L’assaig general

Foto0094Ahir, Arenys de Munt, feia goig. No hi havia estat mai, i segurament -sincerament- tampoc hi hauria anat mai. Un poble com tants, amb l’encant que tenen tots els pobles petits -com el meu, com Bunyola- pel fet de ser-ho, on la bellesa és més en la manera de ser i de viure de la gent que en l’arquitectura, de vegades una mica dispersa i poc organitzada, pot ser, però que tanmateix, tot plegat forma un agradable conjunt.

La Rambla -la riera- estava estibada. De gent, de senyeres, d’estelades, d’alegria, d’emoció. Una munió, a la qual m’hi vaig afegir, esperava entre crits i eufòria que la pallassada de falangistes arribàs per fer saber als mossos d’esquadra que els vigilaven que ‘Cataluña es España‘. N’arribaren una setantena, desplegaren els seus pedaços, recitaren les seves imbecil·litats i se n’anaren d’amagat amb el ridícul per bandera; n’hi havia tres de pelats que, m’explicaren després, havien vengut amb Rodalies, i en no poder arribar a la concentració (pel cordó policial), partiren a la correguda, bufant, carretera avall cap a Arenys de Mar a repescar el tren abans que se’ls acumulassin els problemes…

A tots els balcons, a totes les finestres, una senyera, una estelada, i gent, molta de gent, rient: dones grans, pares amb els seus al·lots, famílies senceres, contemplant des de l’altura com els carrers del seu poble s’omplien de curiosos, excitats o militants amb ganes d’aprendre: com es fa un referèndum d’independència. Al carrer, alegria. Coes per anar a votar, vaig poder veure com una padrina realment venerable venia acompanyada amb cotxe pel seu fill, quan més fort plovia, mig caminant amb l’ajuda de dues crosses, a votar entre apludiments; com una altra velleta s’havia posat les perles del diumenge per fer el mateix, i aixecava les mans en senyal de victòria, o de gratitud, no ho sé. Vaig veure com una al·lota, jove i magribina, tapada amb el seu vel i acompanyada de la seva filla, entre rialles, demanava en català ‘tu ja has votat?‘ a un jove de Balaguer que no ho podia fer per no ser d’Arenys. ‘Doncs és un problema‘, deia ella, i se n’anava.

Arenys va ser una festa. Ho va ser tot el dia, amb Falange o sense, amb 800 mossos o cap ni un, amb sol i aigua. Es palpava a l’ambient, i això que tot plegat era un assaig. Un simulacre simbòlic, i tan poc ha bastat per posar nerviosa l’espanyolada. Perquè allò que, de fet, es votava a Arenys era just el fet de poder votar: més enllà de si sortia ‘Sí’ o ‘No’ a la independència de Catalunya, el fet és el que compta. Per això Arenys respirava alegria, tothom, gent de totes les edats, de totes les condicions, n’estava orgullós, del que feien: perquè són l’exemple que la llibertat és possible. La llibertat de voler ser lliure per decidir sobre la pròpia llibertat, la de cadascú i del país on viuen.

I jo, com a espectador de l’assaig general, em demanava: el dia, aquell dia, que es faci un referèndum oficial sobre la llibertat dels catalans, serà com aquest? Esper que sí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s