Generació ni-ni

Reb una telefonada de ma mare. Està preocupada, un poc nerviosa i tot. I, com és propi de les bones mares, i ma mare ho és, em renya: troba que estic crispat, exaltat. Llegeix el que hi ha escrit en aquest blog, el que penja al mur del Facebook -sí: ma mare també té FB; Twitter encara no-, i no li agrada, la preocupa, que estigui tan emprenyat amb el món, que m’enfadi i que em cerqui problemes: “te guanyes enemics, no tendràs feina”, me diu.

– I per això t’hem donat uns estudis? Centra’t amb sa música, i no te compliquis sa vida.

Com si jo me la volgués complicar…! Què més voldria jo que fer feina d’allò que vaig estudiar, amb un sou que ens permetés, a mi i a l’al·lota, llogar una casa en condicions i no viure de préstec com ara, no haver d’aspirar, com a molt, a donar les gràcies per, qualque dia, esdevenir mileurista. No haver de sentir l’angoixa constant de demanar permís per exercir de mallorquí a Mallorca, que encara em fan un favor per voler viure en normalitat a ca meva. O de contemplar cada vista, cada paisatge, cada racó de vorera de mar, amb l’estranya sensació que serà potser la darrera vegada que el veuré, i que quan hi torni, allà només hi trobaré ciment i misèria.

– Procura sobreviure.

Sobreviure…? I una merda! Que sobrevisqui sa mare del rei! Com no he d’estar emprenyat? Com no hem d’estar emprenyats? Indignats és poc: és per estar-ne fins els putes collons.

Sobreviure, em diuen. Que no em compliqui la vida. A mi això és el que m’emprenya: que, després de tot, a damunt, em vénguin amb aquestes, que faci bonda, a callar i a creure, a sobreviure. I sé que ma mare ho diu de bona fe, perquè m’estima, i perquè és ma mare, i em veu a mi igual que a la meitat dels joves de la meva edat, amb un futur poc clar. El mal és que l’amor -el d’una mare, el de la parella; l’amor- és cec i cega, la reflexió: que callar i acotar el cap no m’ajudarà tampoc a tenir millors perspectives. I que, davant la situació que hem d’afrontar, a les Balears per partida doble (ofec social i escanyament nacional), només tenim dues opcions: o callar i sobreviure fins a l’agonia final, o fer crits i renou, tot el que faci falta, i fins on sigui necessari fer-ne. És el mínim que podem fer.

I ma mare continua, per telèfon, ara sobre la vaga de dia 29:

– No en faràs tantes tu com n’he fetes jo.

Això: lliçons de veterana. I mira on som, on ens hem de veure, després de tants d’anys de lluita dels qui ara són veterans. No és un retret, perquè mai podrem retreure res a ningú, i molt manco als nostres pares, pel que han fet, per nosaltres, i pel conjunt del nostre país. Perquè nosaltres, joves, hem viscut una normalitat -escola en català, universitat, per posar dos exemples- que per ells fou un excepcionalitat, una lluita titànica. Però els fruits d’aquesta lluita s’assequen, és una evidència. I potser és que la pròpia manera de lluita necessita reverdir. En Jaume Bonet, amb la seva vaga de fam, n’és un exemple: el d’un veterà que treu forces noves per dur la lluita fins a l’extrem. Ell no acota el cap, ni mira de sobreviure: vol viure! No es vol complicar la vida, just el contrari, la vol senzilla, simple, mallorquina i en català, i justa per ell i pels seus fills.

Estam cansats d’esperar, de veure com les portes ens estan tancades, i de no poder-les tirar enterra. Volem tenir accés a les infraestructures necessàries, si és cert i els nostres pares de veres així ho creuen, que som la generació més preparada de la història d’aquest país: que ens facin lloc, que ens deixin espai. No són sermons, el que necessitam, sinó ànims, i exemple, dels veterans que ens han precedit: com el d’en Jaume. Dels nostres pares que un dia foren joves i lluitaren per un futur, per a ells i pels seus fills. Nosaltres som aquells fills, i lluitam, ara, però no ja per l’esdevenir dels nostres fills, sinó pel propi nostre futur: som la pròpia lluita dels nostres pares. Som el fruit d’aquella generació, més verd que mai, més fresc que mai. Volem viure tranquils, al nostre país, com la gent normal de països normals vol viure, això han d’entendre els nostres pares, i Ni callarem Ni cedirem. Lluitarem.

És que no tenim altre remei.

2 thoughts on “Generació ni-ni

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s