Pacte de buidor

El Pacte de Progrés, a punt d’esgotar-se, ha tornat a ser una decepció, i fins i tot, no dista tant del que ens va deixar en Matas: no ho dic jo, ho diu el GOB. Si, vuit anys després, es fa el mateix trist anàlisi que el del primer Pacte -amb la famosa paret de bloquets-, és que no hem avançat gens; és més: hem retrocedit.

Cosa passa, per tant, amb això dels Pactes de Progrés, que tenen arrencada de cavall i arribada d’ase, si és que arriben a enlloc. Pel record que en tenc, dels Pactes -i el que ara s’acaba és el tercer-, sempre s’han vestit de molta de retòrica, molt polida, però pocs fets, i els que s’han fet, més aviat decebedors. La primera experiència de pacte, al Consell de Mallorca (1995-1999) va servir, sense anar més enfora, perquè en Pere Sampol, i en nom seu, el PSM, tallàs la cinta de la incineradora que tantes de protestes avia aixecat; de la segona experiència (1999-2003) se’m fa difícil recordar res (qualcú en recorda res?). I d’aquesta tercera, en podrem recordar moltes de coses: la construcció de l’hospital de Son Espases, les retallades en Cultura, Política Lingüística i Educació, el Pla de Carreteres i la Via Connectora a Mallorca, el dic de Son Blanc a Menorca, l’ampliació del Port d’Eivissa, o la urbanització de Son Bordoi. I la Llei de Mesures Urgents, és clar, aquesta sí, una bona notícia.

Això sí, durant quatre anys, retòrica i més retòrica sobre un canvi de model econòmic i un impuls de l’autogovern, que mai arriben. En canvi, la realitat és molt dura: els quinze anys de Pacte de Progrés han executat al mílimetre el patró dissenyat per la dreta espanyolista, de vegades amb convicció (la incineradora, Son Espases, Son Bordoi, les ampliacions dels ports d’Eivissa i Ciutadella, favors a hotelers com el Decret Nadal), de vegades per pura desídia (la pobra politica lingüística, la incapacitat d’incrementar el català a les escoles o la nul·la iniciativa cultural). I tot això, sempre intentant enganar el personal progressista amb un patètic possibilisme i “operacions de maquillatge” del que no és més que un desastre pel país: construir una incineradora més petita, un dic més petit, un macro-hospital més baixet o un segon cinturó més estret. Comèdia, tot plegat: retòrica de covards. 

Per això no deixa de sorprendre’m que hi hagi qui, des del nacionalisme progressista, tengui per objectiu reeditar aquest Pacte: per què? Per executar finalment la Via Connectora, per fer els pisos de Son Bordoi, per seguir tenint un president -Antich- que sempre plora a Madrid però no mama mentre el dèficit se li acumula? Per mi, l’argument de “el PP és molt pitjor” no deixa de desfressar, molt efectivament, això sí -perquè sí que és vera que el PP és molt pitjor– una manca de projecte concret, més enllà de l’eufemístic “més autogovern pel nostre país”, i potser de capacitat o valentia personal, no ho sé, per atrevir-se a agafar les regnes del país.

Tot això em fa pensar per què en aquesta nova coalició, d’entrada, s’hi va vetar Esquerra. Així m’ho digueren a mi: “No vos hi volem“. Per què, em demanava jo aleshores, aquesta caboteria? Mesos després, quan s’ha tancat definitvament l’acord amb Entesa, ho començ a entendre. Encara que podria ser-ne un dels motius, no és una qüestió personal: mai havia sentit malparlar d’uns i altres entre gent del PSM i d’Entesa, i tanmateix, ara això és com si no hagués passat mai. Tampoc compten els greuges passats: hi va haver gent d’Entesa que es va oposar, molt fermament, a l’entrada del PSM a la coalició de les darreres europees, però ara tampoc ha estat aquest un problema. En definitiva, i fins on record jo, tots aquests darrers anys, Esquerra i Entesa hem fet molt de camí junts, bandejant el PSM, i no obstant, als companys d’Entesa “se’ls perdona“, però a nosaltres, Esquerra, no. Res més senzill: és com el retorn del fill pròdig. Com em va dir un dels amics del PSM que era també a la negociació, “amb Entesa no és igual, ells vénen del nostre partit, i volem tancar ferides”.

Començ a entendre, per tant, que la qüestió no era ni és que hi hagi un, o dos, o més partits, sinó l’espai polític, o més ben dit, la tradició política que representen. Ni jo ni la gran majoria de companys meus de partit no han militat mai al PSM, ni casen amb aquest horitzó nacional difús de propostes inconcretes i pactes de progrés que no progressen: aquest és el problema, i no un altre. I tanmateix, no devem ser tan dolents, els d’Esquerra, quan a pobles com el meu, Bunyola, –o a Son Servera– tant Entesa com PSM estan disposats a anar darrera candidats republicans, amb unes ganes entusiàstiques en algun des casos -i ho celebr-.

L’acord signat entre PSM i Entesa diu, si no ho vaig llegir malament, que després de les eleccions s’enceterà un procés de refundació del nacionalisme progressista. Hi podrem participar? Estarà disposat el PSM-Entesa a ser el motor de debat intel·lectual del nacionalisme, íntegrament, o just serà una operació més de reanomenament del clàssic nacionalisme que ja té 35: 35 anys amb el mateix discurs i la mateixa estratègia.

La dels Pactes de Progrés: matisos i retòrica buida al servei final de l’espanyolisme.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s