A la mitja part de les birres i el futbol

Vaig enviar un missatge a en Jaume, devers les sis: ‘vendré a veure es partit a n’es pis, i duré quatre birres‘; entre els amics, seguint el tòpic més tòpic de la nostra societat, no hi ha futbol sense cervesa. Hauria pogut veure el partit a ca meva, que ahir el feien en obert, però veure el futbol tot sol no convida a fer la cervesa, i és clar, la màgia del moment es perd i el ritual s’estronca: ves a saber si el Barça no hagués fet un mal partit, per culpa d’això, que en el món futbolístic les supersticions són molt importants…! Però més que res -qui patia ahir pel resultat?-, també, i sobretot, era l’excusa per veure en Jaume, que feia prop d’un mes que no el veia.

En Jaume i jo fórem companys de pis durant dos anys, amb en Lluc i na Marga: una gran família, és el que érem, més que habitants dins un mateix sostre. Festes, converses, sopars, passeigs… Després, jo me’n vaig anar, i ells quedaren (i amb n’Ana, que em va substituir, m’atrevesc a dir que hi guanyaren amb el canvi); he rodat per dos pisos més, però en aquell encara m’hi sent com a ca meva, una mica, i ells em deixen sentir-m’hi. Encara som una mica una gran família. En Jaume i jo som de la mateixa edat, i en moltes coses, diria que som bastant semblants; físicament no: és molt més alt i prim, té molta cabellera i poca barba, exactament al contrari que jo. Però compartim, a part dels records de deu anys d’amistat i dos de convivència, certa manera d’entendre el món, o com a mínim, d’enfocar-lo, que s’apropen bastant. Hem discutit i discutim molt -mai cap baralla-, però precisament aquestes discussions les tenim perquè tots dos volem entendre el mateix, tenim preocupacions i inquietuds semblants, i encara que no sempre tenguem el mateix punt de vista, sí que tenim el mateix objectiu en ment. Per això jo crec que ens entenem tan bé, ens comprenem, mútuament, les virtuts i els defectes, i això ens fa ser molt bons amics.

El partit d’ahir no va transcórrer amb una gran tensió. El resultat de l’anada de l’eliminatòria de quarts de la Champions havia convertit aquesta tornada en un pur tràmit, i l’únic al·licient era veure si el Barça seria capaç de guanyar a Munich per primera vegada en la seva història i per quina diferència. Així mateix, als primers minuts, el Bayern va pressionar fort, i va posar la defensa a prova; en Ribéry, sense cap dubte, el que més problemes va causar -una màquina, aquest; a Barcelona no va fer gran cosa, però ahir va deixar en Puyol assegut més d’una vegada-, però aviat se va veure que jugava, com aquell qui diu, tot sol: i el Barça és molt d’equip per a un sol jugador, per molt bo que sigui. La primera part va resultar ser això: deu minutets de pressió alemanya, i després, control sense ambició del Barça. Tot era massa tranquil, i asseguts al sofà, en Jaume i jo més o manco comentàvem el partit, tampoc amb un gran interès, i amb una cervesa a la mà perhom.

Al descans, amb les llaunes buides, no record molt bé com va sortir la conversa.

– Crec que l’any que ve m’apuntaré a estudiar qualque cosa.

– Sí? Tu lo que vols és quedar -li contest jo.

– I clar! Què vols que hi faci, jo, a Mallorca, l’any que ve?

Què vull que hi faci? No ho sé, jo no vull res, però l’entenc: tots estam igual. És la constant de tots, anar o venir, o partir més enfora. Altres vegades en Jaume m’havia comentat que cada vegada que anava a Palma s’hi trobava millor, s’ho passava més bé -cosa que abans, ni per a ell ni per jo, era així: trobàvem que Palma era avorridota-, i que potser se plantejava, qui sap, tornar-hi. Ara veig que no ho veu clar. Què hi pot fer, ell, allà? Feina, és clar, però també la pot fer a Barcelona, i aquí té un ventall de possibilitats que Mallorca encara no li ofereix. O potser ell no les veu.

Darrerament, estudia guitarra, amb un gitano de Gràcia que li ensenya a fer de rumbero; ara pensa en apuntar-se a qualque classe més, diguem-ne professional, encara que si ho fa, perdrà una mica el contacte amb la tradició més genuïna de la rumba catalana. És clar: si se vol dedicar a això, no li convé tornar, perquè a Mallorca no n’hi podran ensenyar. Però si no, és normal, com a tots ens passa, que tengui dubtes: què hi podem fer, a Mallorca? Molt, de tot, però ningú ho veu clar.

Com ell, com jo, com molts: Mallorca és la referència, un horitzó, però hi arribarem? Hi volem arribar? Potser és hora que ens plantegem, no què hi podem fer a Mallorca, sinó si Mallorca podrà fer res per nosaltres. Perventura és una visió egoïsta, però, qui no ho és, o qui no necessita ser-ho, de tan en tan, en aquesta vida?

En començar la segona part, arrambàrem una altra cervesa, i just començar, en Ribéry -és clar- va marcar el primer pel Bayern. Potser es podria animar la cosa, però no: el Barça va agafar la pilota, i no la va amollar fins al minut 90. Abans d’arribar-hi, però, un gol de tira-línies, amb la bolla rodant per tot el camp, des de la defensa a la porteria contrària, entrant i sortint de l’àrea alemanya com en un billar, i partit empatat. Poca emoció, joc brillant, i Roma és una mica més aprop.

Amb un poc de sort, ho podrem celebrar a Canaletes, en Jaume i jo. L’any que ve, encara no ho sabem: potser ens eliminen a vuitens.

One thought on “A la mitja part de les birres i el futbol

  1. Retroenllaç: perhom; prohom, prohomenia « mot a mot

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s