Gökçeada

Gökçeada abans era Imbros, però ara ja no ho és més. Remota i salvatge, una mica oblidada també, és el destí perfecte per qui cerca perdre’s i sentir-se més explorador que turista en un dels pocs indrets del Mediterrani -l’únic?- on encara les platges són verges i buides i els hotels no hi existeixen.

La república ataturca, en la seva perenne lluita contra Grècia, va aconseguir retenir les illes egees d’Imbros i Tenedos (ara Bozcaada) pel Tractat de Lausana de 1923. El tractat reconeixa, tanmateix, la “greïcitat” de les illes i la seva gent, un cert autogovern, i l’ensenyament en la seva llengua; però com tots els tractats d’aquest tipus -el dels Pirineus, el d’Utrecht-, aviat va passar a ser paper banyat: l’escola en grec prohibida, l’autogovern abolit i els drets de la població autòctona damunt la pròpia terra, cada vegada més disminuïts.

Avui, només uns 250 grecoparlants sobreviuen a l’antiga Imbros, d’una població total d’uns 7.000 habitants. Els antics poblets originals, Zeytinli, Tepeköy i Dereköy estan mig abandonats, reconvertits en cases d’estiueig per a istambulites privilegiats i alguns grecs nostàlgics; tanmateix, la ruïna els assola, l’abandonament hi és molt present. Fa pensar, i molt, que fins fa només 30 anys, encara, en aquells carrers abandonats hi havia vida: d’infants i famílies, gent de parla grega i nacionalitat turca, sense que això fos cap problema… per ells. Pel govern turc, en canvi, que un racó de la seva república trencàs el concepte unitari del país era poc més que un problema d’abast nacional.

La població actual de Gökçeada, per això, són colons: no han nascut a l’illa, són turcs arribats de totes les províncies turques, gent amable i acollidora, aglutinats en petits pobles de nova construcció, sense història ni més encant que el magnífic entorn natural que els envolta -i això és molt-. Igual que a Cisjordània, un perceb que el que ha passat a l’antiga Imbros, ara Gökçeada, és purament una colonització: expulsió dels autòctons i aixecament de noves colònies. Una neteja ètnica practicada lentament i sense violència oficial, sinó latent: la construcció d’una presó d’alta seguretat per a criminals perillosos en règim obert els anys setanta va desembocar amb nombrosos assassinats, i la conseqüent emigració dels grecs que encara hi quedaven.

Tot plegat, Turquia va poder fer a Gökçeada allò que Espanya sempre ha somiat fer amb nosaltres; potser per mantenir les formes dins l’Europa unida, potser perquè la dimensió demogràfica de Mallorca i les Balears era una mica massa gran, no s’hi han atrevit. Tanmateix, lentament, Espanya s’hi esforça, i lentament potser, ho aconsegueix.

Però, això sí, Imbros conserva encara un entorn privilegiat, i és tota l’illa, una reserva natural meravellosa, un petit paradís mediterrani com ja no en queden, de platges verges i turons plens de pins i alzines, l’antítesi de la balearització. Fins i tot en això, Turquia ens supera: perduda la cultura, ells conserven el paisatge. Nosaltres, ni això.

One thought on “Gökçeada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s