És evident que el 9N i tot el procés del Principat afecta i impacta les Balears. Tan evident, que ni importa esmentar-ho de lògic que és. Igual que els habitants de la capital d’aquell país desconegut de l’Assaig sobre la lucidesa de Saramago, el poble de Catalunya ha pres consciència de sí mateix, com a poble però també com a ciutadania sobirana pren i executa les seves decisions; un poder que han exercit per damunt d’unes institucions insuficients en molts d’aspectes, i al qual no renunciaran quan culmini el procés independentista.
Catalunya es mou, i això ens afecta. I fa moure Espanya, i això, de moment, ens afecta també. Es plantegen nous horitzons, es veuen -veim i sentim, més que ningú, els balears- noves maneres de fer i de decidir, d’organitzar-se, de pensar. Ens arriben i ens empapam de nous conceptes que fins fa pocs anys quasi no sentíem: dret a decidir, independència, empoderament, sobirania. Llibertat, en definitiva.
Una llibertat, però, que no és buida de contengut. No és una llibertat en abstracte, la que es crida i s’exerceix als carrers de Catalunya; no és una llibertat de cançó de rock català, no és un eslògan: és un projecte, una idea. És una llibertat plena de sentit i de contengut, una llibertat amb una història i una èpica, que pot ser explicada i contada. No és una llibertat de pintada a la paret -encara que les parets van més plenes que mai d’aquesta llibertat-, sinó una llibertat que assumeix tot un projecte polític i social al darrera, un projecte d’èxit i d’il·lusió davant la fallida evident i accelerada del projecte espanyol.
En certa manera, Podem -Podemos- entén la força de l’empenta del moviment català; no tant pel conflicte polític nacional, sinó perquè sacseja i esquerda l’ordre de poder de l’estat. Podem és el dret a decidir espanyol, que engresca cada vegada més ciutadans darrera aquesta idea: la de decidir, la d’establir un nou repartiment del poder, en aquest cas, a Espanya.
Tornant a ca nostra, allò que passa a Catalunya ens afecta, més que a ningú. Hi tenim res a dir, nosaltres? Com a procés polític i de transformació social que vivim i sentim, i que ens afectarà, hem de dir res? Des de l’esquerra sobiranista, hem de proposar res?
De moment, aquests dies, només he llegit un comunicat, un de breu, de Més per Mallorca, que no aporta gran cosa al debat, i amb la següent frase final: “MÉS per Mallorca considera que el dret de decidir dels pobles serà reconegut aviat, i treballarà perquè aquest dret es pugui exercir plenament, com un avanç democràtic cap a la construcció d’una Europa de pobles sobirans.” Una bella declaració d’intencions, tan bella com poc concreta, com dir “per la construcció de la pau mundial” o “per la justícia social”. Frases belles, políticament correctes dins uns marges ideològics preestablerts, però sense contengut concret. Llibertat com a eslògan de paret. Sense res a darrera.
Perdonau, però a mi m’hi falta concreció. Perquè si Més, que agrupa quasi tot el sobiranisme de Mallorca (i ara també a Menorca), vol parlar del dret a decidir, ho ha de fer decididament: dret a decidir, per a què? Què volem deicidir i com? Ara mateix, aquest “dret a decidir” no passa de ser un concepte buit de significat, sense un projecte polític al darrera que il·lusioni o amb el qual fixar-se.
Es pot dir que nosaltres, a les Balears, tenim una situació molt diferent a la de Catalunya, i és cert. Que la realitat és diferent. Però la realitat, la nostra i la dels altres, totes les realitats, no són mai objectives ni inamovibles, sinó que són construïdes, a base de conceptes, d’idees i de relats que les canvien i canvien la nostra percepció de les coses. És el que bé sabien Pablo Iglesias i el seu equip, quan pariren el concepte de “la casta” i, desafiant la realitat espanyola dels darrers 40 anys, han revolucionat el sistema polític de l’estat, creat un nou dicurs, i introduïnt una nova percepció de la realitat, plantejant escenaris de ruptura. És el que ha passat a Catalunya, i l’independentisme ha passat del 20% fa quatre anys a ser majoritari a d’avui.
La realitat és la que és, a les Balears, una que no ens agrada. I per això neixen projectes com Més: per canviar-la. Apel·lar per tant al realisme per no anar més enllà d’un genèric “dret a decidir” és un contrasentit per l’esquerra que es denomina a sí mateixa sobiranista mallorquina; cenyir-se al realisme ens iguala a tot allò que ja hi ha, a esquerra i dreta, que es mou perquè res es mogui o que es mogui a Madrid. Suposa acceptar els paràmetres que altres han imposat, els mateixos límits i les mateixes cadenes, les de l’autonomisme provincià i en fallida tècnica. A Catalunya, el dret a decidir ha estat la base d’un projecte que ha desbordat els límits de l’estat espanyol, de la seva constitució i el seu article 3r, del seu exèrcit, els seus jutges, la seva monarquia i la seva oligarquia, els seus bisbes i capellans, la seva cleptocràcia i burocràcia, tota la seva casta; i que se’n durà per davant també la casta autòctona que tenia Madrid per aliat: sense el seu suport, segur que tomba.
I tanmateix, no acceptar el realisme no ha de voler dir ser il·lusos. Sabem d’on venim, sabem què tenim; falta saber on anar. El dret a decidir, sí, però no sols com a frase ben col·locada en una genèrica declaració d’intencions, sinó com a projecte polític d’alliberament i reconstrucció nacional, de transformació social radical, d’horitzó sense por, de plantejament d’un escenari de ruptura autònom, propi.
Si una cosa ens ha mostrat aquesta legislatura que s’esgota és que la bona gent de Mallorca ha perdut la por al carrer. Falta que qui a aquesta bona gent representa la perdi també a les institucions. Segur que ho faran. Atrevir-se a proposar i a proposar-ho, i sobretot, atrevir-se a fer-ho.
Voler l’impossible ens cal…
Notes i apunts 