La fe del convers

Jo era allà el dia que en Miquel Melià Caules se va fer famós. Qui se’n recorda, avui, d’aquest personatge? Jo sí: aquell dia encara era el Director General de Política Lingüística del Govern. En Matas l’havia fitxat, de fet, com a pont amb els catalanistes més moderats: filòleg, amic de la família Moll -de Ciutadella com ells-, ben relacionat per Barcelona. No era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà; per no ser, no era ni militant del PP.

Ai, però, d’aquell dia: s’acostaven les eleccions, i en Matas -creia ell- ho tenia tot de cara per tornar-les a guanyar. En Melià havia passat desapercebut els quatre anys, sense fer res, i sense fer-ho bé, ni per uns ni per altres. S’havia quedat tot sol, sense amics: ni Molls ni ningú volia saber res d’ell. Els nirvis, la feina, les ganes d’agradar al seu amo, la darrera carta que li quedava, li degueren jugar una mala passada, i va ser quan va acabar de tirar la mica de dignitat que li quedava i va dir allò de “defensar el català és de la ETA“, més o manco.

Avui, però, qui se’n recorda d’aquest personatge? Un fantasma, una bubota: un cap de fava, en definitiva, com se sol dir en bon mallorquí, a qui el PP no el volia per catalanista i la gent normal no en volia saber res per colló o per traïdor, o ambdues coses. Quatre anys fent el paperot més trist, més galdós i més patètic, justificant de cada vegada més entusiasta l’anticatalanisme del govern que li ben pagava, fent notar la seva fe de convers fins a la paranoia del seu dia final. Al cap de dos mesos, eleccions perdudes, en Caules havia desaparegut de per tot; Roma no paga traïdors, ni el PP catalanistes.

Cinc anys més tard, tornam a tenir un govern anticatalanista. “Com a mínim, el Conseller d’Educació no és un fatxa”, es deia, quan es va conèixer qui seria. “En Bosch almanco és educat, és mestre, és sensible a l’escola en català”.  Tampoc era, a priori, un indocumentat ignorant, ni un fanàtic anticatalà. I a més, és el portaveu del Govern.

El mateix que fa quatre dies “defensava a ultrança” la contractació de la xurri del Conseller de Turisme i que avui ha estat cessada, quin paperot, el seu! Que digué que el Govern descartava aplicar el model lingüístic de Suïssa quan el president havia dit que era precisament el que volien aplicar. Per no parlar d’altres perles. En Bosch és, idò, el tonto mallorquín a qui li fan fer el ridícul cada dia dins el PP, l’envien a ell, tan content que hi va; és talment aquell al·lot que a l’escola els més grans sempre li peguen però de vegades el deixen seure devora ells, i se n’enriuen, i el marginat, amb la dignitat amagada dins el forat del cul, hi consent just per estar-hi devora.

Com a Conseller d’Educació, insulta els diputats de l’oposició; com a conseller de Cultura, braveja amb amenaces, talment com ho faria qualsevol poca-cosa que té un amic més fort. Com en Caules original, com a bon convers, s’extrema, perd el nord. És un no-ningú que s’ha de fer notar, un poll entrat en costura, i res més.

Perquè, tanmateix, quan tot això passi, i no falta gaire perquè passi, haurà de tornar del forat o escola d’on va sortir. I com en Caules original, no serà ni un record, un nom més a la llista de mediocres conversos a l’espanyolisme per cobrar bé i donar la cara per fer el ridícul en nom de l’amo que li paga. Pel PP, no serà res.

Que de porc, de senyor i del PP, se n’ha de venir de casta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s