Aurora, crida més fort!

N’Aurora tenia un nom de dia, de despertar: de llum. Es despertava cada dia a la riba del Molinar, on hi ressona encara la Palma marinera, per anar a cosir mentre els pescadors tornaven de fer el jornal, amb la mar engronsant-la quan obria els ulls i que l’engronsava quan els cloïa. Tenia només vint-i-cinc anys quan la mataren, més jove que jo ara, avui fa 75 anys i 6 dies. Les mataren, a les roges del Molinar, en un lloc sec i fred, lluny de la seva mar engronsadora, darrera una paret qualsevol, tacada de sang per una cara i amb el Crist a l’altra i potser, amb el mateix capellà beneïnt misses i assassinats.

N’Aurora, pareix, devia ser tota claredat: deixondidora i desperta, càlida, rogenca, encesa. Si no l’haguessin assassinada, si l’haguessin deixada viure, la seva veu i la seva llum molt probablement s’haurien apagat dins la buidor del franquisme, impossibilitada de fer res, de dir res, embolcallada de mediocritat mallorquina. Hauria arribat a vella, i mort el dictador, hauria recordat la seva aura de joventut revolucionària, hauria aplaudit els joves encesos i roigs dels anys setanta, però res més. Hauria estat un referent d’aquella generació, però no un mite de les actuals.

La vida de n’Aurora degué ser això, just: un despertar. De consciències, d’il·lusions, de noves lluites que sonaven estranyes dins aquella -i aquesta- Mallorca. I quan era ella la que potser despertava, que deixava l’alba de l’edat per entrar a la plenitud de la vida, la mataren. Per roja, per independent, per activa, i per dona. Per puta, devien pensar els que pitjaren el gallet. Desgraciats…

D’aquella puta se n’escolta encara l’eco, el duu la mar del Molinar, el duu el record de la història, el duu la sang roja que ens bull amb les mateixes seves il·lusions, davant el seu mateix enemic. Mentre que el renou del seu tir fou sec, buit i fred, instantani, i breu.

Desgraciats els feixistes: la volien fer callar, i avui la sentim més fort que mai. Si no l’haguessin morta, potser ja ni l’escoltaríem. Però així sabem que n’Aurora tenia quelcom a dir-nos, i l’escoltam, i la sentim, i li farem cas.

Pobre Bauzá, que no ho veus, encara? Ens vols fer callar, però no podràs. A cada silenci, serem més forts.

Com n’Aurora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s