“El Cant de la Sibil·la, entre Mallorca i Menorca”

Aquest Nadal que ja enyoram ha estat el de la Sibil·la: l’hem viscuda, els mallorquins, no amb normalitat, sinó amb una espècie de “furor”, o eufòria col·lectiva, pel reconeixement de la UNESCO. Per això, he fet algunes xerrades per pobles de Mallorca, organitzades pel Consell de Mallorca i l’Obra Cultural Balear.

Però abans de Nadal, abans de “l’esclat”, vaig poder-ne fer una altra, de conferència, a Ciutadella, al Cercle Artístic, sobre la història de la Sibil·la a Menorca, que també en té, i fins no fa relativament tant… De fet, enguany s’ha tornat a cantar: a Maó, a Fornells i a El Toro. La versió que s’ha cantat a Maó, a més, és d’un text original del s. XVIII; tot plegat, prou interessant.

Vaig tenir l’honor que accedís a fer la presentació la professora Josefina Salord, i que a més, la soprano Maria Camps volgués cantar un fragment d’aquesta Sibil·la menorquina. Un luxe per a un ciutadellenc acabat d’estrenar com som jo.

En tot cas, aquí la deix, sencera, per a qui li interessi i en vulgui saber més, sobre aquesta història de la Sibil·la a Menorca, dividida en quatre parts: 1.1., 1.2., 1.3. i 2 (sobre Menorca).

(Maria Camps interpretant la “versió menorquina” de la Sibil·la).

La vida d’un il·lús

Quan Alan Lomax va arribar a Mallorca, pràcticament era, com si diguéssim, el tercer turista que hi posava els peus, després de Chopin i l’Arxiduc; era l’any 1952, en ple apogeu del règim, i a Palma s’hi celebrava un Congrés Internacional de Musicologia i un Festival Internacional de Folklore (el segon), dirigits per un ex-alt càrrec refugiat de l’administriació cultural nazi, Marius Schneider, que a Espanya s’havia pogut col·locar com a responsable de Folklore de l’Institut de Musicologia del CSIC que dirigia mossèn Higini Anglès. Lomax venia directe des de Nova York, en part fugint de la paranoia anti-comunista que l’havia deixat sense feina, però sobretot empès per una il·lusió immensa que l’havia llançat a córrer món, deixant dona i fills, per enregistrar tantes balades i cançons com el seu magnetòfon li ho permetés.

Focs i traca pels 50 anys de la Nova Cançó

Com cada any que s’acaba, quan definitivament s’hagi exhaurit aquest que ara agonitza, s’acabaran també les efemèrides que enguany s’han recordat. És hora de despedir la festa, amb focs i traca i un bon final.

S’acaben els 50 anys de la Nova Cançó: comencen els cinquanta-un. D’aquí deu anys, podrem celebrar-ne la seixantena rodona? S’intentarà, ja ho veurem; en tot cas, pens -i és només una hipòtesi- que la Cançó serà ja quelcom superat defintivament, i que la indústria catalana es mourà completament per altres vies, diferents, hereves -o no: no sempre i no totes- del model que encara ara sobreviu, potser ja a les darreres. Els temps canvien, deien, i és ara quan més estan canviant.

Cinquanta anys de la Nova Cançó: allò que va ser i allò que no va voler

Enguany -un any que ja s’acaba- es celebren els cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó. Concretament, en fa cinquanta que el poeta Lluís Serrahima va publicar l’article Ens calen cançons d’ara, a la revista Germinàbit (antecedent de Serra d’Or), efemèride considerada fundacional de la Cançó.

Pocs anys en són cinquanta! I encara ara en gaudim, de tot allò: de na Maria del Mar Bonet, d’en Serrat, d’en Lluís Llach, en Raimon… Però la Nova Cançó és molt més que tot allò: també és tot allò que no va voler, diguem-ne, la seva reacció. Tot el moviment que es va trobar a l’altra banda dels Setze Jutges, per raons estètiques, sonores, ideològiques o simplement generacionals, però que tanmateix, va compartir-hi molt més que els mateixos anys d’actuació.

