Posats a protegir, protegim Son Bosc

Que el Cant de la Sibil·la sigui candidata -no hi ha res fet, encara- a Patrimoni Oral i Immaterial de la UNESCO, en cas que sigui designat, pot ser bo. Pot ser bo per Mallorca, pels mallorquins -per fardar de qualque cosa, qualque cosa interessant de bon de veres, davant la resta del món-, fins i tot pot ser bo pel turisme. Pot ser bo per la Sibil·la? No té per què ser dolent, en tot cas: però tampoc té per què tan excel·lent com se podria imaginar. Pel que és la Sibil·la, com a tradició, en ella mateixa, potser no comporta un gran avantatge, potser realment no val la pena.

El Cant de la Sibil·la reuneix bastants de mèrits com per, des d’un punt de vista estricte, ser proclamat ‘Patrimoni de la Humanitat’: és una tradició que es remunta a l’Edat Mitjana, que a tot Europa pràcticament només ha sobreviscut a Mallorca, i amb una vitalitat increïble; i aquest és el quid de la qüestió, la fortalesa de la Sibil·la arreu de Mallorca. M’explic.

De fet, qui ho explica millor és l’amic Francesc Vicens, al llibre El cant de la Sibil·la a Mallorca (Documenta Balear, 2004), i al DVD que amb ell i altres companys musicòlegs, editàrem fa tres anys amb l’ajut del Consell de Mallorca sobre el mateix tema. L’altre dia ho debatérem per la SER, i realment se’m fa difícil debatre amb ell, perquè és qui millor ha explicat i estudiat el fenomen contemporani de la Sibil·la, que tanmateix, és el que és candidat a ser Patrimoni de la Humanitat: no ho és la Sibil·la del segle XV, sinó la d’avui en dia. Però és que avui en dia -i fa cinc-cents anys, suposam que tampoc- no hi ha una Sibil·la, sinó moltes -i no oblidem que els darrers anys han proliferat les ‘recuperacions’ fora de Mallorca: Santa Maria del Mar, Gandia, etc. Si tenim en compte que també es canta a l’Alguer, fa mal dir que la Sibil·la sigui patrimoni exclusivament mallorquí-. Com diu en Francesc al seu llibre, a l’apartat de Conclusions (p. 121), “[…] hem vist que, si volem parlar d’aquesta activitat, no ho podem fer des d’un sol punt de mira, ja que són molts els sistemes ideacionals i vivencials que constitueixen aquesta realitat. Per això, des d’un punt de vista formal, podem dir que hi ha tantes sibil·les com esglésies on es representa. […]“.

Això que a segons qui li pot parèixer llatí, no és tan mal d’entendre. Que miri el DVD, o millor encara, que faci una volta per Mallorca els dies de Nadal, que gaudeixi de les sibil·les, de les melodies i de la representació que se’n fa a cada parròquia, sibil·la i parroquians. No importa ser musicòleg ni expert en res per entendre-ho; per mostra, un botó: la sibil·la de Campos, la de Sant Josep Obrer (Palma) i la de Cala Rajada. Les dues darreres interpreten la mateixa melodia, però la posada en escena és diferent, com es pot observar; la versió campanera, en canvi, és completament distinta a les altres dues: de fet, la sibil·la que s’interpreta a Campos és, en tots els sentits i paràmetres, diferent a la que es fa a la resta de Mallorca.

La Sibil·la és viva, diversa, múltiple, arreu de l’illa. De difusió, difícilment en necessita, i de protecció… què decidim fer-ho ‘Patrimoni’ i què no (és a dir, protegir o no)? La tradició, el simple fet que es transmeti, també ha canviat: no fa tants d’anys, la majoria de sibil·les eren nins, i ara quasi totes les versions -excepte a Lluc, San Francesc i poques bandes més- les interpreten sopranos més o manco joves, precisament, perquè s’ha volgut dotar el Cant d’una perfecció tècnica i estètica que amb infants aficionats no tenia, però que per una altra banda, ha deixat de banda processos d’aprenentatge i transmissió que eren necessaris i ara són inútils. I això no la fa ni millor ni pitjor, sinó senzillament, una sibil·la diferent.

Carregar quelcom que es viu, es canta i s’interpreta de maneres tan diferents, amb una etiqueta tan potent com la de ‘Patrimoni de la Humanitat’ -quasi res!- pot dur el perill, precisament, de debilitar-la, en, inconscientment o no, encarcarar-ne alguns elements, fossilitzar-ne parts o processos. No té per què ser així, però el perill hi pot ser; seria més senzill, d’entrada, estalviar-nos aquest risc. Ja hi ha qui ho pregona: alguns investigadors -qualcun amb bastant de predicament entre les autoritats insulars- defensen una Sibil·la estàndard per tota l’illa, una espècie de reconstrucció historicista (recordem, per a qui no ho sàpiga, que la versió melòdica més extesa és fruit de la transcripció d’Antoni Noguera a finals del segle XIX) medievalista; guanyaríem ‘puresa’ que tanmateix no ha existit mai, però perdríem el que ara volem protegir, encara que innecessàriament, que és una activitat viva, dinàmica i canviant de la Mallorca del segle XXI.

Protegim les parròquies on parrà el qui haurà fet servici, o a les que qui en fa, no parra? El text no és homogeni a tots els pobles: ni el vestit, ni la posada en escena, ni els interludis, ni la música, ni el perfil de cantant, ni la vivència dels espectadors, etc. Etiquetes? Potser tantes com sibil·les hi ha. Seria més adequat, pot ser. O cap: seria més senzill.

Posats a protegir, a Mallorca hi ha coses més urgents, la veritat: Son Bosc, per exemple. Entre tants d’altres…

3 thoughts on “Posats a protegir, protegim Son Bosc

  1. Amadeu, i per què no sortiu els musicòlegs (els autors del llibre especialment) als mitjans a expressar la vostra opinió. Un article com aquest que firmes aquí a qualque diari podria fer encetar un debat que trob ben necessari. Això de declarar BIC la Sibil·la em sona massa a allò tan pervers de defensar “lo nostro” que prediquen molts dels nostres acomplexats polítics.

  2. La veritat és que jo també hi veig, en part, una operació de propaganda nacionalistoide per part del Consell -operació que, i no és casualitat, començà amb UM-, per aparentar una gran política nacionalista de protecció de símbols mentres es deixa morir Son Bosc, per exemple.

    Per altra banda, no tots els musicòlegs comparteixen aquest punt de vista. En Francesc Vicens, per exemple, que és l’autor del llibre -la resta som co-autors del DVD, amb ell-, no ho veu amb mals ulls, encara que també ha expressat això mateix: que hi ha el ‘perill’ de caure en fossilitzacions innecessàries. La tenguérem per la SER dijous passat, aquest debat, ell i jo.

    El gran problema que tenim és que, els joves musicòlegs -i en som uns quants- no hem aconseguit fer-nos forat, i tant Consell com Govern segueixen escoltant a altra gent, com els membres del Consell de Cultura Popular i altres organismes on nosaltres no hi som representats.

  3. Retroenllaç: Sibil·la & Thomas Cook « Notes i apunts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s