Contra el TIL. Contra el trilingüisme

El TIL ha mort. El Titànic del PP, el projecte estrella del Govern -què més ha fet?-, l’obsessió personal del president, s’ha enfonsat al primer viatge, i amb el TIL, tot el govern, tota la legislatura i tot el partit. Més tocat que mai, el PP, amb més majoria que mai, és avui extremadament dèbil, amb un president malalt i entotsolat, plagat de rates que abandonen el vaixell mentre el director de l’orquestra intenta que soni la música -ningú l’escolta, ja- enmig de l’enfonsament general. El desgovern general de Bauzá es pot resumir en un gran fracàs a les ordres d’un paranoic, i els vuit mesos que queden seran com aquells temps afegits quan l’equip ha perdut per golejada: d’agonia i escarni.

El TIL ha mort. Ara falta rematar també el trilingüisme. Perquè de tota aquesta batalla sembla que en queda la idea subjacent que sí, que el TIL era un desastre, però el tringüisme ja no tant. Anem-ho a veure.

Facem memòria: el programa trilingüe va ser un invent a darrera hora del Govern en descobrir horroritzat que la immensa majoria de les famílies s’encabotava en educar els seus fills en català. Fins al moment ningú no n’havia parlat. El TIL neix, per tant, de la concepció racista que té Bauzá de la societat balear, basada en la idea que tots els no nascuts al territori o que no tenen el català com a llengua materna l’odiaran, prenent com a única experiència el seu propi odi. Fracassat l’intent de crear guettos de mallorquins i forasters, el mantra a repetir aleshores fou “com més llengües millor”, és a dir, totes les que facin falta per tapar la nostra.

És difícil argumentar, en un debat tan crispat i tens com el que hem viscut, contra el fet que aprendre “com més llengües millor” és bo: ja ens tenen la trampa ideològica muntada. El TIL ha mort, però el trilingüisme (= quantes més llengües millor, necessàries per tapar la nostra) encara no, i es corre el perill que el Govern acabi sent com el Cid Campeador, que guanyi la batalla després de mort. No li donem el gust.

Ai, Guillem, quin estiu!

Quin estiu! Jo, d’aquí a on som ara, enfora, no l’he viscut gaire, sinó més aviat una tardor anticipada. Però en Guillem Estarellas també… Quin estiu!

Per parts. La mort del jove David Grimaldos. Una desgràcia immensa, que cap disculpa ni cap sentència ni cap dimissió podrà mai arreglar. Desgràcia? Dimissió? Un moment. Per començar, el batle, Jaume Isern, alt càrrec de la Conselleria d’Educació, germà del Director General de Planificació de la Conselleria d’Educació Bartolomé Isern; el batle, dèiem, està imputat per la mort d’aquest jove, com a responsable darrer del manteniment dels fanals del poble. Aquest mateix estiu, el batle de Ciutadella ja va dimitir per un fet semblant, i en el qual hi tenia molta manco responsabilitat que la que té en Jaume Isern amb això. I tanmateix, tothom a Bunyola sap que el batle en realitat no comanda, només figura, que qui de veres ho fa és en Guillem Estarellas, que és el tinent de batle: ara li tocarà menjar-se la merda d’una gestió que ell, en Jaume, només signa, però de la qual no n’ha tengut mai la responsabilitat.

I de merda, precisament, va la cosa; qui passegi per Bunyola en podrà veure, i molta, de merda: penjada a les parets, als portals, en terra, etc. La gestió dels fems des que governa en Guillem Estarellas és penosa, lamentable, oiosa: Bunyola seu ser el poble més brut del Patrimonis de la Humanitat de la UNESCO, una meravella mundial, en definitiva, d’inoperància, deixadesa i mala administració. Si no són capaços ni de torcar la caca, com han de saber res de fanals? La seva incapacitat mundialment reconeguda seria anecdòtica si no fos perquè ara hi ha un mort damunt la taula, la vida d’un jove estroncada per la suma de incompetència, mala fe i xuleria de l’equip que dirigeix n’Estarellas. Però dimitir? Aquí no dimiteix ni Déu.

Seguim. Sant Mateu. Com tot, en la distància i dins el cor ho he seguit i així m’ho han explicat. Les festes de Sant Mateu fa anys que es fan a part de l’ajuntament, que no fa res. Però enguany, escalivats i amb la por al cos -por de què? De matar qualcú més? No les tenen totes d’ells mateixos?-, l’equip d’en Guillem decideix avortar (ara ja espermet avortar) la revetla: a les 12 de la nit a jeure, que demà hi ha missa. La joventut, ni cas, que és el que s’ha de fer davant les idioteses, que ni cas, va continuar la festa pel seu compte. Es demostra que un poble unit i ben organitzat no necessita institucions que els tutelin (que ni per recollir la caca serveixen), i manco si estan controlades des del despotisme més primitiu. L’endemà, a en Guillem i al batle els esperaven al primer festival de bandes de música de Bunyola que es feia a la plaça, i fins i tot es va anunciar que donarien un record a les bandes convidades. Sabeu on eren? Ningú ho sap. Encara els esperen. Quina manera de deixar el poble en ridícul. Quin paperot.

