Petites diglòssies menorquines

Diglòssia núm. 1

Aquests dies he estat fent treball de camp per Menorca, entrevistant molta de gent, de tots els pobles de l’illa. Un home major, sabater jubilat, ens explica coses molt interessants. Ben menorquí, catalanoparlant, els seus llinatges no poden ser tampoc més menorquins, Enrich Pons. Tanmateix, ell el primer el pronuncia amb fonètica castellana: Enritx, Té prop de 80 anys: tota la vida, aquest home haurà dit el seu nom menorquí en espanyol. Així li degueren dir el primer dia que va entrar a l’escola, i així ho ha repetit durant tot aquest temps, colonizat mentalment, convertit per la força de l’estat en un ignorant fins i tot sobre el seu propi nom. I serà així fins el darrer dia de la seva vida.

Un relat nou per unes festes de sempre

Començaré amb una anècdota. Fa uns anys tornava de Menorca cap a Barcelona, a desmuntar el pis d’estudiants on vivia -ja era hora d’acabar aquella deliciosa etapa-, passat Sant Joan. Acabades les festes, havia fet un parell de dies amb uns vells amics que acabava de conèixer -això també és Sant Joan-, per les caletes menorquines, i així vaig agafar l’avió, amb la roba de circumstàncies encara posada. Em va tocar seure devora dues al·lotes catalanes, una mica més joves que jo, i que, elles sí, anaven més arreglades. Vaig sentir que comentaven de les festes, i els ho vaig demanar:

– Que heu anat a Sant Joan?

– Sí. -em respongueren- Ens ha agradat molt.

– I què és el que més vos ha agradat? El caragol del Born, el de Santa Clara, la convidada…?

– Ui, no: res d’això -em contestaren, alhora, les dues.- No hem vist res d’això. És que no ens agrada el folklore.

Vaig quedar ben sorprès:

– Idò, a què heu vengut? -em miraren com si fos un extaterrestre. I exclamaren:

– A les discoteques del pla!

El fet és prou il·lustratiu del que és Sant Joan per molts, si no ho és per la majoria, de visitants de fora de Menorca que vénen els dies de les festes. Allò que en aquell moment en va sorprendre tant, ara, que ho he observat i estudiat un mica, ja no em sorprèn gens: hi ha dos santjoans, el que es fa i es viu a baixamar els vespres -i que només puja per llançar-se avellanes com a excusa per fotre la mà per on es pugui- i el que es viu a dalt, pels carrerons, pels caragols. Són dos models festius molt diferents, i que com sabem, sovint friccionen més que no conviuen. I és aquest segon model de festa, de rave, i no el primer, el tradicional, l’autòcton, el que atreu la gentada que cada any ve, per una senzilla raó: és el que es ven, el que es difon, el que és més popular fora de Menorca. És el relat, la idea, que es té sobre Sant Joan de Ciutadella fora de l’illa.

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

Des de la revista El Iris de Ciutadella em varen demanar un petit escrit per l’especial sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Després de moltes voltes, unes quantes lectures, i un parell de xerrades ben profitoses, aquí el vos deix perquè el pogueu comentar. Aixo sí: no vos deixeu de comprar la revista, perquè a part del meu, hi trobareu articles molt interessants! Bon Sant Joan!

Obrir les vitrines i tirar la clau a la mar

 La Junta Central Fallera de València, l’organisme que controla la festa de les falles de la capital valenciana, celebra enguany, 2014, 75 anys, una d’aquelles efemèrides de múltiples de cinc que tant se solen recordar. Si feim la resta (2014-75) ens surt, oh, quina sorpresa, que l’any gloriós de creació de la JCF és el 1939. Abans de la guerra, la celebració era gestionada pel Comité Central Faller i l’Associació General Fallera Valenciana, de manera autònoma i cooperativa per les diverses comissions falleres de la ciutat. Amb la victòria del bàndol nacional, com explica molt bé el sociòleg i historiador faller Gil-Manuel Hernández al seu llibre La festa reinventada (2002: 52), les falles passen a ser manipulades pel franquisme, amb la constitució i control de la Junta Central Fallera, “com a instrument de legitimació ideològica, […] i es crearà així el mite del supremacisme faller i la suposada apolicitat de la festa fallera”.

