La notícia que els hospitals General i Joan March no tancaran és potser la millor que hem tengut en aquesta illa en el darrer lustre. La millor, segur, pels centenars de treballadors i les seves famílies, pels milers de pacients i per tots els usuaris de la sanitat pública a Mallorca (centenars de milers!); és la millor pel que suposa: el manteniment d’un servei públic i de qualitat, construit amb l’experiència i l’esforç d’anys de molta de gent que intenta, dia a dia, superar-se i superar les dificultats i la duresa d’un treball tan poc agraït de vegades, i tan agradós d’altres, com és conviure amb malalts, curar-los, cuidar-los, evitar-los sofriment i que, irremeiablement, arribin al seu traspàs de la millor i menys dolorosa manera possible, per a ells i pels seus estimats. No ha de ser fàcil, però sé de manera directa que la gent de Caubet fa possible que el procés cap a la mort, quan ja no queda més remei, allà sigui serè, tranquil, estalviant tant com és possible el dolor i el patiment a qui ho pateix i qui ho observa impotent. Només per aquesta feina, valia la pena que conservàssim els dos centres: perquè el dolor de la gent no pot ser mai una qüestió monetària, una xifra en un paper o en la boca d’en Rafael Bosch.
Però a part de tot això, la millor notícia és que aquesta victòria s’ha aconseguit exclusivament al carrer, a través d’assamblees i plataformes que ha conformat una lluita popular com poques vegades l’hem vista. Cert és que, des del primer moment, partits i agrupacions han fet la seva feina, també, molt correctament, a les institucions, però mai usurpant el paper protagonista i actiu de les plataformes. Són poques les victòries aconseguides a Mallorca a gràcies a l’empenta del carrer i a la mobilització de base; poques, i feia temps que no en teníem cap. I més mèrit té aquesta, davant un govern presidit per un feixista prepotent, encantat d’haver-se conegut i autoconvençut de la seva missió de redemptor espanyolista, que actua com una espècie de mesies del capitalisme versió casposa, segur sempre que ell té la raó absoluta i que, si a la gran majoria de mallorquins no ens agrada el que fa, és perquè estam equivocats o som idiotes.
Especial és el cas de Bunyola: mai com ara, el nostre poble havia respost tan a la una, tan unit, tan aferrat a una sola consigna: Salvem Caubet! Mai tanta de solidaritat, mai tanta d’unanimitat. Mai, precisament, s’havia fet tan evident la distància entre l’opinió del carrer i la de la Sala, on aquesta unanimitat no ha estat mai possible per culpa del partit que governa, més pendent de donar la cara pels seus líders de Palma que pels seus propis veïnats.
Què ha passat pel cervellet d’en Bauzá per fer marxa enrera? Potser tres consellers de Sanitat? Potser una telefonada des de Madrid? Potser una enquesta interna -que estaria molt bé que qualque periodista aconseguís- que destrossa el PP? Potser la remor de fons, cada vegada més coneguda, que dins el partit n’hi ha que ja van a la seva, cada vegada més despenjats del president, a fí que la previsible hòstia no els agafi de ple? Realment, ningú s’esperava aquesta rendició incondicional i tan precipitada com ho va ser la decisió inicial de tancar els dos hospitals; però estic segur que tampoc ningú pensava en abandonar la lluita -“morir matant” era la intenció-, ja que qui no té res a perdre, no té res a témer. Qüestió de dignitat.
En Bauzá ha perdut. Ara, i ha perdut per sempre. Perquè d’ara en endavant, la seva corassa de gomina i corbata hortera s’ha esquerdat per sempre. Ara ja ho sabem, com actua: governa per fòbies i obsessions, sense ordre ni concert; improvisa, res del que fa està justificat, menteix. Tot allò que “les retallades eren inevitables”, que “eren mesures doloroses però necessàries”, que “els hospitals Joan March i General eren un llast”, i que “s’havia d’optimitzar el sistema”: tot era mentida. Tot era caboteria, extremisme ultra-liberal, xuleria, cinisme, mala fè. Sadisme: el de fer patir a treballadors, famílies, malalts -i poble de Bunyola en general- durant mesos, mig any; i ara resulta que tot depenia d’un simple “pla de viabilitat”!!
Està perdut, el president. Ja no és ningú, ja ningú se’l pot creure. Ha mentit en aquest tema durant mig any: per què no ho hauria d’haver fet en tots els altres temes? Per què no ho hauria de fer en tots els que vendran? L’hem aplegat: per mentider i per covard. Ja sabem que la corassa de gomina no és prou forta, que ni el seu partit ho és, que ni els seus l’aguanten: només li queden els collons d’en Delgado i la llagosta d’en Company. Segur que ara, fracassat en l’intent dels hospitals, accentuarà potser més l’apartheid contra el català, o pegarà qualque embestida a l’hotel d’es Trenc, etc. Ho sabem, perquè un animal ferit udola més fort. Però la ferida ja no s’aturarà de rajar; sabem que té una majoria absoluta i molts de punts dèbils; sabem que tremola, que menteix, que no sap què se pesca, i que és un covard, que ni dóna la cara quan fa ni quan desfà.
Sabem que el podem derrotar, al carrer, i no a les institucions -de moment-; per això, més que mai, no podem amollar: seguir lluitant, a les escoles, als centres de salut, a la feina, a la UIB, contra els fems de Son Reus, a cada poble, a cada fira, arreu. Perquè per molt que ataqui en molts de fronts, la política del govern està crullada, esquerdada: la podem tombar.
I serà més prest o més tard, però en Bauzá, i el seu govern, està perdut.
Notes i apunts 