Canviar

Enmig de la misèria, de l’atur, de la corrupció com a política de govern i oposició, d’una generació que ens veim, on ens veim?, Espanya s’entretén amb il·legalitzacions parademocràtiques (“que se joda Europa”), la riota del continent, i entre això i els Barça-Madrid, té distret el personal. Fins i tot els desenfeïnats, que n’hi ha molts, ho criden, satisfets: “España tiene cojones“, i així, qui se’n recorda avui de la crisi?

Els joves. Mileuristes o ni això. Condemnats a ser espanyols: miserables, corruptes, servils sempre a turistes de països més rics sempre, on els seus joves -tot i que no fa llarg- hi tenen un futur un poc millor, i fins i tot n’hi hauria per nosaltres si no fos perquè el sistema educatiu espanyol és a la coa d’Europa, i el de les Balears, a la coa del d’Espanya.

Ens costarà enfrontar-nos a això: hi ha risc que ens il·legalitzin. Però de mica en mica, i davant la manca total d’expectatives, els joves mallorquins hem de començar a plantejar una alternativa a Espanya, que no vol dir als espanyols, víctimes ells tant com nosaltres del mateix estat, de la mateixa merda. Costa, sobretot, trobar les vies: tots són traves si una joventut vol canviar alguna cosa, però tanmateix, hi ha coses que estan canviant.

En les eleccions de maig, per primera vegada -que jo recordi- els joves no faran només el típic paper de comparsa generacional, per la foto del candidat madur. Enmig de les mateixes cares de fa quatre, vuit o dotze anys -cares avorrides, discursos repetits, estratègies esgotades, culs agraïts-, hi suren rostres nous, propostes noves i estratègies diferents: joves, cansats de sentir explicar la vida; ara la volen explicar ells.

És el cas del meu bon amic Lluís, amic de fa quasi tants d’anys com tenim tots dos, que pot ser el primer batle d’esquerres de Deià pel PSM; o de la gent d’Esquerra de Sa Pobla, que no passen de la trentena. O d’en Jaume, amic i pianista, que vol ser el primer regidor d’Esquerra a Santanyí, i d’en Biel, jove agitador que té el repte de ser el primer republicà a l’ajuntament d’Alaró 80 anys després. A Sóller, l’amic Martí, amb qui vespres llargs de gresca al pis de Barcelona, tornarà a dur l’impuls republicà a Sóller, i n’Andreu a Bunyola té el repte de mantenir-lo i d’augmentar-lo fins a una dimensió que podria ser històrica.

Els meus amics, companys, que he citat, ens hem conegut i hem arreglat el món i la nostra illa mil nits cada setmana, amb cafès, canyes o el que fes falta, fins a trobar la solució. Ells, com molts, passen de la teoria als fets, i comença a ser hora que la nostra generació posem en pràctica tot allò que tantes vegades havíem somiat, i actuem contra tot allò que tantes de vegades havíem criticat. Les cares conegudes, apoltronades, gastades i repetides, fins a dia d’avui, només ens han fet més grossos els problemes que ja coneixíem. Deixant de banda els qui defensen mantenir el sistema legal de democràcia espanyola, l’esquerra nacionalista actual, en general, no és, ni pot ser, per nosaltres, l’alternativa: és més del mateix. Mateixa retòrica, mateixes solucions, mateixos problemes: mateixes cares, mateixos discursos, la mateixa poca imaginació.

Potser sí que es tracta d’un problema generacional: el que tenim nosaltres, el que polítics que fa dotze anys que ocupen un càrrec segur que no tenen. Per això cal fer net, perquè la política, o te la fas o te la fan, i de moment, per nosaltres ningú ha fet res, així que no esperem ni esperarem res de ningú més del que nosaltres siguem capaços d’aconseguir.

Sort, companys!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s