Per acabar. El TIL. Si a un nivell tan reduït i bàsic com l’Ajuntament de Bunyola n’Estarellas i els Isern demostren sobradament la seva incompetència -i perillositat-, extrapolar això a un gran organisme com la Conselleria d’Educació només fa que maximizar els incompetents resultats -i la perillositat-: fa por. El TIL ha naufragat tenint una súper-majoria absoluta i el control total de l’aparell administratiu. Com és possible això? Perquè hi ha posat n’Estarellas i els Iserns per parir-lo en lloc que ho fes qualcú competent: un feixista competent, perquè ens entenguem. En canvi, hi posaren un renegat i dos trepes, incapacitats professionalment per a dur-ho endavant, i encegats d’autoodi i de prepotència per fer punts davant l’amo. I davant ells, d’ase bram i de cops, la Consellera.

El TIL ja està, fracassat, mort, acabat i enterrat, i tot el que véngui a partir d’ara torna a ser la mateixa suma d’incompetència, xuleria i mala fe que va provocar l’accident del fanal o que té Bunyola ple de merda, però amplificada per milers. A l’empresa privada, quan el mateix executiu s’equivoca dues vegades amb la mateixa qüestió, el foten al carrer, o si té una mica de dignitat professional, parteix amb la coa entre les cames. En aquest cas això no passarà, perquè la dignitat fa temps que es va esvair i perquè els porcs, com els traïdors, vull dir, els traïdors igual que els porcs, passen gust d’inflar-se a menjar baldament s’omplin de merda.

Ai, Guillemet, quin estiu…! I la tardor que t’espera.

El cant de la Sentència al Migjorn Gran

El diumenge del Ram, al poble del Migjorn Gran, a Menorca, s’hi canta encara avui en dia el cant de la Sentència. N’he fet un petit article que apareix al núm. 31 de la Revista Caramella (p. 31-33), que acaba de sortir, dins el dossier especial de teatre popular; no la vos podeu perdre.

Aquí el vos deix:

Notes per a l’estudi del Cant de la Sentència al Migjorn Gran.

 

Un relat nou per unes festes de sempre

Començaré amb una anècdota. Fa uns anys tornava de Menorca cap a Barcelona, a desmuntar el pis d’estudiants on vivia -ja era hora d’acabar aquella deliciosa etapa-, passat Sant Joan. Acabades les festes, havia fet un parell de dies amb uns vells amics que acabava de conèixer -això també és Sant Joan-, per les caletes menorquines, i així vaig agafar l’avió, amb la roba de circumstàncies encara posada. Em va tocar seure devora dues al·lotes catalanes, una mica més joves que jo, i que, elles sí, anaven més arreglades. Vaig sentir que comentaven de les festes, i els ho vaig demanar:

– Que heu anat a Sant Joan?

– Sí. -em respongueren- Ens ha agradat molt.

– I què és el que més vos ha agradat? El caragol del Born, el de Santa Clara, la convidada…?

– Ui, no: res d’això -em contestaren, alhora, les dues.- No hem vist res d’això. És que no ens agrada el folklore.

Vaig quedar ben sorprès:

– Idò, a què heu vengut? -em miraren com si fos un extaterrestre. I exclamaren:

– A les discoteques del pla!

El fet és prou il·lustratiu del que és Sant Joan per molts, si no ho és per la majoria, de visitants de fora de Menorca que vénen els dies de les festes. Allò que en aquell moment en va sorprendre tant, ara, que ho he observat i estudiat un mica, ja no em sorprèn gens: hi ha dos santjoans, el que es fa i es viu a baixamar els vespres -i que només puja per llançar-se avellanes com a excusa per fotre la mà per on es pugui- i el que es viu a dalt, pels carrerons, pels caragols. Són dos models festius molt diferents, i que com sabem, sovint friccionen més que no conviuen. I és aquest segon model de festa, de rave, i no el primer, el tradicional, l’autòcton, el que atreu la gentada que cada any ve, per una senzilla raó: és el que es ven, el que es difon, el que és més popular fora de Menorca. És el relat, la idea, que es té sobre Sant Joan de Ciutadella fora de l’illa.

