Un país normal

Jo no vull un país normal. Què és un país normal? Demà, l’11 de setembre, pot ser històric, pareix, que podrà ser la data recordada a tots els llibres d’història, com l’inici del procés d’independència. El dia que va obrir el camí inevitable cap a la llibertat d’un país… normal?

Idò si és per tenir un país normal, no m’interessa. No a mi. Potser per a molts dels que vagin demà a la manifestació -jo no hi puc anar-, segur, el procés consisteix en això, en una secessió que desemboqui en un “nou estat d’Europa”, tan normal com els altres: tan miserable com els altres, deu voler dir, on es condemna al 80% de la seva població a empobrir-se a marxes forçades perquè el 20% que queda es pugui enriquir estratosfèricament, on s’hi construeixen #BarcelonaWorlds i hotels a sa Ràpita, on els “cossos de seguretat” públics no són més que agents repressius al servei de mantenir la seguretat de la minoria que sempre governa, on les escoles estan concebudes com a centres d’adoctrinament i aprenentatge de la litúrgia oficial, acrítiques, unidireccionals; on la distribució del poder segueixi depenent de la distribució de la riquesa -els que més tenen més comanden-, i no al revés. Un país independent en teoria, però dependent -que no interdependent- del BCE, l’OTAN o l’FMI. Això avui en dia és un país normal a Europa: això és el que volem?

Canviar-ho tot perquè res no canvïi. Aquest deu ser el procés d’independència somiat per alguns que ara s’hi apunten. Que, per primera vegada -i això és nou- veuen la independència no com un procés rupturista, trencador, perillós, sinó com la manera de salvar-se de l’enfonsament total espanyol. Una independència a la americana. I és legítim que així sigui, que cadascú tengui les seves raons per la independència.

Però tal com es llegeix aquests dies, l’únic argument legitimat públicament -per mitjans, per les xarxes- sembla ser aquest, el de “primer la independència i després ja ho veurem”. És una història que em sona, el precedent del 36-39, quan els agents comunistes repetien arreu, en contra del que practicava la CNT, que “primer guanyar la guerra i després la revolució”: però la revolució no va arribar mai…

Jo no vull un país normal. No vull viure a un país com Grècia, com Portugal, com Espanya, com Alemanya: països la mar de normals, normalíssims. L’oportunitat que ens dóna començar de nou ens ha de fer ser més ambiciosos, imaginar noves possibilitats, noves fórmules, i no repetir les del model liberal o socialdemòcrata -ni rescatar les velles fórmules comunistes- que, avui més evident que mai, han fracassat a tots els països “normals”, a tots els estats d’Europa.

Tenim el dret a imaginar un procés d’independència que passi per rompre les estructures de l’estat espanyol, i no només en mimetizar-les; tenim el dret, com el té la dreta catalana, a tenir un pla per l’endemà de la independència. Que la nostra independència sigui el principi d’un projecte, i no només el punt final. Voler que el nostre no sigui un país normal.

Voler que sigui un país extraordinari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s