Des de Donostia

El silenci que sol regnar dins els avions és un bon context per fer una becadeta, quan tornes de viatge, del pont, després de set hores de bus des de Donostia -hi fa mal dormir, hi trobes companyia i no dorms- a Barcelona, matinar, dormir poc i malament, preparar-te mentalment per aterrar a Mallorca -on, si no?-, i sense descansar la maleta a casa, córrer a la feina, que s’han acabat les vacances, que per curtes que siguin, sempre estan bé.

Tanmateix, just a la partida, quan la màquina es prepara per emprendre el vol -sempre és un instant expectant, de certa tensió-, un infant plorava. Plorava molt, i era molt petit. Jo no el veia, just el sentia, com tota la nau. Plorava desconsoladament, terriblement, de por, pobre nin. Als primers crits, ningú en feia cas, però a mesura que l’avió rodava per la pista, més a prop del punt de no retorn -el d’envolar-se-, més érem els que guaitàvem entre les butaques per mirar de localitzar la potència de tanta de veu, de tanta de llàgrima viva i emporuguida.

El renou dels motors quan s’eleven ha tapat els brams, però tot d’una que ha sonat el senyal que anuncia que qui vulgui es pot desfer el cinturó -jo no ho faig mai- la mare ha vengut allà estava assegut, al fons de tot, a la coa, a la darrera fila de totes, on seia; sentir la plorada tan fort m’ha fet aixecar la vista del llibre que estava a punt d’endormiscar-me, i una mica molest -per què m’havia de venir a molestar? Ah, és clar: perquè som el darrer passatger, el de la darrera cadira de la darrera fila. Pitjor per jo, que vaig comprar seure aquí-, m’he girat cap a la dona i l’infant. Era una mare jove, passada la trentena de poc temps, guapa perquè era jove, i pel nin desesperat que tenia en braços. M’ha agradat veure com, lluny d’estar preocupada per tants de plors, mirava de consolar el seu fill, engronsant-lo, abraçant-lo molt fort, i com s’ho prenia amb un somriure i una mica d’humor. Ha vist que la mirava, i jo li he rigut, i ella a mi.

En arribar a Palma, quasi el darrer en baixar, he sortit just darrera la família: la mare jove, el pare no molt més gran que ella, i el ninet, ara despert, d’un anyet i poc, amb un pijamet groguenc i una xupeta rosa, que mirava amb els ulls mig oberts on l’havia duit tant de plorar. Es devia acabar de despertar, i no sabia molt bé on era o què veia. Sa mare xerrava amb son pare, i ell estava girat cap a darrera, cap a mi. L’he mirat, i ha vist que jo el mirava, i li he fet l’ullet, dues vegades, molt ràpidament. Ha rigut, m’ha mostrat les tres dentetes que tenia, i ha estirat una mà. Li he tornat a fer l’ullet, igual que abans, i ha tornat a riure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s