La sobirania de la quotidianitat

Publicat a http://www.arabalears.cat/opinio/sobirania-quotidianitat_0_1808819196.html

Fa uns dies, en un article al setmanari El Temps, l’amic Antoni Trobat esmentava certs errors de l’independentisme català a l’hora d’imaginar la nació completa, i apuntava quelcom interessant que, tanmateix, tots sabem i exercim d’una manera o altra, conscientment o no: que Mallorca, Menorca, les Pitiüses, cada illa, és un país, un espai de comunitat i de potencial sobirania. La mar és doncs el nostre pont blau i la nostra primera i darrera frontera, el límit absolut de la cosmologia illenca, la mida de totes les coses que ens empodera socialment: Mallorca i fora Mallorca, així hem dividit el món durant segles els mallorquins.

Fa bé en Trobat d’obrir el debat sobre l’independentisme, especialment en un moment que, per bé o per mal, l’independentisme s’haurà de replantejar d’una manera o altra, i acaba l’article demanant «construir mallorquinisme, menorquinisme, valencianisme, eivissenquisme, formenterisme i catalanisme en clau sobiranista» i popular.

I què farem quan passi?

Publicat a https://dbalears.cat/opinio/2017/05/31/302184/farem-quan-passi.html

Sembla que, definifitivament, els esdeveniments a Catalunya s’estan precipitant, d’una manera o altra: o s’acaba el Procés, o s’acaba el Processisme, definitivament. Si tot va com diuen que anirà, el minut 0 és més a prop que mai. El referèndum d’autodeterminació de Catalunya pot ser el punt de fissió nuclear de la 2a Restauració borbònica d’Espanya. Passi el que passi, sigui el que sigui que s’esdevengui aquests mesos que vénen, l’Espanya constitucional entrarà en crisi, política i democràtica, sobretot. L’ona expansiva del que passi a Catalaunya ressonarà per tot l’estat, però sobretot, ens ressonarà a nosaltres, a les Illes Balears.

Què farem, idò, aquí, quan arribi el moment. El govern espanyol ha anunciat els darrers dies que farà “tot el que calgui” per impedir el referèndum -i ja sabem, per experiència, fins on pot arribar aquest “tot el que calgui”-. S’apunta repetidament a dos articles de la constitució espanyola que l’estat podria invocar: els famosos 155 i 8 (el de les forces armades com a garants de la unitat d’Espanya).

9N, Balears i el dret a decidir

És evident que el 9N i tot el procés del Principat afecta i impacta les Balears. Tan evident, que ni importa esmentar-ho de lògic que és. Igual que els habitants de la capital d’aquell país desconegut de l’Assaig sobre la lucidesa de Saramago, el poble de Catalunya ha pres consciència de sí mateix, com a poble però també com a ciutadania sobirana pren i executa les seves decisions; un poder que han exercit per damunt d’unes institucions insuficients en molts d’aspectes, i al qual no renunciaran quan culmini el procés independentista.

Catalunya es mou, i això ens afecta. I fa moure Espanya, i això, de moment, ens afecta també. Es plantegen nous horitzons, es veuen -veim i sentim, més que ningú, els balears- noves maneres de fer i de decidir, d’organitzar-se, de pensar. Ens arriben i ens empapam de nous conceptes que fins fa pocs anys quasi no sentíem: dret a decidir, independència, empoderament, sobirania. Llibertat, en definitiva.

Una llibertat, però, que no és buida de contengut. No és una llibertat en abstracte, la que es crida i s’exerceix als carrers de Catalunya; no és una llibertat de cançó de rock català, no és un eslògan: és un projecte, una idea. És una llibertat plena de sentit i de contengut, una llibertat amb una història i una èpica, que pot ser explicada i contada. No és una llibertat de pintada a la paret -encara que les parets van més plenes que mai d’aquesta llibertat-, sinó una llibertat que assumeix tot un projecte polític i social al darrera, un projecte d’èxit i d’il·lusió davant la fallida evident i accelerada del projecte espanyol.

