Nadal des del suburbi

Tornant de Palma al suburbi, cap al tard, no hi ha llums, no hi ha cotxes, no hi ha música, ni mostradors, no hi ha gent. No hi ha vida, no hi ha res. Just un suburbi que creix davall un pont que l’il·lumina. Hi ha arbres a les fosques, fanals que no fan claror, cases apagades, i un cotxe escadusser o una moto passatgera.

Tanmateix, la meva família sempre ha viscut aquí: cada Nadal s’ha fet aquí. Quan no era un suburbi sinó una horta gran i viva, amb camps regats i per regar, amb arbres que creixien amb el sol i s’adormien amb la fosca, amb camins i síquies que regaven les hortets i circulaven d’energia. Hi havia més poca gent, però hi havia més vida.

De tot allò, què en queda? Ho veig, ho mir, ho pens, i en queda ben poc. Nosaltres, pot ser. La meva padrina sempre va viure aquí; se sabia molts fragments de L’adoració dels Reis, que havia après de sa mare; jo en record només un, i record com el recitava, ella:

El rei Herodes s’enrabia

perquè el Bon Jesús és nat.

Jo sempre m’ho havia pensat

que el dimoni el se’n duria!

Bon Nadal!

Des de Donostia

El silenci que sol regnar dins els avions és un bon context per fer una becadeta, quan tornes de viatge, del pont, després de set hores de bus des de Donostia -hi fa mal dormir, hi trobes companyia i no dorms- a Barcelona, matinar, dormir poc i malament, preparar-te mentalment per aterrar a Mallorca -on, si no?-, i sense descansar la maleta a casa, córrer a la feina, que s’han acabat les vacances, que per curtes que siguin, sempre estan bé.

Tanmateix, just a la partida, quan la màquina es prepara per emprendre el vol -sempre és un instant expectant, de certa tensió-, un infant plorava. Plorava molt, i era molt petit. Jo no el veia, just el sentia, com tota la nau. Plorava desconsoladament, terriblement, de por, pobre nin. Als primers crits, ningú en feia cas, però a mesura que l’avió rodava per la pista, més a prop del punt de no retorn -el d’envolar-se-, més érem els que guaitàvem entre les butaques per mirar de localitzar la potència de tanta de veu, de tanta de llàgrima viva i emporuguida.

Focs i traca pels 50 anys de la Nova Cançó

Com cada any que s’acaba, quan definitivament s’hagi exhaurit aquest que ara agonitza, s’acabaran també les efemèrides que enguany s’han recordat. És hora de despedir la festa, amb focs i traca i un bon final.

S’acaben els 50 anys de la Nova Cançó: comencen els cinquanta-un. D’aquí deu anys, podrem celebrar-ne la seixantena rodona? S’intentarà, ja ho veurem; en tot cas, pens -i és només una hipòtesi- que la Cançó serà ja quelcom superat defintivament, i que la indústria catalana es mourà completament per altres vies, diferents, hereves -o no: no sempre i no totes- del model que encara ara sobreviu, potser ja a les darreres. Els temps canvien, deien, i és ara quan més estan canviant.

Cinquanta anys de la Nova Cançó: allò que va ser i allò que no va voler

Enguany -un any que ja s’acaba- es celebren els cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó. Concretament, en fa cinquanta que el poeta Lluís Serrahima va publicar l’article Ens calen cançons d’ara, a la revista Germinàbit (antecedent de Serra d’Or), efemèride considerada fundacional de la Cançó.

Pocs anys en són cinquanta! I encara ara en gaudim, de tot allò: de na Maria del Mar Bonet, d’en Serrat, d’en Lluís Llach, en Raimon… Però la Nova Cançó és molt més que tot allò: també és tot allò que no va voler, diguem-ne, la seva reacció. Tot el moviment que es va trobar a l’altra banda dels Setze Jutges, per raons estètiques, sonores, ideològiques o simplement generacionals, però que tanmateix, va compartir-hi molt més que els mateixos anys d’actuació.

I la mescla va tenir la seva trascendència, una ombra que s’allarga els anys 80, i els 90, amb el Rock Català, i fins i tot fins avui en dia: fins a Manel, fins a Antònia Font, i no sabem fins quan.

L’Obra Cultural Balear és qui, a Mallorca, s’encarrega de la celebració del cinquantenari, i per això, m’han demanat que faci un petit article, que sortirà publicat a la revista de l’OCB d’Inca, primer, i a unes quantes publicacions locals més endavant. Dels Setze Jutges a Manel, són dues maneres diferents de celebrar el naixement de la Nova Cançó: d’allò que fou i d’allò que no volgué ser.

Dels Setze Jutges a Manel: dues maneres d’enfocar els cinquanta

Posats a protegir, protegim Son Bosc

Que el Cant de la Sibil·la sigui candidata -no hi ha res fet, encara- a Patrimoni Oral i Immaterial de la UNESCO, en cas que sigui designat, pot ser bo. Pot ser bo per Mallorca, pels mallorquins -per fardar de qualque cosa, qualque cosa interessant de bon de veres, davant la resta del món-, fins i tot pot ser bo pel turisme. Pot ser bo per la Sibil·la? No té per què ser dolent, en tot cas: però tampoc té per què tan excel·lent com se podria imaginar. Pel que és la Sibil·la, com a tradició, en ella mateixa, potser no comporta un gran avantatge, potser realment no val la pena.

El Cant de la Sibil·la reuneix bastants de mèrits com per, des d’un punt de vista estricte, ser proclamat ‘Patrimoni de la Humanitat’: és una tradició que es remunta a l’Edat Mitjana, que a tot Europa pràcticament només ha sobreviscut a Mallorca, i amb una vitalitat increïble; i aquest és el quid de la qüestió, la fortalesa de la Sibil·la arreu de Mallorca. M’explic.

