar. Haurem de fer-ho per parts, tanmateix. Fa tres anys, amb un altre grupet, tots joves, ens moguérem per presentar, des dels temps de la República, una candidatura republicana, d’esquerres i transformadora. Va sortir més o manco bé l’experiment, n’Andreu seu ara als plenaris, però a davant hi té els sis regidors més reaccionaris que Bunyola ha conegut des de la mort del dictador. Fa un any, per celebrar el nostre primer aniversari de vida política municipal, férem una festesta republicana; enguany la volíem repetir, però, quina sorpresa!, no hem tengut els permisos corresponents per utilitzar l’edifici del Mercat. La notificació pel permís ens va arribar aquesta mateixa setmana, i amb una sèrie de condicions inassumibles i impossibles de complir amb només una setmana. A mi ja no em sorprèn res, i ni tan sols m’indigna. És la lògica de la dreta: ‘la calle es mía‘, va dir una vegada un conegut feixista; i Bunyola viu segrestada pels del seu mateix partit. Tot quadra. Res canvia.

De moment.

One thought on “Ara fa setanta anys

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s