Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Es pot al·legar que aquest fet, en definitiva, és només una mostra més dels canvis que Sant Joan ha viscut al llarg de la seva llarga història, un més, tal com en un moment determinat es va incorporar el jaleo a la banda sonora de la festa, o la representació de s’Homo des be, a mitjan segle XIX, o la vetla del be, els anys 70. Es pot dir, sí, però precisament per això, no és honest tampoc aferrar-se al ferro roent de la tradició -una projecció del passat sempre inventada i construïda volgudament des del present- per deslegitimar qualsevol proposta que suposi modificar, afegir o transformar qualsevol de les estructures, situacions o preceptes d’ordre social, moral, sonor -musical!- que actualment regeixen la festa de Sant Joan: si tot ja va canviar, profundament, fa només 68 anys, per què no pot tornar a canviar, ara o més envant?

Fa uns anys que existeix un debat, latent però continuat, sobre Sant Joan. És un debat plural, intens, que es fa públic sobretot a través de les xarxes socials i mitjans digitals, i que es manté, en privat, als dinars amb la família o al cafè amb els amics. Un debat, però, que encara no té els fòrums participatius i democràtics adequats per on desenvolupar-se, canalitzar-se, per on arribar a acords o expressar divergències, d’opinió, de funcionament, sense el perill de ser acusat de mal ciutadellenc. Un marc de discussió, de pensament i d’administració festiva tan divers com ho és la nostra societat moderna. La festa, per definició, és un espai efímer de trobada de tota una comunitat, fortament identitari, on afloren els seus conflictes i els seus acords. I tanmateix, de moment, fins a dia d’avui, tot aquest marc segueix captiu del model conformat per estructures, jerarquies i patrons morals de fa 68 anys, i amb ells, la representativitat, el debat i la gestió de la festa.

Els Protocols són la plasmació, per escrit, d’aquest model, i segueixen, encara ara, marcant la línia vermella entre la tradició i la desvirtuació de Sant Joan segons l’opinió publicada. Uns protocols redactats en un context determinat, i que sublimen alguns elements de la festa -la ritualitat, la tradició, l’ordre establert- i en descarten uns altres -l’activitat musical, les festes de carrer, la socialització festiva-: qualsevol canvi que xoqui, o s’interpreti que xoqui, amb el text del mestre Pons Lluch queda descartat. Però qui té aquesta capacitat interpretativa? Qui és l’oracle?

Vegem-ho. La darrera ordenança de Sant Joan aprovada estava pensada, es va dir, per solucionar els problemes que genera la massificació i l’excés de gent -un excés de gent que tampoc no deu ser tant si ara Sant Joan s’anuncia fins i tot… a Miami!-; tanmateix, un dels punts que amb més duresa controla l’ordenança és la música al carrer i els festers. La revisió que se n’ha fet enguany encara limita més les festes de carrer: només s’ha entrat a minimitzar, impedir, els aspectes que queden fora del protocol, de la jerarquia, de la tradició: per què? I en canvi, la Junta de la Noblesa ha triat com a nou caixer senyor d’aquest bienni -a qui desitjam molta de sort- un membre de les famílies que ho és per part de sa mare, contravenint el que el mestre Pons Lluch va deixar escrit, que els hereus ho han de ser per part de pare.

Els canvis que són possibles, per tant, però només dins un àmbit de gestió de la festa -i per tant, de construcció d’una identitat- certament restringit. És possible eixamplar aquests límits, explorar noves vies de participació i debat? No em pertoca a jo dir-ho: ni a mi, ni a ningú en concret, però podem mirar al nostre voltant i revisar altres models de festa emblemàtica, fortament viscuda i amb un impacte social, mediàtic i econòmic semblants al de Sant Joan, com són, per exemple, la Patum de Berga o Sant Antoni a Manacor.

La Patum de la ciutat de Berga és un dels darrers exemples viu de les grans celebracions populars de Corpus que s’havien fet arreu dels Països Catalans en època medieval. Consisteix en una successió d’actuacions de comparses diverses (nans, turcs i cavallets, àguiles, bèsties de foc, gegants, etc.), que ballen a la plaça de la vila, davant l’Ajuntament. La festa, famosa a tot Catalunya, i que cada any atreu milers de persones, és un element central de la construcció de la identitat berguedana, això sí, sempre a través del debat i la polèmica ben entesa, la recerca i la investigació científica. L’interès creixent cap a aquesta celebració des dels anys 80 del segle passat va dur, ja entrat el segle XXI, a constituir des de l’Ajuntament un Patronat Municipal de la Patum, amb representació dels membres de les comparses i dels partits amb representació municipal; fins aleshores, la festa s’autogestionava només a través de les comparses. Entre d’altres coses, aquest Patronat impulsa i ajuda a projectes d’investigació sobre la festa, s’encarrega de la seguretat i altres aspectes logístics, i un aspecte important, controla absolutament la promoció turística i merxandatge de la Patum: per exemple, qualsevol empresa que vulgui vendre productes amb la marca “La Patum” ha de pagar un cànon al Patronat, ja que s’entén que si aquesta empresa es beneficia econòmicament d’una festa popular, és lògic que faci una aportació també econòmica a la seva sostenibilitat -pensem ara en Ciutadella: aquí, per no tenir, l’Ajuntament no diposa ni d’una web sobre Sant Joan-. El Patronat també va ser l’impulsor de la candidatura de la Patum al Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, que va obtenir el reconeixement el 2005; val la pena comentar, en comparació a Ciutadella, que en el dossier de documentació justificativa de la candidatura, s’hi fa esment explícit, com un mèrit més, a la incorporació de les dones en la festa, que es va produir a principis de la dècada dels 70: “Quant al gènere, les dones es troben totalment integrades a la festa a tots nivells, participen fins i tot en la representació física de l’espectacle; una incorporació assolida plenament durant les darreres dècades del segle XX.” (cap. 3, p. 10)*