En certa manera, Podem -Podemos- entén la força de l’empenta del moviment català; no tant pel conflicte polític nacional, sinó perquè sacseja i esquerda l’ordre de poder de l’estat. Podem és el dret a decidir espanyol, que engresca cada vegada més ciutadans darrera aquesta idea: la de decidir, la d’establir un nou repartiment del poder, en aquest cas, a Espanya.

Tornant a ca nostra, allò que passa a Catalunya ens afecta, més que a ningú. Hi tenim res a dir, nosaltres? Com a procés polític i de transformació social que vivim i sentim, i que ens afectarà, hem de dir res? Des de l’esquerra sobiranista, hem de proposar res?

La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.

La vergonya dels bastards

Quina pena, quin silenci: quina vergonya. Com ha de ser, viure amagat? Dins un búnker, dins un zulo, dins un ajuntament, dins un forat o dins IB3, q ve a ser tot el mateix. De què s’amaga, en Guillem Estarellas, que és incapaç de donar la cara i les explicacions davant el poble que l’ha votat i l’única institució -l’Ajuntament de Bunyola-, que legítimament -representa?

Què te passa, Guillem? Has perdut el nord, has perdut la xaveta, potser? Et perd, això sí, l’arrogància, la supèrbia, et supera el teu ego. Ja ho sabíem. Ets alt, gros, vas amb barca i t’hi pots jeure els dies d’estiu, a proa marcant paquet, que és molt millor que fer classes de matemàtiques a pederastes i altres polítics del PP, supòs. I tanmateix, aquell altre Guillem Estarellas que convidava tot un Jordi Pujol a fer conferències, cap allà a l’any 2008 (no fa tant, tampoc; ho sap, això, en Jorge Campos?), o que llepava el cul a quatre joves eixelebrats i independentistes del poble perquè l’ajudassin a dur la regidoria de Cultura, on és? O és que ja no te’n recordes, d’allò?: gràcies a nosaltres, els quatre joves independentistes, ara pots dir que ets un regidor d’Hisenda que fa la feina de Cultura perquè l’al·loteta que tu mateix vares triar per ocupar el càrrec no val per res. És una inúTIL.

Què t’ha passat, Guillem? Potser, al contrari, és que encara ho tens present, tot allò. I t’has de fer perdonar un passat: tothom té un passat. I el teu no era d’extrema dreta, però, collons, sortir de la presó bé val una missa, com deia aquell.  Què trist, si ho mires bé: pots anar en barca fins a l’altra punta del món, però no pots sortir a passejar pel teu (?) poble un vespre de festes, perquè tens por, i t’amagues; pots anar a sopar de caviar al xalet d’en Carlos Delgado, però no pots sopar a la fresca amb els teus veïnats. No ets capaç de donar la cara davant el poble que t’ha triat.

És la vergonya, potser? Ha de ser la vergonya: haver venut la llengua, la professió, els amics, la família, la història dels teus, per un plat de llenties i un bon estiu en barca; per força ha de fer vergonya. Aquella vergonya que revé els vespres i és llavors quan no pots dormir, que et fa sentir brut per molt que te rentis; la de sentir-te com la mascota del Govern (“muy bien, Gujiem, lo estás haciendo muy bien“, i un copet a l’esquena), i de cobrar la nòmina amb la mateixa satisfacció que un ca roega un os que l’amo li dóna. A mi me’n fa, de vergonya, m’entren basques només de pensar-hi.

Vergonya: la de la incompetència. Uf. El cas del TIL és de manual: t’han anul·lat tot el procediment, tot el que havies fet els darrers mesos, perquè ho havies fet malament: tot, per arrogància, supèrbia, xuleria, per collons i perquè sí. I heu hagut de córrer a fer-ne un de nou, hora per hora. Si treballassis a una empresa privada -la que tant vos agrada, la que posau sempre d’exemple-, ja series al carrer, o a la presó, en el teu cas. Tu, però, ni et dónes per al·ludit, com si la cosa no anàs amb tu. Tot ho faig bé, jo, afirmes amb la coneguda prepotència. Mig Mallorca se’n riu de tu, pobret, que no ho veus?

