Les utopies són possibles

https://i1.wp.com/contrainfo.cat/wp-content/uploads/2012/11/2048_Palma_SonPacs_MesDe100Assistents_JoseJuanGuijarro2.jpgM’han contat, més d’una vegada, que ma mare, de petitona, ja s’aixecava de ben dematí, més prest del necessari, per anar a escola. Se veu que li agradava. I això que l’escola era la pública d’es Vivero, educació de qualitat del règim, on la majoria dels nins que hi anaven a caure eren els exclosos de les escoles de frares i monges que tenien tots els favors de les autoritats: l’escaló més baix de la classe treballadora, més deprimida i reprimida; els nous arribats, encaixonats i acaramullats en pisets minúsculs, els pobres. I així era l’educació: pobra, excloent, repressora.

Han passat 50 anys d’allò, però ma mare encara se segueix aixecant ben dematí per anar a escola. Ara ja no és aquella escola. Hi ha coses que no han canviat: les escoles de frares i monges segueixen tenint tots els favors de les autoritats; però l’escola pública s’ha convertit, amb totes les dificultats i totes les mancances, en una autèntica educació de qualitat, integradora, alliberadora, igualitària, crítica.

I ho és gràcies a persones com ma mare, com els seus companys de generació. Els joves que, ara fa 30 anys, estaven carregats d’il·lusió per rompre els fonaments d’aquell règim podrit, per acabar amb la misèria i la repressió que emanava de les escoles. Pacíficament, lliurement, sense demanar permís a unes autoritats contràries, sense pensar que el que es plantejaven era un impossible -una utopia!-, organitzaren escoles en català, democràtiques, modernes, innovadores, tolerants, però també crítiques, interpel·ladores: petits espais de llibertat, models possibles d’un país que encara no tenim, caus de coneixement i de ciència on, sobretot, la consigna més important era i és, sobretot, la d’ensenyar a aprendre.

Qui diu, idò, que les utopies no són possibles? Tot això han fet els mestres de les Balears durant 30 anys. Ho he vist i ho veig cada dia, amb ma mare, amb na Yanhire, la meva al·lota i companya: el goig que tenen d’ensenyar, la passió que hi posen, les ganes que hi dediquen, les hores que s’hi passen, el temps que hi inverteixen, tot allò que ningú mai els agreeix, perquè ningú ho sap si no ho viu de prop, com costa innovar i superar-se cada dia, perquè cada dia és i serà diferent, cada alumne, cada infant, cada jove, és un món, i cada curs, una aventura incerta.

Perquè tot això ha funcionat d’esquena al poder establert, ara s’ho volen carregar. Perquè el model d’escola de les Balears és, per ella mateixa, un desafiament al poder: un autèntic contrapoder, una alternativa real, existent, palpable, viva!, al vigent ordre espanyolista. L’escola pública és potser l’únic que ha funcionat bé en aquest país nostre. Són les escoles petits refugis d’igualtat en un context de plena desigualtat, petites bimbolles de normalització lingüística i tolerància intercultural contra un govern xenòfob; petits centres de coneixement i aprenentatge contra unes institucions fomentadores de la ignorància i del desconeixement. Això volen rompre, amb això volen acabar: amb la dissidència al sistema, a la contestació lliure i tranquil·la a l’ordre imposat

Com en els temps de Ferrer i Guàrdia, l’escola lliure és un problema, un perill, un enemic a exterminar. El mestre català acabà afusellat; fins arribaran Rafael Bosch i el PP? Fins on arribarà la repressió? Les formes i el context han canviat, però no els objectius, ni l’enemic, ni tan sols, la lluita. Aquesta és l’escola que tenim, i amb aquesta volen acabar: i convertir les escoles en centres d’adoctrinament, difusors de l’estupidesa, la mesquinesa i l’obediència cega, on els mestres esdevenguin els primers policies i primers vigilants de la futura mà d’obra barata i obedient. I a cada aula, com a culminació del procés, com a bon exemple de tot això, un retrat d’en Rafael Bosch.

Per això, per tot això, per aquestes raons i moltes més, va ser emocionant veure tanta de gent, tants de centres, tants de pares, alumnes, a les tancades de dia 28: perquè és potser la primera vegada en 30 anys que la nostra societat fa un reconeixement popular tan explícit i tan ferm al nostre model d’escola, a la feina abnegada que milers de mestres com ma mare, com na Yanhire, fan cada dia, aixecant-se ben dematí per obrir les escoles, colgant-se ben tard al vespre preparant l’endemà, i sempre, amb aquesta vocació de formar esperits lliures, crítics, ciutadans compromesos, tolerants, i amb ambició de futur.

Mestres amb els quals, potser, no els estarem mai prou agraïts. Mai.

One thought on “Les utopies són possibles

  1. Tomeu Martí, de l’ Obra Cultural Balear , diu a VilaWeb que fins ara les comunicacions de la Conselleria es feien a través de les escoles, i que aquests cartes són un acte de ‘deslleialtat als centres i una desconfiança envers als mestres i professors’. Per Martí, és ‘lamentable que la Conselleria insistesqui en una línia que els pares ja han dit que no els interessava: el 90% van decidir que els seus fills continuassin escolaritzats en català’. A més, retreu la ‘despesa inútil i innecessària’ d’aquesta segona tramesa de cartes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s