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Alliberem el caixer senyor

Fa uns dies, per encalentir la campanya de les properes eleccions europees (si és que realment es poden encalentir), el PP de Menorca organitzà un míting, amb en Bauzá, na Rosa Estaràs i el president del Consell de Menorca, en Tadeo, i uns tres-cents militants. Normalment, els actes de partits polítics es fan, o bé als locals propis o bé a un espai públic -que l’ajuntament crec que té l’obligació de cedir si se li ho demana-, o bé el partit lloga un espai -un teatre privat, una carpa, una sala, etc.-. A Menorca no. No aquesta vegada. A Menorca, l’espai triat va ser, ni més ni manco, que les esplèndides cases del lloc de Lluriac, cedides per l’ocasió pel seu propietari, José María de Olivar Ordis, Baró de Lluriach, la casa noble més antiga de Menorca.

Que la sang blava sigui del PP no hauria d’estranyar, però, què vols que et digui, la imatge té un cert aire d’antic caciquisme, d’allò tan de l’època de la restauració que una mà renta l’altra… El PP té recursos de sobres per pagar els locals que vulgui per fer-hi els actes que vulgui; no necessita la caritat de ningú, per fer mítings electorals. Però així i tot, gràcies al baró, el PP s’ha estalviat uns quants milers d’euros (el que sol costar muntar un acte així), no molts: però bons són! No ens equivocarem, idò, si feim observar que l’acte de precampanya va ser-ho també de finançament del partit en espècies. Talment com fan els 700 comerços de la llista.

La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.

La vergonya dels bastards

Quina pena, quin silenci: quina vergonya. Com ha de ser, viure amagat? Dins un búnker, dins un zulo, dins un ajuntament, dins un forat o dins IB3, q ve a ser tot el mateix. De què s’amaga, en Guillem Estarellas, que és incapaç de donar la cara i les explicacions davant el poble que l’ha votat i l’única institució -l’Ajuntament de Bunyola-, que legítimament -representa?

Què te passa, Guillem? Has perdut el nord, has perdut la xaveta, potser? Et perd, això sí, l’arrogància, la supèrbia, et supera el teu ego. Ja ho sabíem. Ets alt, gros, vas amb barca i t’hi pots jeure els dies d’estiu, a proa marcant paquet, que és molt millor que fer classes de matemàtiques a pederastes i altres polítics del PP, supòs. I tanmateix, aquell altre Guillem Estarellas que convidava tot un Jordi Pujol a fer conferències, cap allà a l’any 2008 (no fa tant, tampoc; ho sap, això, en Jorge Campos?), o que llepava el cul a quatre joves eixelebrats i independentistes del poble perquè l’ajudassin a dur la regidoria de Cultura, on és? O és que ja no te’n recordes, d’allò?: gràcies a nosaltres, els quatre joves independentistes, ara pots dir que ets un regidor d’Hisenda que fa la feina de Cultura perquè l’al·loteta que tu mateix vares triar per ocupar el càrrec no val per res. És una inúTIL.

Què t’ha passat, Guillem? Potser, al contrari, és que encara ho tens present, tot allò. I t’has de fer perdonar un passat: tothom té un passat. I el teu no era d’extrema dreta, però, collons, sortir de la presó bé val una missa, com deia aquell.  Què trist, si ho mires bé: pots anar en barca fins a l’altra punta del món, però no pots sortir a passejar pel teu (?) poble un vespre de festes, perquè tens por, i t’amagues; pots anar a sopar de caviar al xalet d’en Carlos Delgado, però no pots sopar a la fresca amb els teus veïnats. No ets capaç de donar la cara davant el poble que t’ha triat.

És la vergonya, potser? Ha de ser la vergonya: haver venut la llengua, la professió, els amics, la família, la història dels teus, per un plat de llenties i un bon estiu en barca; per força ha de fer vergonya. Aquella vergonya que revé els vespres i és llavors quan no pots dormir, que et fa sentir brut per molt que te rentis; la de sentir-te com la mascota del Govern (“muy bien, Gujiem, lo estás haciendo muy bien“, i un copet a l’esquena), i de cobrar la nòmina amb la mateixa satisfacció que un ca roega un os que l’amo li dóna. A mi me’n fa, de vergonya, m’entren basques només de pensar-hi.

Vergonya: la de la incompetència. Uf. El cas del TIL és de manual: t’han anul·lat tot el procediment, tot el que havies fet els darrers mesos, perquè ho havies fet malament: tot, per arrogància, supèrbia, xuleria, per collons i perquè sí. I heu hagut de córrer a fer-ne un de nou, hora per hora. Si treballassis a una empresa privada -la que tant vos agrada, la que posau sempre d’exemple-, ja series al carrer, o a la presó, en el teu cas. Tu, però, ni et dónes per al·ludit, com si la cosa no anàs amb tu. Tot ho faig bé, jo, afirmes amb la coneguda prepotència. Mig Mallorca se’n riu de tu, pobret, que no ho veus?

