Llepasotanes

A tots els països colonitzats sempre hi ha hagut agents -organitzacions, partits- que, des de la suposada defensa del poble autòcton, han estat estrets col·laboradors dels invasors. També hi havia jueus nazis. UM va fer molt bé aquest paper, i de retruc, robava. Una vegada canviat el nom de la trama, i ara que es diu Convergència per les Illes, haguessin pogut ser diferents: nom nou, vida nova. I tanmateix, seguiran jugant el seu paper en aquesta història, la nostra història, de complement pintoresc al desfigurament integral del país que executa el PP.

CxI -i la Lliga d’en Font, també- és, de fet, el pitjor de la nostra Mallorca: la part provinciana, cutre, tradicionalista i llepasotanes, de senyorets mossons i beates arnades; la dels germans Villalonga o dels Salvà de Sa Llapassa. El PP no; allò és el pitjor de l’altra Mallorca, la que no és ben bé nostra, sinó d’ells: botifarres, grans empresaris, militars d’alta graduació, aprofitats i fatxum divers; de la gent que el 36 sufragà i organitzà el cop d’estat, vaja.

Res a veure

Un regidor de Reus que va vestit d’Elvis, n’Ariel, es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya fent tàndem amb… Carmen de Mairena! Els mítings seran de veure, amb la veu aquella seva, tan greu: “Anda niño, que si me votas, te hago cosquillas en las […]“. La CORI, queí així es diu el partit, va treure representació a l’ajuntament reusenc l’any 2007, amb un programa que entre d’altres punts, proposava fer un gran circuit d’aslfat (…), la construcció d’un follòdrom per anar-hi a cardar, creació d’una campanya “Reus, capital del vici”, tornar a treure els gegants vells de la ciutat per la festa major, o sembrar marihuana en unes instal·lacions municipals. Qualque cosa d’aquestes supòs que el duo Elvis-Mairena proposaran per a la Generalitat.

Al segle XIII no hi havia futbol

Un temps -fa temps-, es feien himnes i marxes per a qualsevol cosa: quan naixia un rei nou, quan el batiaven, el coronaven, sortia a passejar, caçar, es casava, celebrava festes, i així successivament, fins que es moria -marxes fúnebres-. D’aquesta manera es guanyaven la vida molts de compositors: fent marxes per na Bet i sa mare -o per na Clara i sa filla, com diuen aquí a Menorca-, segons els costums del monarca en qüestió. Evidentment, també en feien quan guayaven qualque batalla, o tornaven a ca seva, victoriosos, o simplement contents de no haver deixat la pell a la guerra.

Qualcú podria pensar que, esvaïdes, amb més o manco èxit, les monarquies, també ho estarien les marxes reials, i salvant només aquelles que valen la pena -com les de Haëndel-, la resta haurien quedat per a la història. Llàstima, però, que al nostre país no hem sabut fer ni una cosa ni l’altra, i sempre hi ha, a qualque banda, qualque nostàlgic de temps passats fanàtic de les marxes aquestes, ara reconvertides, molt sovint, en càntics futbolístics -per exemple, la marxa d’Aida es pot sentir molt sovint als estadis anglesos-. A Mallorca, un d’aquests fanàtics és el batle de Calvià; a Menorca, encara no sabia ben bé qui era, però ja el conec: és un regidor de Ciutadella, Joan Triay, el que s’ha entusiasmat amb la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol, i en vol fer sonar l’himne -el famós  txan-txan/txan-txan- per la Diada de Menorca a la ciutat de Ponent.

Deixant de banda que al segle XIII no hi havia futbol, ni tan sols Espanya ni res que se li semblàs, i que la cosa sona més a insult que a una altra cosa, no seria més senzill que l’escoltàs ell a ca seva, com si fos un rei d’aquell d’un temps, tantes de vegades quan volgués, quan escuràs, fes net el sofà, o anàs al bany, per exemple, i fora polèmiques? O posats a fer sonar, que soni l’himne del Barça, també, que aquí n’hi ha molts que en som seguidors, pel que he vist. I total, l’equip d’en Del Bosque juga amb més de la meitat dels jugadors de l’equip d’en Guardiola, i amb el mateix patró futbolístic, així que no serà tampoc tan estrany.

 

 

Fent ciència

Aquest cap de setmana passat, la universitat de Harvard ha acollit la vintena edició de l’entrega dels premis Ig Nobel -que en anglès sona més o manco com “innoble”, una divertida paròdia dels premis Nobel que guardonen aquells treballs científics que “primer fan riure i després fan pensar”, en paraules dels seus promotors. Entre els premis d’enguany hi ha el d’un mètode per recol·lectar mocs de balena mitjançant un helicòpter per control remot (premi Ig Nobel d’Enginyeria), o el d’un estudi que demostra (sic) que l’asma es pot tractar qualcant en una muntanya russa (premi Ig Nobel de Medicina).

La veritat és que si un s’entretén a llegir la llista de premiats des de l’any 1991, pot riure una bona estona: a un estudi que determinava si era millor ser agredit amb una botella de cervesa buida o una de plena (Ig Nobel de la Pau de 2009); a un altre estudi d’un britànic que demostrava que els mags menjadors de sables patien irritacions del sistema digestiu (Ig Nobel de Medicina de 2007); o anant més enrere, al premi Ig Nobel de Medicina de 1994, compartit, per  una banda, per un ex-marine -valent soldat- víctima d’una picada de serp de cascavell que va insistir en que li aplicassin descàrregues eèlctriques connectant-li les pinces de la bateria del cotxe als morros, i per l’altra, per l’equip que el va atendre, autors de l’article “Fracàs del tractament per xoc elèctric en un pacient enverinat per una serp de cascavell“.