I la mescla va tenir la seva trascendència, una ombra que s’allarga els anys 80, i els 90, amb el Rock Català, i fins i tot fins avui en dia: fins a Manel, fins a Antònia Font, i no sabem fins quan.

L’Obra Cultural Balear és qui, a Mallorca, s’encarrega de la celebració del cinquantenari, i per això, m’han demanat que faci un petit article, que sortirà publicat a la revista de l’OCB d’Inca, primer, i a unes quantes publicacions locals més endavant. Dels Setze Jutges a Manel, són dues maneres diferents de celebrar el naixement de la Nova Cançó: d’allò que fou i d’allò que no volgué ser.

Dels Setze Jutges a Manel: dues maneres d’enfocar els cinquanta

Posats a protegir, protegim Son Bosc

Que el Cant de la Sibil·la sigui candidata -no hi ha res fet, encara- a Patrimoni Oral i Immaterial de la UNESCO, en cas que sigui designat, pot ser bo. Pot ser bo per Mallorca, pels mallorquins -per fardar de qualque cosa, qualque cosa interessant de bon de veres, davant la resta del món-, fins i tot pot ser bo pel turisme. Pot ser bo per la Sibil·la? No té per què ser dolent, en tot cas: però tampoc té per què tan excel·lent com se podria imaginar. Pel que és la Sibil·la, com a tradició, en ella mateixa, potser no comporta un gran avantatge, potser realment no val la pena.

El Cant de la Sibil·la reuneix bastants de mèrits com per, des d’un punt de vista estricte, ser proclamat ‘Patrimoni de la Humanitat’: és una tradició que es remunta a l’Edat Mitjana, que a tot Europa pràcticament només ha sobreviscut a Mallorca, i amb una vitalitat increïble; i aquest és el quid de la qüestió, la fortalesa de la Sibil·la arreu de Mallorca. M’explic.

Vidres per tot

Qui no s’ha mirat mai al mirall, un dematí amb una mala ressaca , i en veure’s, s’ha sentit decebut amb ell mateix? Qui, qualque vegada, no s’ha despertat després d’una nit massa llarga, i ha mirat el seu llit amb l’esperança de que no hagués dormit tot sol -i la decepció de comprovar que sí, que havia dormit tot sol)?

D’un poc de tot això va aquesta historieta, Vidres per tot. D’un mal dematí, una mala ressaca, i la voluntat d’un mateix per saber com ha arribat a aquella situació, que sempre és complicada i més si el cap te retrona.

Fa un temps que la gent, amics meus, m’animen a que escrigui qualque cosa; qualque cosa… Idò aquesta n’és la primera prova, un conte curtet. Confïi que agradi tant com, de moment, ha agradat a les persones que ja l’han llegit -i crec que els ha agradat més que no a jo-.

Bon Sant Jordi!

Vidres per tot

Com ser Bill Murray (a la Setmana del Llibre en Català)

Com que el despertador se’m va espenyar, ara em desperta el mòbil; en lloc de la cançoneta repetitiva, em sona l’alarma del telèfon, que és un toc estrident que fa retronar el cap quan millor dorms -preferiria la cançoneta repetitiva-, i no sona a les 6, sinó a les 8. Però fa dos dies que la Setmana del Llibre en Català ha començat a Sant Cugat, i ja pareix que fa una eternitat: dins la carpa, el temps no passa, com els llibres, que mai caduquen; nosaltres tampoc. Estam ‘congelats’ en el temps, com si cada dia fos avui, o ahir, o demà. Pareix mentida com afecta la rutina: voltes, i voltes, i voltes, i voltes a les mateixes estanteries; reposar els mateixos llibres, repondre les mateixes respostes a les mateixes preguntes (“no tenim novetats d’enguany”, “el preu es mira als lectors de codis de barres”, “això ho trobarà a la carpa d’assaig/infantil”), fer el cafè al mateix bar a la mateixa hora, etc. Només ens falta la marmota.