A Ciutadella, enguany, la Junta de Nobles compleix 68 anys des de la seva instauració, el 1946. Sabem que fins a 1936, el control últim de la festa -la designació dels caixers, per exemple- era a càrrec de l’Ajuntament, i sabem també el perquè d’aquest canvi en la presa de decisions: igual que a València, igual que arreu de l’estat, les celebracions populars, si no varen ser directament suprimides -com el Carnestoltes-, varen ser utilitzades com a escenificació i legitimació del nou ordre franquista. I com a València, les estructures d’aquell model, i mateixos els codis morals (l’apolicitat, el bon ciutadellenc, etc.) han perviscut i predominat, a Ciutadella, fins els nostres dies.

Alliberem el caixer senyor

Fa uns dies, per encalentir la campanya de les properes eleccions europees (si és que realment es poden encalentir), el PP de Menorca organitzà un míting, amb en Bauzá, na Rosa Estaràs i el president del Consell de Menorca, en Tadeo, i uns tres-cents militants. Normalment, els actes de partits polítics es fan, o bé als locals propis o bé a un espai públic -que l’ajuntament crec que té l’obligació de cedir si se li ho demana-, o bé el partit lloga un espai -un teatre privat, una carpa, una sala, etc.-. A Menorca no. No aquesta vegada. A Menorca, l’espai triat va ser, ni més ni manco, que les esplèndides cases del lloc de Lluriac, cedides per l’ocasió pel seu propietari, José María de Olivar Ordis, Baró de Lluriach, la casa noble més antiga de Menorca.

Que la sang blava sigui del PP no hauria d’estranyar, però, què vols que et digui, la imatge té un cert aire d’antic caciquisme, d’allò tan de l’època de la restauració que una mà renta l’altra… El PP té recursos de sobres per pagar els locals que vulgui per fer-hi els actes que vulgui; no necessita la caritat de ningú, per fer mítings electorals. Però així i tot, gràcies al baró, el PP s’ha estalviat uns quants milers d’euros (el que sol costar muntar un acte així), no molts: però bons són! No ens equivocarem, idò, si feim observar que l’acte de precampanya va ser-ho també de finançament del partit en espècies. Talment com fan els 700 comerços de la llista.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder.

Amb aquest títol ha sortit el llibre, que fa poc més de dues setmanes que és a les llibreries de Mallorca i Menorca (i esper que de més bandes també), sobre les grans festes de Ciutadella que aquest diumenge comencen, les de Sant Joan, però que tenen un gran preludi, musical, festiu, participatiu, intens, popular, paròdic, democràtic, cada any la nit del 22 de juny, la nit dels festers. És aquest esdeveniment l’inici d’una d’una recera apassionant, dos anys de feina, que m’ha permès reconstruir una història amagada i curiosa, escrita i amagada sota l’ombra del poder, sobre Ciutadella i la seva festa.

Vos anim a llegir-lo ara que s’acosten aquests dies; és bo de llegir. Esper que vos entretengui tant com a jo me va entretenir fer-lo, i vos interessi tant com a mi. Però sobretot, que sigui un motiu més -o el primer- per apendre a estimar Sant Joan, Ciutadella i Menorca, i la seva gent, tan com jo he après a estimar-a els darrers dos anys.