Quan això s’acabi, i s’acabarà prest, de tot plegat què te’n quedarà? Ja no tendràs ni barca, ni caviar al xalet d’en Delgado, ni copets a l’esquena, ni cap os per roegar. No tendràs amics, perquè ja no els podràs pagar, i els que tenies d’abans els hauràs venut o t’hauran abandonat, perquè ells sí que senten vergonya. Seguiràs, això sí, sense poder anar a passejar pel teu (?) poble en festes, ni podent sopar a la fresca amb els veïnats. No podràs tornar a trepitjar una escola sense que tothom et miri i t’assenyali amb el dit, no podràs anar pel carrer sense exposar-te a l’escarni públic, al menyspreu més absolut. Tu, que refugiat ara dins el teu búnker, mires tothom per damunt l’espatla i et sents poderós, hauràs de tornar a acotar el cap, però no per obeir sinó per amagar-te. Qui sap, potser hauràs d’anar a viure a un país estranger, on el passat no et persegueixi com et persegueix ara; on no et coneguin, on siguis un desconegut, un no-ningú. Un no-res. Un ésser insignificant.

I un dia, quan ja siguis vell, quan els joves de la teva nissaga et vénguin a demanar a què et dedicares tu durant aquells anys, els hauràs de contestar: “em vaig dedicar a exterminar la llengua que parlau i la cultura de la vostra terra, per poder sortir un estiu amb una barca; vaig vendre’m la llengua que parlen els vostres pares i parlaven els vostres padrins. Em vaig vendre la història dels nostres i l’amistat dels meus, per deixar de ser un no-ningú”. I ells, empegueïts, et giraran la vista i mai més et miraran amb l’orgull dels néts, sinó amb la vergonya dels bastards.

Viure o morir

Ell era n’Alpha. La foto és del seu FB.

Alpha Pam tenia la meva edat i és mort. De tuberculosi, tossint i escupint sang, sol, a ca seva. Com la d’ell, les històries de les famílies mallorquines estan plenes de padrins a qui germans, pares i fills se’ls morien de tuberculosi, tísics, tossint i escupint sang, vuitanta anys enrera, quan Mallorca era terra de fam, misèria i emigració. Molt sovint era la manera que tenien els pobres de morir-se.

Tenc la certesa crua que jo, a Mallorca, no moriré mai de tuberculosi. Alguna cosa em diferencia de n’Alpha Pam, però no arrib a entendre el què: dos joves de la mateixa edat, que vivíem allà mateix, que segurament ens agradaven molts coses semblants, amb interessos que per edat podien ser més o manco comuns. Què idò és aquest abisme, aquesta diferència bestial, la de viure o morir a la Mallorca d’avui, entre ell i jo: és el seu color de pell, els seus papers, la seva nòmina, la meva PUTA NACIONALITAT, la SEVA? ÉS AIXÒ?

Una de l’oest

De tots els personatges repugnants de l’spaguetti western sudista d’en Tarantino, el que fa més oi és el negre Stephen, el criat. Ignorant, babós, llepat i, per ser negre, és el més racista de tots, el més cruel, el més diligent i estricte per complir les regles supremacistes de la casa on viu. I tanmateix, per molt que faci, només és un criat, negre com els altres negres, africà com els altres africans, al qual li deixen fumar puros i beure licor, però que ha de servir la taula i acotar el cap quan l’amo ho mana. Calvin Candy, el seu amo, és en canvi un jove d’una quarentena, reclenxinat i repentinat, amb un aire entre amanerat i refinat, racista fins al moll de l’os, d’un sadisme infinit i que gaudeix veient patir de mal els seus esclaus. El jove amo educat i benvestit i el vell esclau traïdor i llepa-culs, quina parella més repulsiva. Tanta de sort que el cinema és ficció.

