La vida d’un il·lús

Quan Alan Lomax va arribar a Mallorca, pràcticament era, com si diguéssim, el tercer turista que hi posava els peus, després de Chopin i l’Arxiduc; era l’any 1952, en ple apogeu del règim, i a Palma s’hi celebrava un Congrés Internacional de Musicologia i un Festival Internacional de Folklore (el segon), dirigits per un ex-alt càrrec refugiat de l’administriació cultural nazi, Marius Schneider, que a Espanya s’havia pogut col·locar com a responsable de Folklore de l’Institut de Musicologia del CSIC que dirigia mossèn Higini Anglès. Lomax venia directe des de Nova York, en part fugint de la paranoia anti-comunista que l’havia deixat sense feina, però sobretot empès per una il·lusió immensa que l’havia llançat a córrer món, deixant dona i fills, per enregistrar tantes balades i cançons com el seu magnetòfon li ho permetés.

Alan Lomax era un utòpic, un romàntic; qualcú ara en diria un “ilús”. En tot cas, va se un pioner, convençut que a través de la música popular, de com la cantava i la representava i la sentia la gent que ell topava, podria conèixer-ne la seva forma de vida i la realitat social. Lomax va ser el primer musicòleg que va intentar veure la música com una expressió social. Primer amb son pare, John Lomax, director de l’Arxiu de la Biblioteca del Congrés nord-americà, i després tot sol, va recopilar milers i milers de cançons de tots els Estats Units i Europa. Poca gent sap, en general, que el seu nom apareix a les històries del Rock, lligat al de Woody Guthrie i Pete Seeger, i de retruc, Bob Dylan.

Armat amb una furgoneta, una guitarra, una càmera de fotogràfica i un magnetòfon de l’època, es va llançar a l’aventura per mig globus terrestre, animat per la música, per conèixer gent, cultures, cançons. Va travessar l’Europa devastada per la guerra, i concretament a Espanya, quedà assustat de la misèria de la societat i la mediocritat del feixisme: “Aquest maleït govern de Franco no se’n sortirà“, va escriure en la seva primera nota en territori espanyol, el 22 de juny, entre Portbou i Barcelona.

A Mallorca no el deixaren treballar -ja passa, això-, així que acabat el Festival, partí cap a Eivissa: l’any 1952! Encara faltaven deu anys perquè hi arribassin els hippies! Les Pitiüses eren just el que un tipus com ell cercava: un lloc remot i mig perdut, pur en mols sentits, amb velletes sempre endolades i pagesos amb poques dents, i amb una música autòctona encara ara singularíssima i mala d’explicar; i sorprenent… Fa uns anys, Sa Nostra li dedicà una petita exposició, més de fotos que de res més, però amb un llibre prou ben fet sobre el personatge i la seva obra.

Un caçador de cançons: això era Lomax, i molt més. Vital, entusiasta, diria, un poc somiador. Quan Rogier Kappers el va anar a entrevistar, l’any 2000, no podia xerrar, mig paralitzat per una embòlia. Fa pena veure’l així. Però Kappers, ja que Lomax no li podia explicar la seva història, va voler reconstruir-la: va tornar a agafar la furgoneta, càmera en mà en lloc de magnetòfon, per tornar a entrevistar les persones que, cinquanta anys abans, havien cantat davant aquell entusiasta guitarrista, o que recordaven com els seus pares havien volgut fer-ho. El resultat d’aquesta experiència és el documental que avui es passa al Teatre Municipal de Palma, a les 20:30: The Songhunter. Una petita joia filmogràfica, una d’aquelles perles que, sorprenentment -ho hem de dir així- de vegades se’ns regalen. Val la pena conèixer la història d’un dels darrers romàntics, utòpics d’aquest segle.

Ara en diríem il·lús.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s