P.D. I mentre no el tengueu, podeu anar llegint aquestes petites entrevistes…

http://bloko.info/entrevista/amadeu-corbera-els-nobles-de-ciutadella-varen-transformar-lesperit-de-la-festa-de-sant-joan-i/

http://www.menorca.info/menorca/471059/tracta/destruir/mites/sino/d/enriquir/debat

https://fbcdn-sphotos-b-a.akamaihd.net/hphotos-ak-prn2/970734_673894922626442_852291369_n.jpg

http://www.diariodemallorca.es/part-forana/2013/06/22/sant-joan-ciutadella-cambio-despues-guerra/854839.html

… o aquest article a festes.org

Ens veurem per Sant Joan?

#Primaveramenorquina

Sis rotondes elevades entre Maó i Alaior, i sis més entre Ferreries i Ciutadella; en total: dotze rotondes de pisos per 23 km de carretera. La revisió desenvolupista del Pla Territorial Insular. Abocament de fangs contaminats a la mar. Homenatges vintage a la bandera espanyola i l’exèrcit, temporada 1939-1940. ‘Xiringuitos’ i bars a les platges verges. L’espanyolització definitiva del nom de Maó. Militars ocupant càrrecs públics. -i tot això, sense comptar el que ja fa el Govern: retallades en sanitat i educació, segregacionsime lingüístic, etc.- Què passa a Menorca?

Em fa pensar que, després de tants d’anys a l’oposició, sense rascar bolla, el PP de Menorca ha entrat a les institucions com un elefant en una cristalleria: a les totes i a les males, amb la divisa de “ara veureu el que és bo”.

Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca

Fa uns mesos, poc abans de Nadal, i just abans que la UNESCO decidís incloure el Cant de la Sibil·la a la llista del Patrimoni de la Humanitat, vaig poder fer una xerrada al Cercle Artístic de Ciutadella sobre la pista de la Sibil·la a l’illa de Menorca. D’aquella conferència, i d’un parell de mesos de recerca més, n’ha sortit publicat ara -tot i que no sigui el temps més sibil·ler de l’any…- un article a la revista Lluc, (n. 877, juliol-setembre de 2011), ‘Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca‘, un rastre que tot i haver estat esborrat pel pas del temps, no és gens dèbil, i ha estat prou divertit, formador i estimulant resseguir-lo.

El penj aquí en la seva versió més completa, ja que un malentès a l’hora de la maquetació va obligar a reduir una mica l’extensió del text -però sense variar ni distorsionar el significat de les conclusions, que crec que s’entenen perfectament.

La numeració entre [claudàtors] és la que apareix a la revista.

Esper que sigui entenedor i de l’interès de qui el llegeixi.

Seguint el rastre de la Sibil·la a Menorca

Un salt en el temps

Fa uns dies vaig poder assistir a l’estrena, mundial?, d’una obra de Haydn, a Ciutadella. Es tracta d’un oratori, Die Schöpfung, “La creació del món”, estrenat a Viena l’any 1798. Així que ben bé, no era una estrena, però sí una primícia, recuperada del passat com per miracle, i que, posada en escena en ple segle XXI, ens ajuda a entendre millor un context històric en que Menorca va ser capaç de crear el seu propi microcosmos cultural i intel·lectual, i sempre en llengua catalana, perseguida a la resta del país per la monarquia borbònica, absolutista i obsoleta ja aleshores, a banda i banda dels Pirineus.

Andreu Febrer i Cardona, un dels menorquins il·lustrats vuitcentistes més destacats, va traduir el llibret de l’oratori de Haydn al català, ja el 1807. Va ser el seu amic i veïnat Joan Vidal i Seguí qui féu la sorprenent reducció de la partitura, d’una gran orquestra i cor, a només dues veus i dos instruments, violí i guitarra (!). Així, només una dècada després de la presentació a Viena de l’obra, aquesta ja havia arribat a Menorca, i connectat amb els gusts de la burgesia liberal maonesa, fins al punt de fer-ne una versió pròpia, en la llengua del país, per a poder gaudir-la en els salons senyorials per passar-hi la vesprada.