Les utopies són possibles

M’han contat, més d’una vegada, que ma mare, de petitona, ja s’aixecava de ben dematí, més prest del necessari, per anar a escola. Se veu que li agradava. I això que l’escola era la pública d’es Vivero, educació de qualitat del règim, on la majoria dels nins que hi anaven a caure eren els exclosos de les escoles de frares i monges que tenien tots els favors de les autoritats: l’escaló més baix de la classe treballadora, més deprimida i reprimida; els nous arribats, encaixonats i acaramullats en pisets minúsculs, els pobres. I així era l’educació: pobra, excloent, repressora.

Han passat 50 anys d’allò, però ma mare encara se segueix aixecant ben dematí per anar a escola. Ara ja no és aquella escola. Hi ha coses que no han canviat: les escoles de frares i monges segueixen tenint tots els favors de les autoritats; però l’escola pública s’ha convertit, amb totes les dificultats i totes les mancances, en una autèntica educació de qualitat, integradora, alliberadora, igualitària, crítica.

En Bauzá ja ha perdut

La notícia que els hospitals General i Joan March no tancaran és potser la millor que hem tengut en aquesta illa en el darrer lustre. La millor, segur, pels centenars de treballadors i les seves famílies, pels milers de pacients i per tots els usuaris de la sanitat pública a Mallorca (centenars de milers!); és la millor pel que suposa: el manteniment d’un servei públic i de qualitat, construit amb l’experiència i l’esforç d’anys de molta de gent  que intenta, dia a dia, superar-se i superar les dificultats i la duresa d’un treball tan poc  agraït de vegades, i tan agradós d’altres, com és conviure amb malalts, curar-los, cuidar-los, evitar-los sofriment i que, irremeiablement, arribin al seu traspàs de la millor i menys dolorosa manera possible, per a ells i pels seus estimats. No ha de ser fàcil, però sé de manera directa que la gent de Caubet fa possible que el procés cap a la mort, quan ja no queda més remei, allà sigui serè, tranquil, estalviant tant com és possible el dolor i el patiment a qui ho pateix i qui ho observa impotent. Només per aquesta feina, valia la pena que conservàssim els dos centres: perquè el dolor de la gent no pot ser mai una qüestió monetària, una xifra en un paper o en la boca d’en Rafael Bosch.

Sereu pols en la història

Hans Frank ser el Governador General del Govern General de Polònia des de 1939 fins a principis de 1945. El Govern General va ser el nom donat a les províncies poloneses ocupades per Alemanya però no directament annexionades a l’administració del Reich. En això, Hans Frank va ser un fidelíssim servent del Führer, més fanàtic potser que el propi Himmler. La seva feina de Governador General consistia en germanitzar els territoris polonesos ocupats i a administrar la “solució final” al “problema jueu” que s’havia creat als guetos de Polònia després que tots els jueus d’Europa hi fossin deportats a mesura que el Reich acumulava invasions.

D’entrada, Hans Frank va obligar a canviar tots els topònims del Govern General: Cracòvia va esdevenir Krakau; Varsòvia, Warschau; Zamosc va passar a ser Zamosch, Maó es va canviar per Mahón i Oswiecim es va convertir en Auschwitz. Frank també va prohibir l’ensenyament en polonès i yiddish: només als primers cursos era permès l’escola en polonès, però a partir del tercer curs, l’escolarització en alemany aniria en augment. D’entrada, es deia, es procurava que els infants sortissin de l’escola amb el domini de les dues llengües, però la intenció era, i així ho proclamava el Governador General en els seus escrits i parlaments, la germanització total de Polònia en dues o tres generacions. L’objectiu final de tot el procés havia de ser l’extermini absolut del poble polonès.