La remor persisteix

Eppur si muove, va dir aquell, una vegada. I tenia raó: Bunyola, com tot Mallorca, batega i no deixa de bategar, i per damunt de tot, demostra tenir vida, tenir alè; tenir esperança. Batega, de vegades poc, de vegades ni se sent, i ens preocupam… Però de vegades també batega amb força, i fort, i tot i això, malgrat qui hi ha que pretén aplicar-nos l’eutenàsia, als bunyolins, mallorquins, en general.

La flama del Correllengua va passar dissabte per Bunyola. A les quatre de l’horabaixa, mala hora, en principi, per mobilitzar la gent. I tanmateix, els bunyolins compliren: més de 200 persones feren una esplèndida cadena humana des de sa Plaça fins a mig Passeig -per situar-ho una mica, a l’altura de Can Mas-. Persones, baules, joves, velles, nins i adults, gent molt major i al·lots molt joves. Bunyolins que ho són de tres generacions enrere, d’altres que viuen al poble de fa anys, i també molts que ni a Mallorca varen néixer, però que eren allà, per aguantar la flama, per fer patent que ara, aquesta, la catalana, la de Bunyola, és la seva llengua.

De Santa Maria l’anaren a cercar els nins del Club Ciclista es Pedal, que entraren entusiasmats amb la torxa al poble, alçant-la, foto de victòria. Tan embalats anaven que s’oblidaren d’entregar-la als qui l’esperaven dur. “Ep!, tornau enrera!”, els vàrem dir; però vaig estar content d’aquell excés d’il·lusió seu, de les ganes de col·laborar, de l’alegria que mostraren.

Uns tant i els altres tan poc. Coses com això posen cadascú al seu lloc. No hi era el batle. Era a un hotel. O això me varen dir. I de tot l’equip de govern, només va aparèixer un regidor, el de Cultura i Joventut, amb la seva menuda en braços. “Que voldràs fer un relleu, Pep?”, li vaig demanar; només s’havia d’afegir a la cadena. “No, no, gràcies, però no”, va contestar. “És que duc sa nina”, va afegir, molt raonadament. I des d’enfora s’ho va mirar tot. Ben d’enfora: Bunyola no és amb ell, ni ell amb Bunyola. Cadascú és allà on vol.

Llegit el manifest, per part d’en Rafel Ramis -en Rafelet de Llàgrima de sang-, la torxa partí, corrent, cap a Palmanyola, on el grup dels Escoltes Nuredduna n’havia d’agafar el relleu. Sense reunir tanta de gent, així mateix em consta que unes seixanta persones hi participaren. Els escoltes també muntaren jocs infantils a la plaça de la urbanització, i per allà passava el batle pedani, en Ramon Oliver, del PP també, que en un altre temps no gaire llunyà feia de canet-comparsa d’en Carlos Delgado. Ni es va aturar. Després he sabut que, quan li demanaren el permís, va amollar un discurset gonella contra el català i tota la típica pesca ridícula.

Tanmateix, com va dir l’altre, la remor persisteix. Bunyola es mou quan s’ha de moure, Mallorca tremola, i fa tremolar els fonaments d’allò establert: per la llengua, movem un país. I la mediocritat, la corrupció i la ignorància, són, i seran un mal record, una taca de misèria. El nostre batle ho sap, i per això s’amaga, s’escapa, se’n va. Bunyola apareix, ell desapareix: aquesta és la metàfora del nostre poble, aquest és el futur.

One thought on “La remor persisteix

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s