Perquè la música és cultura, és llibertat

Quan començava a militar, jovenet que era jo, dins l’ambient independentista de Palma, record un adhesiu que aleshores circulava en diferents versions, amb una frase atribuïda de vegades a Ovidi Montllor i d’altres a Joan Fuster, que més o manco deia això:

Hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Fos qui fos el valencià que ho va dir, escriure o pensar, evidentment tenia raó.

A Bunyola fa temps que ens trobam amb una situació semblant; qui ens governa és aquesta gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi sense el seu permís. O es faci música, que també és perillós.

El concert de l’OJIPC a Palma

Va sortir l’oportunitat d’anar-hi, i hi vaig anar. L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, l’OJIPC, actuava dissabte a Palma. L’esdeveniment, el primer concert d’aquesta formació a Mallorca, va ser ben poc publicitat, i de fet, me’n vaig assabentar el mateix dia, gràcies a n’Esperança. Com que l’entrada era gratuïta, ens aturàrem al Principal a recollir-ne dues, i a les 20 h, quan s’obriren les portes, fórem els darrers d’una llarga coa a la porta del teatre.

Històries de Bunyola per no dormir, I: l’obra de teatre…

Per molt irreal, paranormal, o fins i tot surrealista, que pugui parèixer, aquesta història és verídica i certa com jo mateix que la vaig viure, i per això, és terrible, dura: horripilant. Fins i tot els més incrèduls s’estremiran en llegir-la, i correran a tocar ferro perquè això no els passi a ells, a la seva gent, al seu poble. És, sens dubte, una Història de Bunyola per no dormir…

Carod-Rovira a Quart Creixent

Diu l’entrada de la Viquipèdia que la llibreria Quart Creixent ‘[…] ha fet, dins les seves modestes possibilitats, de centre de promoció cultural, amb l’organització de presentacions, de debats, de recitals poètics i musicals, etc. [..]’. Realment, si un mira els noms que formen part de la història de la nostra llibreria -meva només ho és un poquet, molt poquet, però suficient: a mi em basta-, se sorprèn com, dins tan poc espai, i amb tants pocs recursos, hi han passat en Joan Brossa, na Maria Mercè Marçal, en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet…

Així, de tant en quan, tenim l’ocasió de fer-hi una d’aquestes presentacions ‘sonades’, d’allò que se’n diu ‘tot un esdeveniment’. Demà mateix, per exemple, tendrem l’oportunitat de presentar el darrer llibre d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, ‘2014. Que parli el poble català‘. Serà a partir de les 20 h, a la llibreria mateix.

Del llibre se n’ha parlat molt: és possible que el 2014 es faci un referèndum d’aquestes característiques? Què passaria si es guanyava? I si es perdia? O sobretot, em demanava jo, què passa amb la resta de Països Catalans? Totes aquestes preguntes, i algunes més que la gent deu tenir, estan contestades per escrit, però sobretot, serà més interessant si les explica el propi autor.

Demà a les 20 h, a Quart Creixent, presentació de ‘2014. Que parli el poble català‘. A càrrec d’en Damià Pons i d’en Josep-Lluís Carod-Rovira. I xampany i coca per tothom que hi véngui!

En el dia de l’estrena

La sala ja era ben plena quan hi vaig arribar, pleníssima, i encara no havia arribat tothom. Al davant de tot, ocupant les primeres files, hi havia una quarantena d’alumnes croates de català, d’un valencià que al seu torn, sabia croata. A darrera, la gent s’asseia com bé podia: quan hi ha tanta de gent, les cadires mai són tan còmodes.

Sabia que hi hauria gent, evidentment -no cada dia podem assistir a una estrena com aquesta-, però tampoc m’imaginava arribar al punt que els responsables haurien de tancar la sala i no deixar entrar els que anaven arribant, que tanmateix, entraven per una porta de darrera i aguntaven drets. Vaja un èxit, la convocatòria, i tot pèl capell!

Ser poeta

Ser poeta ha de ser ben difícil, sempre ho he pensat: almanco jo seria incapaç d’escriure dos versos seguits amb una mica de gràcia, i combinar les paraules amb el ritme, amb la mètrica, fer-les ballar amb una cadència agradable, i procurant crear imatges suggeridores. Feina d’artistes, i una mica de do, això és el que són els bons poetes.

No tenc la sort de tenir aquest do, però conec qui sí que el té, i amb això m’he de conformar. En Pau Castanyer, per exemple, el té, aquest do, tot i que jo li vaig conèixer abans les virtuts de futbolista accidental de caps de setmana que les de poeta -he de dir que en aquest camp me defens millor que en de la poesia-. No ho fa gens malament, al futbol, però m’agrada més quan escriu poesia: els partits dels dissabtes horabaixes, tot i que molt divertits, ens acostumaven a deixar bruts, suats i esbraonats fins al dimarts següent.

Els carrers de Palma

Això de batiar carrers ho trob molt divertit. Quan na Nanda Ramon va anunciar que feien comptes rebatiar un centenar llarg de carrers de Palma, recuperar topònims antics i eliminar els noms de fatxes que encara tenien la placa penjada (soldado tal, alferes qual, flecha no sé qui), qui més qui manco va fer la seva pròpia llista d’il·lustres substituts, i ara que ja ha sortit la primera remesa de noms nous, sempre trobes que en falta qualcun que hi hauria de ser, o d’altres que no són exactament del teu gust (a mi, per exemple, m’hi sobra completament l’ex-movimiento Josep Melià). Però vaja, es pot dir que en general, la llista és valenta, i s’ha de felicitar ‘l’atreviment’ -que no ho hauria de ser, però a Mallorca les coses encara són així- de la regidora de donar a Palma els noms de Fuster, Rovira i Virgili o Pompeu Fabra.

La Republíc es manifesta

La République, la Republíc, es manifesta: la flama dels Jocs Olímpics no es pot encendre amb la sang dels tibetans, París no ho consentirà. Jo diria que la Republíc s’ha retrobat a sí mateixa, i París, torna a ser el bastió de la llibertat: l’Eiffel torna a assenyalar el camí cap a la glòria, és l’estaca de la democràcia enclavada enmig d’Europa, el darrer clau ardent on s’aferren els drets humans. Liberté pour le Tibét, crida el batle, egalité pour les tibetáns, criden els diputats: una mica més i prenen la Bastilla o el que en quedi. Qualcú ja esmolava la guillotina pel portador de la torxa, pobre!