Units per sempre

Deu ser que la revolució àrab ho ha tapat -deu ser això-, però els mitjans espanyols no han fet gaire cas, aquests dies passats, a la visita de la tercera autoritat de l’estat, això és, el president del Congrés espanyol, i uns quants col·legues seus -en Duran i Lleida-, al dictador de Guinea Equatorial: dictador? Això depèn, ja que a l’ex-colònia s’hi fan “eleccions” “”multipartidistes””, però sempre les guanya el tal Obiang… Més o manco igual que el que passava fins fa pocs dies a Egipte. Crida l’atenció, per cert -i això els mitjans espanyols també ho han mig tapat- que el partit del sàtrapa Mubarak, com el del seu company tunisià, eren fins fa res membres de la Internacional Socialista, la internacional del PSOE.

No són aquestes les úniques perles de la IS que hi ha l’Àfrica: la USFP que “presideix” el govern del Marroc, l’RFD maurità, entusiasta defensor del darrer cop d’estat a la república, que va avortar el procés democràtic; l’FPI de Costa d’Ivori, el partit del president Gbagbo, al càrrec en contra de la comunitat internacional des de fa onze anys; o l’NDC de Ghana de l’ex-dictador Jerry Rawlings -actualment al poder amb l’antic vice-president de Rawlings, J. Atta Mills-.

Dictador, per tant, depèn de com es miri, segons el PSOE: Mubàrak fins fa una setmana no ho era, i de fet, el món encara espera -és un dir- que el govern espanyol digui alguna referent a la revolució dels joves egipcis. Potser és això, potser són els ‘aires africans’ de l’IS al golf de Guinea i al nord del continent, o potser el fet de posar els peus a un tros, per ell segur que encara ho és, d’Ejjpaña, que el president Bono s’hi sentia tan bé, a Malabo, que es va confessar amb Obiang: “es muchísimo más lo que nos une que lo que nos separa“, li va amollar. I fins i tot li va “fer arribar un missatge del rei“, que també deu estar unit al dictador guineà de qualque manera: ja en són dos que fa la tira d’anys que exerceixen sense que ningú els hagi votat -o en el cas d’Obiang, tothom-.

A què es referia? A ell i el dictador? Al rei, ell i el dictador? Als espanyols i equatoguineans? Com sempre, anar pel món d’espanyol fa vergonya, en fa el president del Congrés i tots els que l’acompanyen, en fa la premsa que calla i no diu res, que tapa com pot la vaga de fam d’un dels escriptors més importants de Guinea Equatorial com a protesta per la visita espanyola, en fa veure com el govern que sigui, d’un color o d’un altre, empara dictadors de les coloraines més diverses: roigs, verds, blaus, blancs o negres, enviant-hi sempre que sigui possible a visitar-los personatges esperpèntics que no dubten a fer el ridícul més oiós per poder sortir de la Península i demostrar-se, així, que són “persones de món”.

És el projecte del PSOE: el de fer el ridícul, sigui com sigui, a la mínima ocasió, bé sigui a Madrid, a Palma, o a Malabo si convé. I això és el màxim que ens pot oferir l’esquerra espanyola?

Ja ho deia diumenge passat Iñaki Gabilondo, a Salvados, sobre Zapatero: “cree que los problemas son menores de lo que son y sus capacidades, mayores de lo que realmente son“. Que és com dir ‘és que és beneit‘, però molt més ben dit; quina finura…!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s