Paràbola de Pep

Dimecres, Pep, tenia un dubte en la fe que Tu ens has donat. Estava nerviós, tremolós, dubtós, i sentia que l’esperit em flaquejava. Vaig tenir una visió: veia com el Teu exèrcit era vençut pel diable vermell, per falsos cristians, com vedell d’or amargament idolatrat pels que exalten la supèrbia, la luxúria, l’ira o l’avarícia, que no escolten ni creuen en el camí de l’humiltat i la saviesa que Tu ens has mostrat.

El meu pecat, Pep, és de pensament: confés que vaig dubtar, injustament, de Tu, l’anyell de Cruyff, que ens has guiat, com el bon pastor, per les vies tortuoses de la mística del futbol, i nosaltres t’hem seguit. Per què m’ho vares permetre, oh Pep? Era, potser, una prova de la meva fe en Tu, la manera, cruel però sàvia, de reforçar encara més la devoció que nos tenim i tendrem, pels segles dels segles, en Tu?

Em preocupa l’Athletic Club

Em fa pena l’Athletic Club de Bilbao. Té mala peça, mala ferida: ho té pelut, vaja. Fa anys que s’arrossega més que no juga per primera divisió (ara, Liga BBVA, vaja nom doiut), amb l’únic orgull -que tampoc és poc, però que amb això no es passegen barques per la ria- de ser un dels tres equips que no ha baixat mai, encara que de cada vegada li costa més mantenir el rècord. També és la bandera dels jugadors autòctons, però molt em tem que aquesta política no aguantarà vint-i-cinc anys més sense alçar ni la copa del xampany de Nadal. No té bona pinta, no, l’Athletic Club.

Visca el futbol

El canvi significa maduresa, diuen; normalment, això ho diu qui ha patit qualque tipus de metamorfosi: de socialista a ultraliberal, d’independentista a federal, de revolucionari a executiu ben pagat. De qualque manera s’ha de justificar la transformació. ‘És que ara som un tipus madur’. Ah, és clar. Idò res a dir, supòs…

El cas és que en la vida, un pot canviar en quasi tot: de carrera, de casa, de poble, de feina, de classe social, de parella, de partit, d’ideologia, de religió, de mascota, de cotxe, de gelat preferit, de jaqueta, de cara, i fins i tot d’orientació sexual. Però és més difícil de trobar qualcú que canvïi d’equip de futbol, això no canvia. És quelcom passional, irracional, emotiu: si no, no duraria tota la vida, ni l’amor dura tant. No neixes del Barça -jo no hi vaig néixer, ni m’hi varen educar, a ca meva no eren gaire futbolers per no dir gens; per sort, m’enviaren a una bona escola- però quasi segur que moriràs culé.

Vidres per tot

Qui no s’ha mirat mai al mirall, un dematí amb una mala ressaca , i en veure’s, s’ha sentit decebut amb ell mateix? Qui, qualque vegada, no s’ha despertat després d’una nit massa llarga, i ha mirat el seu llit amb l’esperança de que no hagués dormit tot sol -i la decepció de comprovar que sí, que havia dormit tot sol)?

D’un poc de tot això va aquesta historieta, Vidres per tot. D’un mal dematí, una mala ressaca, i la voluntat d’un mateix per saber com ha arribat a aquella situació, que sempre és complicada i més si el cap te retrona.

Fa un temps que la gent, amics meus, m’animen a que escrigui qualque cosa; qualque cosa… Idò aquesta n’és la primera prova, un conte curtet. Confïi que agradi tant com, de moment, ha agradat a les persones que ja l’han llegit -i crec que els ha agradat més que no a jo-.

Bon Sant Jordi!

Vidres per tot

La conversa del cafè

Havia quedat a la una amb na Maria del Mar, al bar de Lletres de l’Autònoma, per dinar. És de menjar prest, ella, no sé si perquè, malgrat el temps que duu per aquí, encara arrossega l’horari pagès del foravila de Llucmajor, o perquè s’aixeca molt dematí i té gana tot d’una, o si és perquè, com més aviat mengi, més aviat s’hi podrà tornar a posar. Normalment dinam a la una i mitja, que és prest però no tant, amb ella i els seus companys de l’equip de recerca; avui crec que tenia un examen a les tres.

No és, però, una estudiant de la UAB, na Maria del Mar; només de veure-la, s’endivina que és molt espavilada, amb un pentinat i unes ulleres liles que li donen un aire ‘cool’, com se sol dir, i ben moderneta que va, potser hi passaria, per alumna, però no ho és: ja és tota una professora. Associada, això sí, però vaja, té la facultat de fotre l’estiu dels que no estudien gaire! Viu amb en Felip a Cerdanyola i fa de becària -però no és una simple becària- amb un grup de recerca sobre prosòdia i entonació del català. Interessantíssim, trob jo, sincerament. La veritat és que de vegades l’admir: tan jove, i tan ben posicionada, xalesta, de congressos per aquí i per allà, i investigant un tema -l’entonació del català- del qual n’és una pionera. I això sí: sense oblidar allò que en diuen ‘les seves arrels’, no les de família pagesa, sinó les de formació, que l’han duita allà on és ara, la UIB, la societat mallorquina, l’estancament intel·lectual de la nostra illa, les capelletes, etc. No se n’oblida, i per això de vegades s’indigna tota sola, i per això de vegades, com avui, quedam per posar en marxa qualque cosa que pugui donar una mica d’aire a la roqueta; el que dèiem: la responsabilitat dels que som a fora de fer qualque cosa per transformar aquella, la nostra primera, realiat.