Avui comença l’entre-setmana de la Setmana, i posarem a prova la nova ubicació: serà un dilluns de Sant Cugat com un dilluns de Barcelona? De moment, el cap de setmana pareix que ha estat, com a mínim, igual que el de l’any passat en quant a ventes, però millor d’assistència. El cert és que hem tengut moments ‘d’intransibilitat’ per dins la carpa, de la gentada que hi corria, demanava i mirava.

Amb l’orella que tenc parada a Palma també m’arriba que allà cada acte és un èxit d’assistència i que les vendes s’enfilen astronòmicament. Idò: qui ho diria, del país amb manco lectors d’Europa, segons diuen, que la Setmana del Llibre en Català seria un veritable èxit? Són notícies que ajuden a dormir millor, per encarar com toca la nova jornada: exactament igual que l’anterior -però tanmateix, sempre una mica millor…

Setmana del Llibre en Català (dia I)

Un any més, com s’acostuma a dir, i ja en són vint-i-set a una riba i vint a l’altra; encara que enguany, per primera vegada en dues dècades, la mar no ens connecta, tot i que paradoxalment aquesta és una de les edicions amb més connexions i sinergies entre les dues ‘Setmanes’: la de Palma de tota la -meva- vida i la, enguany, de Sant Cugat. I jo, amb els peus al Vallès i l’orella a Mallorca. Crec que enguany, però, encara no hem aconseguit exactament unificar del tot l’esdeveniment: compartim molt més que l’any passat, però encara no podem fer percebre que es tracta d‘un sol acte amb dues seus. És la fita pendent pels anys següents, que de ben segur, si seguim així, arribarà.

La 27a Setmana del Llibre en Català, la primera enfora de Barcelona, és per a tothom una novetat, polèmiques a banda. I un repte, en quasi bé tot els sentits: de públic, de vendes, però també -un que ara ho veu per dedins- logístic i organitzatiu. I és que no es fa igual la feina amb només una carpa -gran, immensa, si es vol, però que no deixa de ser una sola unitat- que si en són tres. Tot es triplica, també els problemes, les urgències, els imprevists, els viatges de carretó, de caixes amunt i avall, la cerca de les persones que en el moment que les necessites són en una altra carpa… Ahir, primer dia de la fira, ens va servir a tots, supòs, per posar-nos a prova amb aquest nou format, que això sí, no pot tenir un marc millor que l’espectacular monestir de Sant Cugat. Jo no l’havia vist mai, ni en foto: és impressionant. Aprofit totes les anades i vengudes per mirar-me’l de tots els angles possibles, i no me’n cans.

‘A punt’, 19/2/09

Aquests dies corr per Mallorca, així que ahir vaig poder anar a l’estudi que SiS Ràdio té a la seu de l’OCB, a fer el programa amb en Marcel allà mateix. No teníem vent, però hi havia qualque gotera…

I tanmateix, encara no n’he après del tot, i sempre tenim qualque petit problema: ahir, el meu micro lleugerament saturat. Res, que de mica en mica, millorarem.

A punt (19/2/09)

‘A punt’, 11/2/09

Fins aquesta setmana no estaven disponibles els darrers programes de l’amic Marcel, coses del servidor. Supòs que a partir d’ara els podrà penjar cada setmana.

Dimecres hi feia una ventada, a Bunyola, i per un programa que es fa via telefònica -i jo, que era pel món- això sempré és un problema. Se sent sent com se sent, coses del directe…

Esper que agradi, i si qualcú hi té res a dir, a comentar: que ho digui! Sempre serà una opinió benvenguda.

A punt (11/2/09)