Ara, més d’un segle després, s’ha recuperat la versió menorquina de “La creació del món”, però com sempre passa si parlam de música, un esdeveniment com aquest, que hauria de ser observat i seguit amb interès, pels menorquins, balears i catalans en general -una visió autòctona de l’Sturm und Drang musical-, ha passat poc més que desaparcebut a Menorca, i la feina col·lectiva, d’anys, de músics, investigadors, Conservatori de Maó i Instiut Menorquí d’Estudis, ha quedat relegada a només dos concerts en un sol cap de setmana.

A l’Última Hora d’avui, entre les enèsimes misèries de la corrupció del PP, hi surt un article, que m’havien demanat, sobre el tema: per fer-ne una mica més de difusió, perquè tanta de feina no quedi en no-res, perquè aquesta obra no torni a quedar, com fa cent anys, dins un calaix o una estanteria.

“El Cant de la Sibil·la, entre Mallorca i Menorca”

Aquest Nadal que ja enyoram ha estat el de la Sibil·la: l’hem viscuda, els mallorquins, no amb normalitat, sinó amb una espècie de “furor”, o eufòria col·lectiva, pel reconeixement de la UNESCO. Per això, he fet algunes xerrades per pobles de Mallorca, organitzades pel Consell de Mallorca i l’Obra Cultural Balear.

Però abans de Nadal, abans de “l’esclat”, vaig poder-ne fer una altra, de conferència, a Ciutadella, al Cercle Artístic, sobre la història de la Sibil·la a Menorca, que també en té, i fins no fa relativament tant… De fet, enguany s’ha tornat a cantar: a Maó, a Fornells i a El Toro. La versió que s’ha cantat a Maó, a més, és d’un text original del s. XVIII; tot plegat, prou interessant.

Vaig tenir l’honor que accedís a fer la presentació la professora Josefina Salord, i que a més, la soprano Maria Camps volgués cantar un fragment d’aquesta Sibil·la menorquina. Un luxe per a un ciutadellenc acabat d’estrenar com som jo.

En tot cas, aquí la deix, sencera, per a qui li interessi i en vulgui saber més, sobre aquesta història de la Sibil·la a Menorca, dividida en quatre parts: 1.1., 1.2., 1.3. i 2 (sobre Menorca).

(Maria Camps interpretant la “versió menorquina” de la Sibil·la).

Son Bordoi enterra el Pacte

Son Bordoy (abans, Son Bordoi) és la darrera, i colofal mentida del Pacte. Però tot i l’estafa a la promesa electoral de n’Antich de no urbanitzar “ni un pam més de territori”, el que a mi me deixa fred, amb la sang ben encesa, és que, a set mesos de les eleccions, encara hi hagi qui li juri al PSOE amor etern, perquè, literalment, “amb el PSIB compartim un projecte de canvi que només es pot consolidar si es renoven les majories d’esquerres el 2011“. En efecte: Son Bordoy quedarà, d’aquí al 2011 i més enllà, molt canviat; igual que Son Espases, per exemple. O aquí a Menorca, Son Blanc i la fesomia del Port de Ciutadella.

El pacte progressista d’aquesta legislatura que ja s’acaba deixa, com a llegat, un grapat de mentides, decepcions i, en el fons, un llegat polític -que no policial- molt semblant al que hagués deixat el PP; facem-ne una petita llista, que a mi em va bé per refrescar-me la memòria: Decret Nadal per recompensar les il·legalitats dels hotelers, IB3 en un mal català, xabacana, i amb els informatius privatizats; problemes encara ara per la recepció de les emissores de ràdio en català, nul·la iniciativa en Política Lingüística, Llei Carbonero per premiar i treure d’un embull els promotors urbanístics, Son Espases, manteniment del monòlit feixista de sa Feixina, retallada dràstica (“per la crisi” diuen) en partides d’educació, sanitat i cultura, i ara, Son Bordoy. I jo hi afegiria, a Menorca i a Eivissa, el dic de Son Blanc i l’ampliació del Port d’Eivissa i la retirada de la reforma del PTI, respectivament.