Willy Toledo

Ser espanyol és indignant. Amb això, no hi puc estar més d’acord: fa anys que la cosa m’indigna, i que, al respecte, he intentat fer-hi qualque cosa. I com més va, més m’indigna, més indignat estic. Perquè la cosa no millora, ni d’enfora.

La premsa de mig món parlava ahir de la Conferència de Pau a Donostia per a la resolució del conflicte basc. Vista la nòmina de celebritats que hi eren presents, i de la transcendència de la trobada, no és d’estranyar, per això mateix, que mitja Europa dedicàs part del seu temps a informar-ne. Com era d’esperar, l’espanyola no: la de dretes l’ha aprofitada per ridiculitzar-se, i la progressista, a mantenir una neutralitat mal dissimulada.

Res de nou sota el sol que davall es pon, tanmateix. El conflicte basc un dels principals arguments que donen cobertura a l’establishment espanyolista i és essencial per entendre les claus del sistema -fons reservats, Llei Antiterrorista, Llei de Partits, repressió policial amb qualsevol excusa-, i amb ETA o sense, poc variarà: sense violència, la repressió serà encara més dura i el conflicte, més aguditzat.

Però, i això em deman jo, on és l’opinió, sobre tot això, dels moviments renovadors -progressistes, d’esquerres, alternatius- que, com diuen ells, defensen una altra manera de fer les coses? Equo, per exemple: un nou partit, noves formes de fer política, ecologista i no comunista, una nova alternativa a l’esquerra; s’atreveix a opinar sobre la guerra civil líbia, una drama humà no gaire enfora d’aquí, però ni una -ni una- opinió sobre el conflicte a Euskal Herria, i això que el seu líder, Juantxo López, és donostiarra: no té res a dir sobre els problemes que viu la seva gent, la seva família, els seus amics de tota la vida, els veïnats del barri on va néixer?

Equo, com a exemple, és una decepció més d’aquesta esquerra espanyola que retroalimenta les manifestacions als carrers: avançada i reformista, però espanyola; i això no es reforma. És l’esquerra que proposa legislar sobre els drets dels animals, però “s’oblida” de les tortures que, cada any, apareixen als informes d’Amnistia Internacional; que s’esgargamella insistint una reforma de la Llei Electoral -que els comportaria beneficis- però no piulen per demanar l’abolició de la de Partits. L’esquerra espanyola que se solidaritza amb el jutge Garzón, fins i tot es fan fotos plegats, i no diu res d’Otegi: prefereix els torturadors en lloc dels torturats, si aquests torturadors duen una toga progressista.

Fa vergonya, per tant, la complicitat d’aquest nou progressisme amb el vell sistema: una esquerra acrítica amb el sistema, valenta amb les formes però covarda amb el fons.

Tot plegat, a mi, m’indigna: sortim al carrer!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s