Pel que fa a la celebració de Sant Antoni a Manacor, podem dir que l’impacte social actual de la festa és molt recent, de principis d’aquest segle, quan va renèixer amb força després d’anys d’agonia. Està gestionada per una associació, el Patronat de Sant Antoni, oberta a tothom que es comprometi, això sí, a treballar sense excuses, i que compta sempre amb un representant de l’Ajuntament, que és la institució que, alhora, aporta la part més gran de pressupost (devers un 40%). La resta es cobreix amb petits donatius de comerços i particulars, fins a arribar al total: això fa que, en el fons, la festa depengui de molta de gent, i per tant, si bé es gestiona a través de l’associació, més de mig poble, d’una manera o altra, ajuda a gestar-la i a mantenir-la; tothom n’és, en certa manera, responsable. El Patronat és també qui controla i publicita el seu Sant Antoni arreu de Mallorca, una imatge que, a diferència d’altres celebracions del sant que es fan a l’illa, és volgudament participativa a tots els nivells i disposada a acceptar petites transformacions i nous àmbits per on pugui transcórrer la festa i l’espectacle.

Sant Joan, el de Ciutadella, no necessita comparacions. És una festa total, absoluta, magnífica, grandiosa, divertida i orgullosa; un goig de conèixer-la, viure-la i sentir-la, d’explicar-la als que encara no l’han vista mai, de mostrar-la als que la volen conèixer. Però els dos models que hem exposat ens poden servir, això sí, de guia, de referència i d’experiència -on no hi falta tampoc la crítica als aspectes millorables-: de com poderosos instruments d’expressió d’una identitat local (bergedana, manacorina, ciutadellenca) han passat de la inèrcia dels temps antics a l’adaptació als temps actuals, a les societats actuals. No en la forma però sí en el fons, aquestes festes han sabut superar velles estructures, rígides i rovellades pel pas dels segles, i adaptar-se a les transformacions d’una societat, la berguedana, la ciutadellenca, la manacorina, que canvia a una velocitat vertiginosa especialment des de l’inici d’aquest segle.

La festa, idò, ha de ser viva alhora que representativa: és l’expressió candent i col·lectiva del poble que la fa, no d’una minoria privilegiada**, la imatge d’allò que es vol mostrar. Mantenir-la aïllada, per tant, i enclosa dins àmbits antics, petits, d’altres temps, revestits d’una tradició inventada fa poques dècades, no és més que mantenir, ni que sigui per pocs dies, el record, l’ombra, les pautes, l’olor, el blanc i negre, d’aquells temps: és tancar Sant Joan dins la vitrina de la història, immaculat i inamovible, intocable dins el museu, on de mica en mica s’hi anirà acumulant la pols i les arnes. Fins que arribi un dia que ens sigui aliè, anacrònic: inútil. És el procés segur cap a la folklorització.

Ningú vol un Sant Joan folkoritzat i anacrònic. Per això no hi pot haver, en les societats contemporànies, plurals, democràtiques, diverses, guardians de les essències, oracles, amb privilegis per obrir o tancar aquesta vitrina segons els convengui, per interpretar o no protocols, per decidir qui o què és més bon santjoaner que un altre o què no ho és. És necessari trobar nous espais de debat, d’intercanvi d’idees, nous conceptes, nous relats, nous àmbits de decisió i d’interpretació.

Sortir del museu, rompre panys i cadenes, obrir finestres, i que s’escampin la pols: A València, els darrers anys, s’han començat a crear falles populars que defugen del control de la JCF. Aquí els festers suposaven també la creació d’un moment festiu diferent, de festa de carrer i popular, sopars a la fresca, participació veïnal, cançons… i que per això ha quedat minimitzat, quasi prohibit, en les darreres ordenances: no ho perdem! És necessari insistir en recuperar una part d’aquell Sant Joan d’abans del 46, recuperar una altra tradició, tan ciutadellenca, igual de santjoanera.

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar: ja ningú pot tenir la clau de Sant Joan, perquè Sant Joan no és de ningú, sinó de tots, de tothom. Celebrem-ho!

Molts d’anys i visca Sant Joan!

* Consultable a <http://www.lapatum.cat/uploads/docs/unesco/català%2003.pdf>

** “[…] allò grandiós és tenir un Caixer Senyor amb una autoritat dins la festa”. Declaracions del Caixer Senyor Luís de Olivar O’Neil al suplement de Sant Joan del diari Menorca de l’any 2012.

3 thoughts on “Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

    • Gràcies! Però l’article té la mida que en Bep de l’Iris me va demanar (també pots llegir el llibre, on ja surt el tema, més detalladamenr). Salut!

  1. Retroenllaç: Un relat nou per unes festes de sempre | Notes i apunts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s