Tocar els collons a Espanya

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers. 

(Joan Salvat-Papasseit)

Diumenge serà gros. Té poca emoció, aquesta campanya: no hi ha debat, no hi ha tensió, tot està decidit quasi des del dia que es convocaren les eleccions. Canviarà -poc- el color del govern espanyol de torn, canviaran -un poc més- les formes i el rumb; no canviarà -gens- l’economia i molt manco l’espoli fiscal, i augmentarà -segur- la xenofòbia anticatalana i les polítiques d’apartheid contra mallorquins i catalans en general. Canvien els temps, canvien les persones i els governs, però hi ha coses que no canvien: Espanya, unitària, corrupta i fosca, la que Machado descrigué tan bé “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / […] España que alborea con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea.

L’emoció, idò, de diumenge, serà observar la força que aconsegueixen les úniques forces polítiques que prediquen i proposen un canvi radical en el sistema espanyol: perquè aquest és el nom del sistema aquí, a Espanya. I diguem-ho clar, només hi ha dues forces de totes les que es presenten a tot l’estat autènticament rupturistes i innovadores, anti-sistema i amb una alternativa clara i viable: Amaiur al Euskal Herria i Esquerra Republicana als Països Catalans.

Diumenge, idò, enmig de l’orgia espanyolista, només la quantitat de vots d’Esquerra i Amaiur estroncarà, amb més o manco contundència l’orgasme electoral. Tocar els collons a Espanya. Tota la resta de vots, a dreta i a esquerra, només serviran per consolidar el sistema que, emmascarat dins de pluralitat partidista, serveix per desfressar l’immobilisme secular del capitalisme peninsular. 

“Trenquem el bipartidisme!”, ens animen alguns, per aquí, contrades nostres. I jo em deman: per a què? Per substituir el bipartidisme per un “tripartidisme”? És aquesta, idò, la solució a la crisi de la partitocràcia espanyola: tres partits en lloc de dos? No me pareix a mi cap alternativa, sinó més aviat un afegit al que ja tenim: rompre el bipartidisme, serivirà per posar en qüestió la base del sistema/problema? Ho hauria de ser -ho podria ser- però el programa polític no és aquest, sinó el de la desfressa de l’Espanya autonòmica per la federal -o reformada-, però tal solució és pura gramàtica: la de canviar un adjectiu per un altre.

Com deia n’Alfred Bosch l’altre dia, el món mesurarà la força de l’independentisme pels vots que tengui Esquerra Republicana; i Amaiur, afagesc jo: i la suma de tots conformarà el grup parlamentari pel dret de la gent ser lliure. De tota la gent. Els ciutadans de les Balears també ho podem fer: posar les illes al mapa d’un nou escenari de llibertat, o reforçar els paradigmes del sistema que tanta indignació desperta. Per dir-ho simplement i perquè la gent m’entengui, Espanya no té remei: aquí, Joan Gaià o Urdangarín; la resta, matisos de colorins per pintar de nou el que és més vell que les putes.

És hora de començar a fer camí, de posar les bases per un projecte de societat i democràcia, republicà i lliure, que té les arrels en aquest país. Bipartidisme o tripartidisme, de moment, no ens apropa a aquest ideal: no deixa de ser el gest del conformisme, de caminar de costat per no avançar. En canvi Amaiur, Esquerra: és l’independentisme, la veu de la dissidència que es fa sentir,  que avança, i avançarem només si volem, i serem allò que voldrem ser.

O Gaià o Urdangarín: TU TRIES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s