Intent de censura a l’Ajuntament de Bunyola

El nostre ajuntament, el de Bunyola, s’ha gastat un mínim reconegut públicament de 8.000 euros en dues revistes-pamflet de propaganda pepera. I que a totes dues, hi figura el nom d’un tal ‘Toni Fuster’ com a director. El tal Fuster, un desconegut, no consta per enlloc, vull dir, no existeix cap document que indiqui que estigui en nòmina o res semblant. Però ‘tothom’ sap que és quelcom com ara un ‘cap de premsa’ municipal. Té la virtut de comparèixer pels plenaris, quan n’hi ha, així que resulta bo d’identificar, per eliminació, ja que és l’únic dels presents que no és de Bunyola (sense comptar l’amic Guillem): per eliminació, per tant, sabem qui és.

És un tipus alt i gros, tirant a molt gros, d’una trentena llarga d’anys -encara que jo som molt dolent per endevinar les edats de la gent-, moreno, de cara ampla, nas gros, un pèl bestial. No xerra gaire: no xerra gens. Just seu davant, llibreta en mà, camia blava, mira -controla- que tot estigui en ordre, que tot estigui bé. En acabar les sessions, el batle s’hi acosta, i ell, supòs jo, li deu dir allò que comunicativament no ha estat bé, o bé que es podria millorar, o potser comenten com sortirà publicada l’enèssima mentida al pamflet, no ho sé.

El batle rebec (II)

El nostre batle és un tipus rebec. El cas sempre és haver de fer la potadeta, del tema que sigui: la lingüística, per exemple. I és que al nostre batle no li agrada el català. No és que sigui anti-catalanista, jo no diria que és això; és una qüestió d’actitud.

L’home escriu una salutació per les festes, la firma i hi estampa una foto seva, i la publica al programa; tots els bunyolins l’han rebut a ca seva. Ben fet, és la seva obligació. Quantes faltes hi ha en aquest seu text? Jo n’he perdut el compte, però estic convençut que a ell tant li és si en comptam 15 o 25: no li vendrà d’aquí.

És pura rebequeria, això seu, d’anar a la contra: contra la ciència filològica, contra la ciència en general, contra la bona educació, contra el català, contra la decència i el civisme, contra el respecte cap al seu poble, contra l’autoritat del càrrec que ocupa, contra la intel·ligència de la gent, en general. És un rebec sense remei, un rebel i tot: un rebel sense més causa que escriure i fer tot el que li surt d’allà on li hagi de sortir, que diguem.

O això, o simplement era rebel com a estudiant, un estudiant rebec: que hauria d’estudiar més, vaja.

P. D.: El nostre batle és mestre d’escola. Idò això.

L’amic Estarellas fa el ridícul

Així com m’ho contaren ho cont jo.

El cas és que ahir vespre hi havia al nostre ajuntament convocada una comissió extraordinària per aprovar el pressupost d’enguany i algunes noves taxes, ara en parlarem. És de celebrar que es presenti el pressupost d’aquest any només quan ja ha passat un semestre, tenint en compte que aprovàrem el de 2008 a finals de novembre, si mal no record. Així mateix van progressant.

Paràbola de Pep

Dimecres, Pep, tenia un dubte en la fe que Tu ens has donat. Estava nerviós, tremolós, dubtós, i sentia que l’esperit em flaquejava. Vaig tenir una visió: veia com el Teu exèrcit era vençut pel diable vermell, per falsos cristians, com vedell d’or amargament idolatrat pels que exalten la supèrbia, la luxúria, l’ira o l’avarícia, que no escolten ni creuen en el camí de l’humiltat i la saviesa que Tu ens has mostrat.

El meu pecat, Pep, és de pensament: confés que vaig dubtar, injustament, de Tu, l’anyell de Cruyff, que ens has guiat, com el bon pastor, per les vies tortuoses de la mística del futbol, i nosaltres t’hem seguit. Per què m’ho vares permetre, oh Pep? Era, potser, una prova de la meva fe en Tu, la manera, cruel però sàvia, de reforçar encara més la devoció que nos tenim i tendrem, pels segles dels segles, en Tu?

Ja li guaiten les plomes

Quan al nostre magnífic -perquè és el nom honorífic que reben tots- regidor de Bunyola, Guillem Estarellas, el feren consegliere, vull dir, Secretari General, del PP balear, no sabria dir per què, però qualcú es va inventar la parida que, amb ell, el PP seria diferent, que tenia un ‘perfil moderat’ i no sé quants banajades més. Sí, sí: fins i tot qualcú el tenia per responsable i civilitzat, i que ‘s’hi podia xerrar’, i tot això. Bah! Per sort, el temps posa cadascú al seu lloc, i si no, sortosament en Guillem s’encarrega de donar-me la raó.

Els estranys gusts del tal Baeza i les rialles del PP

Ahir estrenàrem regidor del PP, a Bunyola, un tal Jesús Baeza Sánchez. El company Andreu hi va anar, evidentment, que per això el votàrem: per assistir als plenaris, per molt ridículs que siguin, i el d’ahir migdia ho era; just s’havia convocat perquè el tal Baeza prengués possessió i per aprovar un tràmit burocràtic. I així com ell ho va sentir, així m’ho va contar.

Del tal Baeza no en sabíem res, però apunta bones maneres. Després que el batle li amollàs la parrafada per la qual jura o promet respectar i fer respectar la constitució i l’estatut i no sé quantes sacro-santes escriptures més, ell que contesta: ‘lo prometo por imperativo legal pero gustosamente‘.