L’altra Nit de la Cultura

Dissabte passat, dues cites culturals coincidien pràcticament a la mateixa hora, a un cap i a l’altre de Mallorca; dos actes que s’haurien pogut -i hagut- de complementar, però que la mala sort del calendari va fer que s’excloguessin.

La Nit de la Cultura de l’OCB va reunir a Artà l’elit cultural, política i artística de la nostra illa, amb el teatre ple i una gala de luxe retransmesa en directe per tots els Països Catalans. Però el que va succeir a Palma no era ni és  manco important, i sí, per desgràcia, més discret, tapat i mig amagat, en part perquè el món de la música clàssica ha quedat relegat des de fa anys a una espècie de “segona dimensió” que interessa només a una minoria, sense pes mediàtic i amb ben poca valoració per part de les institucions públiques, sobretot en temps de crisi; també en part perquè la gran majoria d’estudis sobre el despertar intel·lectual de Mallorca a principis del segle XX s’han centrat en literats: poetes, assagistes, novel·listes, etc., fins i tot col·locant a lloc preferents a personatges que ofereixen més d’un dubte -Joan Estelrich, Llorenç Villalonga-, però que ha deixat un poc de banda a aquelles persones que treballaren per aquesta consciència nacional des d’altres camps que no eren el de la literatura, com el de la música, com ara Baltasar Samper.

En Samper és un personatge curiós, inquiet, polifacètic i destacat en totes les àrees que va tocar. Pianista, compositor, director d’orquestra, crític i musicòleg, intel·lectual compromès, catalanista i republicà i militant d’Acció Catalana; la seva vida artística la va conrear a Barcelona, entre l’elit artística que girava al voltant de Pau Casals i Frederic Mompou, greu pecat que a Mallorca es paga car. I el 39, ofegat per la repressió, va partir a Mèxic, deixant aquí la dona i els fills, però acompanyat de Dolors Porta, alumna seva, més jove.

I potser per tot això, avui en dia, a diferència de l’honor retut públicament a altres músics, més joves que ell -i que, important, pogueren viure aquí durant el franquisme- com Joan Maria Thomàs (un institut) o Jaume Mas Porcel (una escultura al Conservatori de Palma), a Mallorca el seu és poc més que un nom de carrer del Vivero de Palma, curiositats tristes de la vida, paral·lel al d’en Gafim. No és, la nostra illa, ni ha estat mai, una terra agraïda pels atrevits i eclèctics, i no tenim dubte que en Samper ho va ser.

En tot cas, és cert que des de fa anys, des del moment que en Josep Massot i en Joan Moll varen decidir rescatar la memòria d’en Samper, de mica en mica n’hem recuperat bona part de la seva obra, i la seva figura guanya pes i volum cada dia. Dissabte, va ser un d’aquests dies, i per això, per l’envergadura que es mereix personatge, l’Auditòrium hauria d’haver-se omplit. La Simfònica estrenava una obra seva que feia setanta anys que no es tocava, La balada de Luard el mariner, obra per a baríton, piano i orquestra de cordes, sobre un poema de Josep Maria de Sagarra. L’obra s’havia perdut, però fa uns anys, Joan Moll en va trobar el rastre a Islàndia, on un nét del compositor -el pintor Baltasar Samper- en conservava una còpia manuscrita.

No cada dia un pot assistir a l’estrena d’una obra del músic mallorquí -i no crec que sigui atrevit dir-ho així- més destacat del segle XX, i tanmateix, la platea estava a mitja entrada. El pitjor, però, encara havia d’arribar. I és que la poca cultura musical del públic que va als concerts de la Simfònica, acostumat als pastitxs d’estètica romanticista que sempre agraden, es va dedicar -que és d’atrevida la incultura- a tossir i fer rodar paperets de caramel·lo mentre sonava. Quina misèria, la d’aquesta gent: ja ho dic, l’atreviment no es recompensa a Mallorca, i l’obra, d’estètica stravinskiana, sense tonalitat definida, era massa per a un públic que encara no ha superat els valsos de la família Strauss.

És una pena, ja ho dic, que aquesta cita coincidís amb la d’Artà, però la Cultura, amb majúscules, es mereix que col·loquem en Samper al nivell que li pertoca. Ara que ja començam a disposar d’un cert nombre d’obres seves, seria un bon moment per pensar en un concert integral d’ell -i amb altres compositors mallorquins- que servís, d’una vegada, per honorar-lo com es mereix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s