Pacte de buidor

El Pacte de Progrés, a punt d’esgotar-se, ha tornat a ser una decepció, i fins i tot, no dista tant del que ens va deixar en Matas: no ho dic jo, ho diu el GOB. Si, vuit anys després, es fa el mateix trist anàlisi que el del primer Pacte -amb la famosa paret de bloquets-, és que no hem avançat gens; és més: hem retrocedit.

Cosa passa, per tant, amb això dels Pactes de Progrés, que tenen arrencada de cavall i arribada d’ase, si és que arriben a enlloc. Pel record que en tenc, dels Pactes -i el que ara s’acaba és el tercer-, sempre s’han vestit de molta de retòrica, molt polida, però pocs fets, i els que s’han fet, més aviat decebedors. La primera experiència de pacte, al Consell de Mallorca (1995-1999) va servir, sense anar més enfora, perquè en Pere Sampol, i en nom seu, el PSM, tallàs la cinta de la incineradora que tantes de protestes avia aixecat; de la segona experiència (1999-2003) se’m fa difícil recordar res (qualcú en recorda res?). I d’aquesta tercera, en podrem recordar moltes de coses: la construcció de l’hospital de Son Espases, les retallades en Cultura, Política Lingüística i Educació, el Pla de Carreteres i la Via Connectora a Mallorca, el dic de Son Blanc a Menorca, l’ampliació del Port d’Eivissa, o la urbanització de Son Bordoi. I la Llei de Mesures Urgents, és clar, aquesta sí, una bona notícia.

Això sí, durant quatre anys, retòrica i més retòrica sobre un canvi de model econòmic i un impuls de l’autogovern, que mai arriben. En canvi, la realitat és molt dura: els quinze anys de Pacte de Progrés han executat al mílimetre el patró dissenyat per la dreta espanyolista, de vegades amb convicció (la incineradora, Son Espases, Son Bordoi, les ampliacions dels ports d’Eivissa i Ciutadella, favors a hotelers com el Decret Nadal), de vegades per pura desídia (la pobra politica lingüística, la incapacitat d’incrementar el català a les escoles o la nul·la iniciativa cultural). I tot això, sempre intentant enganar el personal progressista amb un patètic possibilisme i “operacions de maquillatge” del que no és més que un desastre pel país: construir una incineradora més petita, un dic més petit, un macro-hospital més baixet o un segon cinturó més estret. Comèdia, tot plegat: retòrica de covards. 

Units per sempre

Deu ser que la revolució àrab ho ha tapat -deu ser això-, però els mitjans espanyols no han fet gaire cas, aquests dies passats, a la visita de la tercera autoritat de l’estat, això és, el president del Congrés espanyol, i uns quants col·legues seus -en Duran i Lleida-, al dictador de Guinea Equatorial: dictador? Això depèn, ja que a l’ex-colònia s’hi fan “eleccions” “”multipartidistes””, però sempre les guanya el tal Obiang… Més o manco igual que el que passava fins fa pocs dies a Egipte. Crida l’atenció, per cert -i això els mitjans espanyols també ho han mig tapat- que el partit del sàtrapa Mubarak, com el del seu company tunisià, eren fins fa res membres de la Internacional Socialista, la internacional del PSOE.

No són aquestes les úniques perles de la IS que hi ha l’Àfrica: la USFP que “presideix” el govern del Marroc, l’RFD maurità, entusiasta defensor del darrer cop d’estat a la república, que va avortar el procés democràtic; l’FPI de Costa d’Ivori, el partit del president Gbagbo, al càrrec en contra de la comunitat internacional des de fa onze anys; o l’NDC de Ghana de l’ex-dictador Jerry Rawlings -actualment al poder amb l’antic vice-president de Rawlings, J. Atta Mills-.

Son Bordoi enterra el Pacte

Son Bordoy (abans, Son Bordoi) és la darrera, i colofal mentida del Pacte. Però tot i l’estafa a la promesa electoral de n’Antich de no urbanitzar “ni un pam més de territori”, el que a mi me deixa fred, amb la sang ben encesa, és que, a set mesos de les eleccions, encara hi hagi qui li juri al PSOE amor etern, perquè, literalment, “amb el PSIB compartim un projecte de canvi que només es pot consolidar si es renoven les majories d’esquerres el 2011“. En efecte: Son Bordoy quedarà, d’aquí al 2011 i més enllà, molt canviat; igual que Son Espases, per exemple. O aquí a Menorca, Son Blanc i la fesomia del Port de Ciutadella.

El pacte progressista d’aquesta legislatura que ja s’acaba deixa, com a llegat, un grapat de mentides, decepcions i, en el fons, un llegat polític -que no policial- molt semblant al que hagués deixat el PP; facem-ne una petita llista, que a mi em va bé per refrescar-me la memòria: Decret Nadal per recompensar les il·legalitats dels hotelers, IB3 en un mal català, xabacana, i amb els informatius privatizats; problemes encara ara per la recepció de les emissores de ràdio en català, nul·la iniciativa en Política Lingüística, Llei Carbonero per premiar i treure d’un embull els promotors urbanístics, Son Espases, manteniment del monòlit feixista de sa Feixina, retallada dràstica (“per la crisi” diuen) en partides d’educació, sanitat i cultura, i ara, Son Bordoy. I jo hi afegiria, a Menorca i a Eivissa, el dic de Son Blanc i l’ampliació del Port d’Eivissa i la retirada de la reforma del PTI, respectivament.