Una de l’oest

django-stephenDe tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.

Quants d’esclaus com l’imaginari Stephen hi degué haver en realitat? Malanats que vengueren la seva dignitat per deixar-se acariciar l’esquena pel seu amo, com un ca, amb un pam de llengua defora bavejant la seva mà, i mossegant els seus semblants, ser el més racista d’entre els racistes, el més odiós entre els odiosos? Quants de mallorquins com en Rafael Bosch hem tengut fins avui?

En Bosch és aquest, el negre del govern presidit per un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os amb els mallorquins. En Bosch no pensa: obeeix. Accepta amb una gustosa humiliació que qualsevol altre blanquet, es digui Jorge Campos o com es digui, tengui més poder que ell dins el govern que ell representa. En la reunió entre en Campos i en Bauzá, què devia fer en Bosch? Dur els cafès i torcar les miques de la taula? Potser fins i tot qualque bava que li degotà, de gust: com un moixet que ronca de satisfacció quan està a prop del seu amo.

Després, però, és ell qui surt a donar la cara: per què? Per què l’envien a fer l’indi, a donar unes expliacions que ningú escolta i ningú es creu? Just per deixar-lo en evidència, per escarni seu, per veure’l enterrar la seva dignitat una vegada i una altra, per contemplar com s’humilia un pic més. I ell ho fa, sempre, com qui es sodomitza davant el seu voyeur, de perdre el propi respecte per guanyar-se el dels seus superiors.

Pobre Bosch, no ho has entès, encara? Ni tu, ni el batle de Sineu, ni el de sa Pobla, ni el de Bunyola, ni tants d’altres: no sou res més que negres servils, indis col·laboracionistes, els Stephens d’aquesta nostra història. Vos odien no per allò que feis, sinó per allò que sou, i cada gest d’humiliació fa que vos odïin més, perquè ningú confia en un traïdor, en un indigne, en un malanat. Ni el més racista dels racistes, ni cap Calvin Candy dels que ens governen, toleraria en un dels seus la denigració que s’inflingeix en Bosch cada dia que passa.

Per això, Bosch, Stephen, tens els dies comptats. Perquè no has estat ni ets res més que un objecte animat per jugar-hi una estona. Has estat un mandingo, un negre que matava negres per quatre xavos de blancs, però com ens mostra en Tarantino, els mandingos tenien una vida limitada. Com a totes les pel·lícules de l’oest, t’ha arribat l’hora que te tallin la caballera.

I aleshores, tot el que has fet, tota la humiliació patida i acceptada, de què t’haurà servit, nigger?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s