Quan això s’acabi, i s’acabarà prest, de tot plegat què te’n quedarà? Ja no tendràs ni barca, ni caviar al xalet d’en Delgado, ni copets a l’esquena, ni cap os per roegar. No tendràs amics, perquè ja no els podràs pagar, i els que tenies d’abans els hauràs venut o t’hauran abandonat, perquè ells sí que senten vergonya. Seguiràs, això sí, sense poder anar a passejar pel teu (?) poble en festes, ni podent sopar a la fresca amb els veïnats. No podràs tornar a trepitjar una escola sense que tothom et miri i t’assenyali amb el dit, no podràs anar pel carrer sense exposar-te a l’escarni públic, al menyspreu més absolut. Tu, que refugiat ara dins el teu búnker, mires tothom per damunt l’espatla i et sents poderós, hauràs de tornar a acotar el cap, però no per obeir sinó per amagar-te. Qui sap, potser hauràs d’anar a viure a un país estranger, on el passat no et persegueixi com et persegueix ara; on no et coneguin, on siguis un desconegut, un no-ningú. Un no-res. Un ésser insignificant.

I un dia, quan ja siguis vell, quan els joves de la teva nissaga et vénguin a demanar a què et dedicares tu durant aquells anys, els hauràs de contestar: “em vaig dedicar a exterminar la llengua que parlau i la cultura de la vostra terra, per poder sortir un estiu amb una barca; vaig vendre’m la llengua que parlen els vostres pares i parlaven els vostres padrins. Em vaig vendre la història dels nostres i l’amistat dels meus, per deixar de ser un no-ningú”. I ells, empegueïts, et giraran la vista i mai més et miraran amb l’orgull dels néts, sinó amb la vergonya dels bastards.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder.

Amb aquest títol ha sortit el llibre, que fa poc més de dues setmanes que és a les llibreries de Mallorca i Menorca (i esper que de més bandes també), sobre les grans festes de Ciutadella que aquest diumenge comencen, les de Sant Joan, però que tenen un gran preludi, musical, festiu, participatiu, intens, popular, paròdic, democràtic, cada any la nit del 22 de juny, la nit dels festers. És aquest esdeveniment l’inici d’una d’una recera apassionant, dos anys de feina, que m’ha permès reconstruir una història amagada i curiosa, escrita i amagada sota l’ombra del poder, sobre Ciutadella i la seva festa.

Vos anim a llegir-lo ara que s’acosten aquests dies; és bo de llegir. Esper que vos entretengui tant com a jo me va entretenir fer-lo, i vos interessi tant com a mi. Però sobretot, que sigui un motiu més -o el primer- per apendre a estimar Sant Joan, Ciutadella i Menorca, i la seva gent, tan com jo he après a estimar-a els darrers dos anys.

P.D. I mentre no el tengueu, podeu anar llegint aquestes petites entrevistes…

http://bloko.info/entrevista/amadeu-corbera-els-nobles-de-ciutadella-varen-transformar-lesperit-de-la-festa-de-sant-joan-i/

http://www.menorca.info/menorca/471059/tracta/destruir/mites/sino/d/enriquir/debat

https://fbcdn-sphotos-b-a.akamaihd.net/hphotos-ak-prn2/970734_673894922626442_852291369_n.jpg

http://www.diariodemallorca.es/part-forana/2013/06/22/sant-joan-ciutadella-cambio-despues-guerra/854839.html

… o aquest article a festes.org

Ens veurem per Sant Joan?

Viure o morir

Ell era n’Alpha. La foto és del seu FB.

Alpha Pam tenia la meva edat i és mort. De tuberculosi, tossint i escupint sang, sol, a ca seva. Com la d’ell, les històries de les famílies mallorquines estan plenes de padrins a qui germans, pares i fills se’ls morien de tuberculosi, tísics, tossint i escupint sang, vuitanta anys enrera, quan Mallorca era terra de fam, misèria i emigració. Molt sovint era la manera que tenien els pobres de morir-se.

Tenc la certesa crua que jo, a Mallorca, no moriré mai de tuberculosi. Alguna cosa em diferencia de n’Alpha Pam, però no arrib a entendre el què: dos joves de la mateixa edat, que vivíem allà mateix, que segurament ens agradaven molts coses semblants, amb interessos que per edat podien ser més o manco comuns. Què idò és aquest abisme, aquesta diferència bestial, la de viure o morir a la Mallorca d’avui, entre ell i jo: és el seu color de pell, els seus papers, la seva nòmina, la meva PUTA NACIONALITAT, la SEVA? ÉS AIXÒ?