Les flors que s’assequen

Demà farà 73 anys que mataren n’Emili Darder. Qui se’n recorda, ja, a Palma d’aquella feta, d’aquell assassinat? Se’n recordava la meva padrina, i jo me’n record quan m’ho contava, que ella aleshores tenia uns setze anys, era cosidora, i aquell dematí, en entrar a comprar fil a una de les merceries on solia anar, l’amo va treure xampany per tothom, exclamant: “ho hem de celebrar, avui, que han mort es puta roig des batle!”; i mai més, en els 86 anys que va viure, va tornar a posar un peu en aquella botiga.

I m’ho contava l’altra padrina, ai, però!: ella ho feia amb la boca petita, perquè de joveneta, amb els seus cosins de casa bona… Havien passat la guerra d’una altra manera, però així mateix, reconeixia “que un dia havien sentit a dir que se n’havien duit el batle”, i que l’havien mort. Ella no ho deia, però ho sabia: l’havien assassinat.

Però ara, ja, qui se’n recorda, d’aquell dia?  Esquerra ho fa: ho féu diumenge, i podem reivindicar, amb orgull, que quan Palma -i Mallorca- havia abadonat la memòria del batle Darder, fórem els primers a recuperar-la. Ho faran demà, al migida, l’STEI i la Fundació Emili Darder, que per nom li toca. Però la ciutat, mira a una altra banda.

Palma té on mirar: amunt, amunt, i envant. “No hem de mirar enrera”, diu l’oficialisme benpensant. “Contextualitzem els morts, perquè els morts són morts i cap respira”, però enlloc s’hi explicarà per què molts d’aquells morts deixaren de respirar: perquè els tallaren l’alè, els segaren la vida, humiliats encara ara; però això, ara, dir-ho, queda fora de context.

La ciutat mira amunt, amb el carall bernat ben empinat marcant la direcció, fotut, exactament, ben davant l’escola que féu construir el batle Darder, quina ironia -o no-. I la batlessa, xalesta, perquè, diu ella, allò ja no cou: com un violador amb profilàctic, que ja no infecta, i fins i tot passa millor.

A Son Tril·lo, qualsevol dia, amb bon temps o un dia gris, com el de diumenge, en aquella paret, encara avui amb els forats de bala que no arribaren a impactar contra els cossos dels afusellats aquella matinada de febrer, sempre hi ha un ram de flors, una corona, o just una rosa o un clavell. I m’agrada, veure com la ciutat, malgrat tot, encara batega, encara hi ha un fil roig que fa que el record no s’estronqui, i encara que el raig és petit, és perseverant i mai s’acaba. Rega, poc o molt, les flors, encara que siguin seques: s’assequen d’avorriment, d’esperar.

I mentre l’enravenada feixista no davallarà per molts d’anys que passin, acariciada ara per l’esquerra que la manté erecta -aviat ho farà la dreta, potser-, les flors s’assequen però hi són. S’assequen, víctimes, de la impotència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s