Sobre l’IEB, els cremats i els bàmbols

Certa polèmica ha duit la reducció de l’Institut d’Estudis Baleàrics d’organisme autònom a oficina del Govern amb nom propi: que si així s’enfonsa la indústria cultural, que si l’IEB servia per projectar la cultura “balear”, que si és una pena, etc. Home: pels que hi treballaven, a l’IEB, i ara cerquen feina, sí que és una pena. Per la resta… Vaja: qui conegui les nostres illes sabrà que els mals de la nostra indústria cultural no passen per un IEB més o un IEB manco, precisament; i de la projecció de la cultura ja se n’encarrega l’Institut Ramon Llull, on hi som tots, sense eufemismes ni regionalismes: cultura catalana, que és com se’ns coneix al món, que la resta són faves comptades.

No sabria dir molt bé què ha fet l’IEB aquests darrers anys per esdevenir una peça fonamental del teixit cultural d’aquestes nostres illes. Molta literatura, això sí: però la cultura no són només llibres. Parlant d’això, fa poc em va caure -com una llosa- a les mans un llibre immens, d’excel·lent factura, una bona edició, amb fotos a tot color d’allò més escabroses i unes il·lustracions bastant lletges, acompanyades de quatre retxes -just quatre- que deixaven més de tres quartes parts de la pàgina en blanc, tot sobre les matances; Mirades tallades, per mi que se diu, prologat per un dels firmants del “Manifiesto por la lengua común, Agustín Fernández Mallo, un d’aquests ‘moderns’ que fa literatura pop per a lectors poc acostumats a llegir, i que tenim la mala sort que viu a Palma. Encara a dia d’avui pens quina és la cabdal contribució cultural d’un treball com aquest, caríssim de fer, perquè una institució s’hi hagi gastat la pasta com se l’ha deixada.

Ahir mateix va fer quinze anys que el timbre negre de Mallorca ens va deixar. Una dels millors veus de la Nova Cançó, i de les més originals, i que va morir a Palma un 15 de febrer de 1995 una mica oblidadot per tots i per tothom, i que, tanmateix, és una figura clau en la història de la nostra música: no just de la balear , si no de la catalana. En aquests anys, o amb els doblers que s’han invertit, per exemple, en el llibre de les fotos escabroses i les quatre retxes, no s’hauria pogut promocionar i divulgar la vida i obra del fill d’en Toni Cremat, l’immens i inacabable Guillem d’Efak, més de mig manacorí i català universal? Entre Mallorca i Barcelona, igual que ell, només un grup de joves músics i bons amics, devoradors incansables de cultura, són els qui el recorden de fa anys: Projecte d’Efak és un dels millors invents de la música en català parits darrerament, però això no ho sap ningú. I des de l’IEB no em consta que s’hagi promocionat gaire.

Manacor dóna per molt. Avui fa setanta-cinc anys clavats que es va estrenar la sarsuela mallorquina Ai Quaquín que has vengut de prim!, una paròdia de les desventures dels mallorquins fent les Amèriques, és a dir: un producte d’un moment on la misèria i l’emigració cap a la sort, si n’hi havia, era el mal de la majoria de famílies mallorquines. I culturalment, un moment on les noves modes, dins el context d’una societat que avançava cap a la industralització, s’incorporaven al repertori musical de l’illa. A Manacor em consta que en Quaquín és tot un clàssic i alguna de les seves cançons, tot un himne -la cançó dels Bàmbols, molt simptomàtic-. Vaja: un tema bastant interessant com perquè una institució com l’IEB hi dedicàs certa atenció. Però per a tal efemèride (75 anys, i com ha canviat Mallorca!), només dos joves, na Maria que tenc el goig de conèixer, i n’Ernest del qual encara no en tenc el gust, hi han invertit temps i doblers, els seus: cap ajuda, cap subvenció. La caboteria, i les ganes de fer feina pel país, estreneran avui un documental sobre en Quaquín fet per ells dos al Teatre de Manacor a les 20 h.

No seré jo qui critiqui quelcom tan important com l’edició facsímil de La Nostra Terra, per exemple, i segur que des de l’IEB se n’han fetes més, d’edicions interessants. Però el foment de la cultura és molt més que això, i més enllà de la subvenció en massa, són els joves creadors de les nostres illes els que innoven, estudien i divulguen la cultura. En canvi, en aquests tres anys d’IEB, sí que podem dir que l’espanyolista Fernández Mallo ha tengut ni que sigui una pàgina subvencionada, exactament més del 100% que han tengut els joves manacorins que s’han interessat pel seu país i la seva història, i en un format innovador, de qualitat i no literari.

A mi, de tot això de l’IEB, just em sap greu una cosa: que, segons m’explicaven l’altre dia, en el procés de reconversió l’institut s’han perdut uns 200 milions d’euros per cultura. A saber on aniran, mentre d’altres posen els pocs que guanyen de la seva butxaca: per fer cultura, que és fer país. I això sí que és penós.